Escolta l'article ara…
La gent no en té ni per menjar. Perquè puguem alimentar la nostra gent ens estan donant 763 pesos al dia (44,2 cèntims d’euro). És impossible. Jo els podria mostrar els missatges del meu mòbil: ‘Pare, em podria comprar un quilo de pa i un quilo de sucre perquè els meus fills puguin menjar? Fa dies que no ho fem’.
– Paco Oliveira, capellà d’Opción por los Pobres
La recent derrota sense pal·liatius de Donald Trump en les eleccions de mig mandat als EUA ha estat un cop de gràcia ajornat per a Javier Milei i el seu projecte ultradretà. Però la pèrdua del seu principal prestador no ha estat el desencadenant central de l’última crisi argentina. L’ensorrament anarcocapitalista –el fracàs personal de Milei, el del seu govern, el del seu partit, La Libertad Avanza, i el dels seus titellaires– ja havia començat mesos abans de la insurrecció electoral nord-americana.
El cas Adorni, els escàndols de corrupció, la fúria reaccionària del president argentí i la seva impúdica intervenció en la campanya electoral del Brasil, els seus impresentables i penosos espectacles a Espanya, la seva creixent inestabilitat emocional i, per damunt de tot, les dades econòmiques que, com una pluja espessa, anaven calant en la vida i l’ànim dels argentins i també en la confiança del sistema financer internacional, havien anat accelerant l’ensorrament de la construcció mileista. Sense oblidar que mesos abans ja s’havia activat a Buenos Aires la recerca de candidats que poguessin donar vida a l’anomenat rumbisme dissenyat pels previsors amos del país. És a dir, un mileisme sense Milei.
Les ficcions, els deliris i les amenaces del president i la seva tropa han acabat convertint-se en simple foc de fogueig per a la seva ambiciosa batalla cultural
Les ficcions, els deliris i les amenaces del president i la seva tropa, lluny de qualsevol efectivitat, han acabat convertint-se en simple foc de fogueig per a la seva ambiciosa batalla cultural. En paral·lel a una protesta que ha anat conquerint els carrers i l’agenda política del país, provocant el desordre que inquieta els devots de la disciplina social. Quan va arribar a Buenos Aires la carambola del cop de puny electoral al seu amic i protector, el risc Milei començava a excedir els límits que marquen la prudència i el mercat.
Cada vegada més aïllat fora del país i repudiat a dins, orfe del suport financer del tresor nord-americà de l’oncle Bessent, en caiguda lliure en els sondejos d’opinió, acorralat per la tremenda realitat econòmica d’un país en recessió tècnica i incapaç de frenar la venda de bons argentins i la fugida de dòlars –molt superior a la xifra dels que entren–, l’en altre temps economista especialitzat en creixement econòmic, amb diners o sense, transita per la primavera austral com un personatge enfonsat en els seus silencis, esgotat en les seves fantasies i presoner dels seus dimonis personals.
Les xifres del paradís fet fallida
Set mesos després que, en la trobada de la Cambra de Comerç dels Estats Units a l’Argentina, el ministre Caputo afirmés que "vindrien els millors divuit mesos de la història", les estadístiques i les dades oficials, per molt que es vulguin ocultar, són de guerra o de pandèmia. Segons l’anàlisi de Fundar, un destacat think tank dedicat a la recerca aplicada i al disseny de polítiques públiques, durant el govern de Milei el país ha perdut més empreses que durant qualsevol altre govern dels últims 24 anys: 15.475 l’últim any i aproximadament 33.000 des del desembre del 2023. Des d’aquella data, també s’han perdut 370.000 llocs de treball registrats i la participació dels treballadors en la distribució de la renda ha caigut del 45,4 % al 42,9 % en l’últim any.
Milei té menys ingressos que Macri i que el govern justicialista d’Alberto Fernández durant la pandèmia. A l’octubre, la recaptació de l’IVA va tornar a caure, acumulant dotze mesos consecutius de retrocessos interanuals, senyal del deteriorament del consum i de la feblesa del mercat intern. Una caiguda preocupant, ja que, mentre el consum no aconsegueixi recuperar-se, les províncies, que travessen un gran dèficit en els seus comptes, hauran d’afrontar restriccions encara més severes per sostenir els seus pressupostos i serveis públics.
