Deixant de banda el que passa a Barcelona i a les grans poblacions catalanes per a una altra ocasió, a la costa i a la muntanya, aquesta Setmana Santa ha estat un assaig del que podria passar els propers llargs mesos. Un primer balanç és que l’interior estava a vessar (amb una ocupació mitjana de prop del 80% a les cases rurals, per exemple). I a la costa -amb diferències notòries entre uns pobles i altres-, molt animats els restaurants i el comerç, els carrers, les platges i els paratges. Això no treu que la majoria dels hotels hagin romàs tancats. Vuit de cada 10 viatgers procedien de Catalunya o d’un radi de no més enllà de 350 quilòmetres. La majoria dels estrangers que pul·lulaven són de llarga estada; els pocs que no ho eren s’havien escapat del seu país amb el cotxe o amb l’avió, tot i que els aeroports catalans no han estat fronteres franques com el de Madrid.
Cal esperar que les vacunes, el passaport sanitari i l’aplicació rigorosa de les mesures de seguretat i higiene permetin novament viatjar sense fronteres, però potser ens haurem d’anar acostumant una llarga temporada a gaudir dels turistes interns, de proximitat, a mimar-los, perquè el 12% del PIB turístic català s’ha enfonsat per sota de la meitat el 2020 i molt probablement enguany i els anys propers perdrà tres o quatre punts respecte al del 2019.
Primer, els estrangers
Ens preguntem per què la majoria dels ajuntaments de les poblacions turístiques catalanes quan pensen en turisme el focalitzen en els turistes estrangers i no pas en aquests públics interns. La justificació potser la trobem a la història: els orígens del desenvolupament turístic del nostre país tenen a veure amb l’arribada dels estrangers. Els agents dels turoperadors alemanys, anglesos i francesos recorrien a la dècada dels anys 60 i 70 els pobles de la costa, oferint estades de diverses setmanes a milers de turistes europeus a canvi de construir places hoteleres per allotjar-los. Els desembarcaments de la nova clientela es produïen al llarg de tot l’estiu, però val a dir que a mesura que transcorrien les dècades s’escurçava el període.
Quan la pandèmia ha tallat de sobte els fluxos internacionals i ha volatilitzat la majoria dels 20 milions de turistes estrangers, ens n'adonem de la importància de l'altre turisme
Aquest fenomen internacional va canviar la fesomia de les poblacions i va actuar com a motor de l’obertura d’hotels, apartaments, restaurants, parcs aquàtics i temàtics, museus, botigues, farmàcies, etc. de tota l'oferta necessària per satisfer la nova clientela turística mai vista. Paral·lelament a aquesta explosió internacional, però amb un retard de dues o tres dècades, els catalans benestants adopten les vacances com un element indispensable del seu estil de vida. D’aquesta manera, creix el mercat de les segones residències, les urbanitzacions, les marines, els festivals, els indrets culturals i naturals, impulsats preferentment pel consum dels natius. És veritat que ambdós mons estan imbricats de tal manera que difícilment els podríem separar avui. Però ara, quan la pandèmia ha tallat de sobte els fluxos internacionals i ha volatilitzat la majoria dels 20 milions de turistes estrangers que van venir el 2019 a Catalunya, ens n’adonem de la importància de l’altre turisme.
Menyspreu del públic local
Aquest públic ha estat una mica menyspreat. Són les famílies, parelles o amics que viuen a Catalunya o a les fronteres d’Aragó, València o el Llenguadoc i el Rosselló, que, o bé espontàniament se’n van d’excursió, o fan una sortida d'alguns dies a un indret determinat de Catalunya quatre o cinc vegades l’any; o bé són propietaris o llogaters de segones residències que estableixen lligams històrics amb la destinació. El 18% dels catalans posseeixen una segona residència, segons Fotocasa, concentrant Barcelona la proporció més elevada, doncs unes 350.000 persones que hi viuen en són propietàries, d'acord amb dades de l'IERM. El fet és que en set o vuit moments puntuals de l’any surten de la Ciutat Comtal uns 400.000 vehicles, com aquests dies de Setmana Santa, i uns 150.000 de mitjana ho fan cada cap de setmana. La resultant de tota aquesta mobilitat interior és que la meitat dels catalans viatja per Catalunya, el 75% dels quals, com a mínim, una setmana l’any, a la recerca de natura, visita a pobles i ciutats i enogastronomia, segons l'Idescat i Egatur.
La despesa mitjana per dia i persona és de 56,7 euros, la més elevada d’Espanya. La dels estrangers esdevé bastant superior, més del doble. Malgrat això, no significa que econòmicament el model sigui més rendible. Per distints motius. El primer, en analitzar la composició de la despesa, els turistes estrangers inverteixen com a mínim un terç dels seus diners de vacances al transport internacional fins arribar a la destinació, mentre que els catalans gasten molt més en allotjament, bars i restaurants, cultura i altres, segons les xifres d'Egatur. El segon, l'alta estacionalitat incrementa els costos dels serveis, del manteniment, dels recursos humans de policia, seguretat i salut, de la prevenció de riscos, etc., i condiciona negativament la vida la resta de l’any. I el tercer, vam acostumar molt malament des del primer dia els turistes estrangers estandarditzant i abaratint el producte sol i platja per fer-lo atractiu; a l’hora de fer pagar el que valen els serveis turístics, els natius estan més disposats a pagar més si la qualitat és superior.
Error de planificació
És un error de planificació que els ajuntament turístics concentrin a l’estiu la majoria de la despesa, quan ve el gruix dels turistes estrangers, encara que és evident que els municipis costaners sempre seran més atractius a l’estiu. Repartint millor els recursos durant tot l’any, mantenint oberts els serveis i elements d’atracció, aconseguirien conrear la clientela interior i atreure molts estrangers fora de temporada. És veritat que els catalans usen poc la seva segona residència, però probablement perquè la destinació és poc atractiva, amb farmàcies i serveis tancats, i poques activitats.
La platja no és només per a l'estiu: per als turistes moderns, envoltada d'oferta diversa a cada moment de l'any, és un lloc de lleure tan atractiu o més per gaudir del territori
No es tracta de substituir clienteles, sinó de prioritzar-les. Hi ha destinacions, com l’Empordà, que fa anys que no cerquen turistes per a l’estiu i han teixit un programa d’activitats lúdiques, musicals, gastronòmiques, culturals i esportives de setembre a maig que els permeten passar d’obrir tres o quatre mesos a 10. La rendibilitat turística s’incrementa en aquests casos de forma extraordinària, en la mesura en que fixen preus millors, donen un servei més exquisit o ofereixen una major personalització, a la vegada que milloren les infraestructures turístiques. La platja no és només per a l’estiu: per als turistes moderns, envoltada d’oferta diversa a cada moment de l’any, és un lloc de lleure tan atractiu o més per gaudir del territori i del patrimoni.
No es tracta d’evitar que augmenti el nombre de turistes o de treballar per reduir-lo; de fet, podria créixer de forma molt més esponjada. El que preocupa és el model estacional d’utilització del territori, concentrat en poques setmanes, massificat i barat. La pandèmia ens col·loca davant una oportunitat impensable: prioritzar aquest públic intern. No cal expulsar aquesta clientela que arriba els estius, sinó reconduir-la oferint el litoral al llarg de tot l’any, més encara, quan s’ha envellit l'oferta turística d’alguns indrets, malgrat que la costa catalana mostra un perfil molt més competitiu que la resta del litoral espanyol.