Des de Seül: quan la digitalització deixa enrere l'experiència

Una dona de 79 anys celebra haver aconseguit fer una compra per internet. Un jubilat de 71 passa més de 30 minuts intentant aturar un taxi en un carrer de Seül mentre els vehicles continuen circulant per recollir passatgers que els han demanat des d'una aplicació. Són dues escenes quotidianes d'una Corea del Sud que ha convertit la tecnologia en una part inseparable de la vida diària, però on una part creixent de la població té dificultats per seguir el ritme.

El problema no és només coreà. A mesura que empreses i administracions traslladen serveis, tràmits i activitats quotidianes a les pantalles, saber utilitzar un telèfon intel·ligent ha deixat de ser una habilitat complementària. Per a moltes persones s'ha convertit en la condició necessària per demanar un taxi, comprar una entrada, accedir a determinats serveis o, simplement, resoldre gestions que fins fa pocs anys es podien fer parlant amb una altra persona. I és aquí on la digitalització comença a deixar enrere una part de la societat.

A Corea del Sud, aquesta escletxa és especialment visible perquè el país ha envellit al mateix temps que digitalitzava a gran velocitat bona part de la vida quotidiana. Més del 20% de la població ja té més de 65 anys, mentre aplicacions, màquines d'autoservei i serveis en línia han anat substituint progressivament formes d'atenció que no exigien cap coneixement tecnològic. Per a una part dels joves, demanar un taxi o comprar una entrada amb el mòbil és una acció automàtica. Per a moltes persones grans, pot convertir-se en un obstacle.

Més del 20% de la població ja té més de 65 anys, mentre aplicacions i serveis en línia han substituït formes d'atenció que no exigien cap coneixement tecnològic

Les conseqüències van més enllà de la incomoditat. Una enquesta estatal feta el 2025 indicava que sis de cada deu sud-coreans majors de 60 anys tenen dificultats per utilitzar serveis públics i comercials per manca de competències digitals. Entre els menors de 40 anys, la proporció baixa al 6%. La diferència explica per què el govern ha convertit la formació digital de les persones grans en una política pública, amb cursos sobre telèfons intel·ligents, aplicacions, tràmits, caixers digitals i, més recentment, eines d'intel·ligència artificial.

La resposta, però, planteja una qüestió més incòmoda. Fins a quin punt és raonable digitalitzar un servei i traslladar després als ciutadans la responsabilitat d'aprendre a utilitzar-lo? Cada vegada que una empresa substitueix una persona per una pantalla o una administració converteix un tràmit presencial en un procediment digital, la tecnologia simplifica una part del procés. Però també pot crear una nova frontera per a qui no té els coneixements, els dispositius o simplement la capacitat d'adaptar-se al mateix ritme.

Si vols saber-ne més

 

   

Des de Busan: el port punter a l'Àsia que s'emmiralla a Barcelona

El Japó ofereix una altra perspectiva sobre el mateix problema. El país continua projectant la imatge d'una potència tecnològica, però durant anys ha mantingut una convivència gairebé paradoxal entre robots i hankos (el segell personal que encara forma part de nombrosos procediments administratius i empresarials), pagaments digitals i efectiu, aplicacions mòbils i tràmits que encara exigeixen presentar-se en persona. Aquesta persistència del món analògic, sovint criticada com un signe de retard administratiu, ha tingut també un efecte menys visible: la coexistència de canals presencials i digitals ha retardat, almenys parcialment, l'exclusió de les persones amb menys competències tecnològiques.

Això també està canviant. El telèfon intel·ligent s'ha convertit en una porta d'entrada a serveis administratius, bancaris i comercials, mentre les màquines d'autoservei substitueixen progressivament treballadors en restaurants, comerços o equipaments públics. La diferència generacional continua sent considerable: segons les dades publicades aquest any sobre l'ús d'internet, el 85,7% de la població japonesa es connecta a la xarxa, però entre els majors de 65 anys la proporció baixa al 62,9% i, entre els majors de 80, al 37,1%.

La coexistència de canals presencials i digitals ha retardat l'exclusió de les persones amb menys competències tecnològiques al Japó

Les administracions japoneses han començat a respondre-hi amb programes específics. A Tòquio, per exemple, el govern metropolità organitza cursos i sessions d'assessorament per ensenyar a les persones grans a utilitzar telèfons intel·ligents i aplicacions, i fins i tot ofereix suport perquè els majors de 65 anys puguin adquirir el seu primer dispositiu. La ciutat ha posat en marxa també iniciatives mòbils que porten les classes als barris i municipis. El problema, però, no desapareix perquè s'ensenyi algú a fer servir un mòbil: cada nova aplicació, cada canvi de sistema i cada servei que deixa d'oferir una alternativa presencial pot tornar a obrir l'escletxa.