La incapacitat del govern Milei per oferir un mínim de dades de millora posa de manifest els límits del seu programa econòmic i els seus efectes: ingressos jivaritzats, inversió deprimida, retallada de la despesa pública en un escenari en què ni el consum ni la producció troben motors per escapar de l’estancament. Una gruixuda carpeta de desafiaments urgents als quals cal afegir les pressions de l’establishment econòmic per a una nova devaluació i les conseqüències d’un Risc País que va superar els 800 punts després de la derrota de Bolsonaro al Brasil i que s’ha instal·lat en els 925, 930, aquests últims dies.
Tanmateix, res no sembla alterar la visió de la realitat en què viu el president. En aquest context de recessió, amb sectors importants com el tèxtil, la metal·lomecànica i els materials per a la construcció, amb retrocessos d’entre el 10% i el 20%, quan li van preguntar pel Nobel al qual aspira, Milei va respondre dies enrere que creu que no se’l mereix… de moment.
Les veus del carrer
Els mitjans informatius crítics fa temps que han sortit al carrer, conscients que no hi ha millor anàlisi ni millor testimoni de la realitat argentina que la veu dels ciutadans. Seguint l’afirmació de José Luis Lanao, exjugador de futbol del Vélez, del Salamanca i del Logroñés a Espanya, campió mundial el 1978 i extraordinari cronista polític: "La pobresa no s’explica, es viu i, desgraciadament, es pateix".
Veus com la d’aquesta dona, probablement de classe mitjana, que encara no ha fet els 40 anys, però que ja mostra les empremtes de l’atropellament nacional en el rostre i en el testimoni: "Tot és un desastre. No arribem ni a pagar l’autobús. No arribem a final de mes. Els augments no s’aturen. Aquest mes m’ha arribat el rebut de la llum, 350.000 pesos (203,28 euros). Insostenible. Tot és insostenible. I no podem més. No hi ha ningú que se’n pugui sortir".
Veus i lamentacions afinades en una unitat de conjunt, coral, que sorgeixen d’una població portada al límit: "De vegades en tinc per menjar, de vegades no"
O la d’aquest home d’edat indefinible, que sembla acumular també en el seu cos totes les crisis acumulades en la història recent del país: "No, no vaig a cap mercat. No compro en cap mercat. Què he de comprar fent de tant en tant algunes changas (feines informals, temporals i generalment poc remunerades)? De vegades en tinc per menjar, de vegades no. És terrible, sí, terrible. Vaig fent alguna feineta, però amb l’edat que tinc no trobo feina. Intento arreglar-me amb el poquet que hi ha. Ja estic acostumat al que és la fam. Jo no soc com alguns que tenen diners i es desesperen. Ja no. Si he de prendre mate cuit, en prenc. M’agradaria menjar un rostit, m’agradaria menjar això o allò, però no puc. Ara aniré a fer una feineta. Em van dir: Vine dilluns, José. Em poso content amb cada feineta que em donen. No cobro gaire, em donen 50, 60. En realitat me n’haurien de donar 100, però em donen aquests diners".
Veus i lamentacions afinades en una unitat de conjunt, coral, que sorgeixen d’una població portada al límit que creix cada dia i que travessa classes, orígens i províncies. Una polifonia que s’agrupa al voltant d’una sèrie de missatges comuns que giren entorn de l’excepcionalitat històrica de l’experiment regressiu encapçalat per Milei. L’error d’haver-lo votat, la caiguda lliure del poder adquisitiu de la classe mitjana i dels treballadors, la fam, l’atur, l’augment dels preus i la crueltat d’un govern que basa la seva representació simbòlica en una motoserra.
Polifonia d’una crisi
Sobre la violència i el radicalisme social del mileisme: "Tinc 65 anys i mai no hauria pensat veure el meu país així". / "Jo mai no hauria pensat, amb 83 anys, que viuria una Argentina com aquesta. Una Argentina impossible". Sobre l’error d’haver votat Milei: "Estic enfadat, estic angoixat, tinc molta ràbia perquè la gent no sap a qui vota. Quan els va dir el que faria amb la motoserra, què es pensaven, que era una joguina?" / "Jo no el vaig votar. Mai no vaig pensar que faria un canvi, perquè ja se li veia cara de boig. No sé quina gent el va votar, perquè tots estem malament".
Sobre el tancament de comerços i indústries per la caiguda del consum: "Amb el govern anterior tenia 1.000 empleats. Amb aquest govern me’n queden 285. 700 persones vam deixar al carrer. Abans exportàvem als Estats Units, a Colòmbia, al Perú, a Bolívia. Ara només em queda una seu al Paraguai. Res més". / "Feia 23 anys que era en aquest local. I sí, el tanco després de tants anys. Les vendes han baixat una barbaritat. Si parlem de deu anys enrere, de cent peces de roba que veníem, ara en vens cinc, deu. El 2001, el problema era que al matí les coses tenien un preu i a la tarda un altre, però avui no hi ha consum perquè la gent no té diners".
Sobre la situació econòmica, la fam, la feina: "Tinc tres feines i no arribo a final de mes. Estic sempre endeutada, amb la targeta, buscant aplicacions per poder pagar el transport públic, que augmenta constantment. Menjo una vegada al dia per no endeutar-me. Menjar dues vegades és impossible. Estic caminant per intentar oblidar, saps?, les coses que estan passant". / "Jo soc jubilada, tinc 62 anys, he de treballar, pagar el lloguer. No em queda ni per menjar. I en una casa amb dos o tres nens, com s’ho fan? Com viuen?". / "Visc sola, de lloguer, tinc ajuda dels meus fills i treballo en el que puc. Vaig cotitzar durant 30 anys, em vaig jubilar i amb la pensió, 470.000 pesos (aproximadament 271 euros), no en tinc prou. A qui li arriben 470.000 pesos? A ningú". / "El que cobra 500.000 pesos està malament, però com està el que no té feina, el que han acomiadat?".
Sobre la crueltat, el pla econòmic, sobre el país: "Aquest home ha vingut a destruir el país, res més. A destruir totes les coses bones que el país ha pogut tenir". / "Dir-los cipayos és fer curt com a insult. Són el pitjor del pitjor. Són sinistres. Perquè mentrestant estan robant, ro-bant davant de tots els argentins". / "És molt trist el que ens passa. Visc angoixada, desencantada també amb l’oposició, perquè no tenim representació activa". / "No sé què pensa Milei, quin canvi ha fet. Cap. La gent es mor de fam, els vells no en tenen per menjar, els jubilats no tenen medicaments". / "És insostenible. Ja no podem més. No sé com descriure la nostra situació. És angoixant". / "Això no dona per a més".
Les víctimes de la motoserra
Expulsats com peces inútils, deixalles. Acomiadats amb un administratiu, un simple WhatsApp o la porta d’una fàbrica que roman tancada i en silenci. L’acomiadament és el preàmbul de l’impagament i del deute, del nou model de mort civil de milers de ciutadans. Qui no consumeix, no existeix, no té dret a fer-ho. Aquí, en aquesta sobtada trencadissa, comença el primer dia d’una vida desordenada, nova, pensada jornada a jornada, àpat a àpat, moneda a moneda.
En aquesta sobtada trencadissa, comença el primer dia d’una vida desordenada, nova, pensada jornada a jornada, àpat a àpat, moneda a moneda
La vida com un degoteig de tot. També com una angoixa que uneix pares i fills, la família, el barri, la comunitat. La vida penjant de la pregunta de cada matí, la que fa mal com una ferida que no es tanca: què menjarem? Què tenim per menjar? Viure al dia. Viure al dia fins al dia vint, o per a molts fins al disset, o el quinze. O el deu de cada mes. Mesos de dues setmanes, o potser d’una. Setmanes curtes com minuts. Nits llargues d’insomnis que esperen.