Estònia representa probablement el cas més clar del que significa convertir la digitalització en una política d'Estat. El país bàltic va començar a construir la seva infraestructura digital després de recuperar la independència, als anys noranta, i avui la identitat digital, la signatura electrònica i els serveis públics en línia formen part de la vida quotidiana. La digitalització, però, no es va limitar a traslladar l'administració a internet. Va requerir inversió en connectivitat, educació i competències digitals, així com la col·laboració entre les institucions públiques i el sector privat.

Aquesta experiència és especialment rellevant quan es parla de les persones grans. Estònia ha utilitzat biblioteques, centres comunitaris i programes de formació com a espais d'acompanyament digital, amb assessorament individual i cursos pràctics per aprendre a utilitzar el correu electrònic, les xarxes socials, els pagaments en línia o els serveis públics. A Tallinn, les biblioteques municipals ofereixen actualment ajuda gratuïta, tant individual com en grup, per resoldre problemes quotidians relacionats amb ordinadors i dispositius intel·ligents.

El model estonià tampoc no ha eliminat l'escletxa. Les dades europees mostren que les competències digitals de la població no avancen al mateix ritme en tots els grups i que les persones grans continuen tenint dificultats específiques. Però la diferència és que la capacitació digital forma part del mateix projecte que ha digitalitzat el país. No es tracta només d'obrir un nou servei en línia i esperar que els ciutadans aprenguin a utilitzar-lo pel seu compte. La tecnologia exigeix infraestructures, però també formació, acompanyament i espais on poder preguntar sense quedar fora del sistema.

La tecnologia exigeix infraestructures, però també formació, acompanyament i espais on poder preguntar sense quedar fora del sistema

A Catalunya, el problema tampoc no és nou. Fa una dècada vaig impulsar el Foment de l'Alfabetització Digital dels Sèniors, una iniciativa nascuda precisament de la constatació que moltes persones grans començaven a quedar al marge d'una vida quotidiana cada vegada més condicionada per internet, els telèfons intel·ligents i els serveis digitals. Durant anys vam treballar directament amb aquest col·lectiu i vam comprovar una cosa que continua sent vigent: la dificultat no és només aprendre a utilitzar una aplicació, sinó mantenir l'autonomia quan les eines canvien constantment.

Catalunya no parteix de zero. Hi ha hagut projectes, cursos, biblioteques, entitats i administracions que han treballat per reduir l'escletxa digital. El problema és què passa quan aquestes iniciatives s'acaben o depenen d'una subvenció, d'una convocatòria o de la voluntat puntual d'una institució. La digitalització té pressupostos, plans i grans anuncis; l'acompanyament de qui no pot seguir el ritme, massa sovint, continua funcionant a batzegades. Ho vaig comprovar directament amb Foment de l'Alfabetització Digital dels Sèniors, un projecte que vam mantenir actiu durant anys i que va arribar a treballar amb centenars de persones.

La demanda existia, però no vam trobar una aposta institucional sostinguda que permetés consolidar l'experiència més enllà dels programes i recursos disponibles en cada moment. Mentre es parla de digitalització com una prioritat de país, l'acompanyament de les persones que tenen més dificultats per seguir-ne el ritme continua sense tenir sempre la mateixa continuïtat.

El problema apareix quan una aplicació o una màquina es converteixen en l'única porta d'entrada a un servei. En aquell moment, no saber utilitzar-les deixa de ser una dificultat tecnològica i es converteix en una limitació per viure amb autonomia. Corea del Sud ha començat a afrontar aquesta qüestió amb programes específics; el Japó encara conserva moltes alternatives analògiques, mentre Estònia va entendre fa temps que la digitalització necessita també educació i acompanyament.

Bancs, operadores, empreses tecnològiques, comerços i proveïdors de serveis han traslladat una part creixent de la relació amb els ciutadans a una pantalla

Les administracions tenen una responsabilitat evident, però no són les úniques. Bancs, operadores, empreses tecnològiques, comerços i proveïdors de serveis han traslladat una part creixent de la relació amb els ciutadans a una pantalla. La transformació digital pot reduir costos i simplificar processos, però deixa de ser un progrés quan converteix una part de la població en dependent d'un familiar, d'un veí o d'un desconegut per fer una gestió que abans podia resoldre sola.

Una persona de 79 anys pot aprendre a comprar per internet. Un jubilat de 71 pot acabar aprenent a demanar un taxi amb una aplicació. El problema és què passa mentre encara no en saben i el món que els envolta ja no els ofereix cap altra opció.