La majoria no aconsegueix reinserir-se en un mercat que continua expulsant milers de treballadors, centenars cada dia. La changa és el tauló al qual aferrar-se per sobreviure; però en un oceà de nàufrags, el tauló, igual que una feina en blanc, una feina formal, és més inversemblant que un miracle. Sortir a buscar feina és haver de competir contra els altres desheretats. Prendre consciència en aquests altres de la teva pròpia orfandat, d’una fragilitat acabada d’aprendre, d’aquest destí incert en què la por mossega com un gos rabiós. Buscar una feina com si demanessis caritat.
A molts no se’ls reconeixen els anys d’antiguitat que van treballar; als qui tenien edats pròximes a la jubilació, les mesures del govern de la llibertat els han tret la possibilitat d’una jubilació anticipada. En molts casos, el taller, la fàbrica, l’empresa que tanca no paga. No indemnitza, no compleix la llei. Temps d’acords, contractes, compromisos trencats. I la justícia és lenta, fins i tot quan continua sent justícia. Un altre miracle.
I una altra promesa incomplerta, una altra espera acumulada. I una altra cua d’hores, de dies, d’incertesa sota el sol o la pluja, jornades de fred al cos i a l’esperança. Deu, vint illes de cases de cua per a un, tres, set llocs de treball. Cues per a les olles populars, per a un repartiment de sabates gratuïtes, per a un miserable tràmit rebutjat. Cues que escombra la recessió sense cap mena de pietat. Com miralls del teu fals fracàs, de la teva impotència, de la teva condemna, de la teva condició de víctima innocent.
Un drama sense culpables?
Una dona ven mocadors, una altra intenta vendre roba usada, l’exdependenta, empanades, paraigües, el que sigui; el pintor i el torner s’ofereixen com a jardiners i els jardiners com a transportistes. El docent es converteix en xofer, en graellador, en mà d’obra tot terreny, capaç de tot menys de viure dignament, una cosa que li ha estat robada probablement per sempre. Els oficis i les categories laborals desapareixen, diluint les regles del treball, els drets i la feble protecció d’un passat encara recent.
Després de l’acomiadament, comença la recerca desesperada de diners, que creix amb el pas dels dies. Un favor, un fiat a la botiga, un préstec, un crèdit quan és possible i es té a qui acudir. L’amic, un parent, el banc, el prestador, el narco del barri. I la humiliació de demanar-los, el pes de deure’ls, la incertesa de poder o no poder tornar-los en el termini acordat. Ansietat sobre ansietat. Angoixa, ràbia. Un drama sense culpables. O de culpables sense rostre: el govern, la Xina, l'FMI, els kukas, el passat, l’empleat públic, el Risc País, el deute, el superàvit fiscal, la robòtica o les importacions. No importa. Tot és veritat i mentida en aquesta Argentina dividida.
Si bé és improbable que Milei aconsegueixi el 'Premi Nobel d’Economia', sí que té a l’abast de la mà l’oportunitat de passar a la història com l’home que va liderar el pitjor govern de la història recent de l’Argentina
En aquests dies de nervis i incertesa a la seu del govern, Federico Sturzenegger, el ministre de Desregulació i Transformació de l'Estat, el responsable de la motoserra i les seves 18.000 desregulacions en menys de tres anys, va insistir que continuaran reduint la despesa i que els argentins no s’imaginen com serà el segon mandat de Milei. Però potser sí que ho sospiten i potser per això sis de cada deu ciutadans consideren que una eventual reelecció de Milei –cada vegada més remota, per cert– aprofundiria la pobresa i acabaria de reduir a la mínima expressió la classe mitjana. Perquè, si bé és improbable que Milei aconsegueixi el tan anhelat Premi Nobel d’Economia del qual es creu mereixedor, sí que té a l’abast de la mà l’oportunitat de passar a la història com l’home que va liderar el pitjor govern de la història recent de l’Argentina i, justament, va acabar amb la classe mitjana del país, l’anomalia històrica més destacada de la seva identitat llatinoamericana.
Pel que fa a la pobresa, les previsions tampoc no són encoratjadores. Segons les últimes dades oficials de l’INDEC, entre el tercer trimestre del 2025 i el segon del 2026 (última informació oficial disponible), 3,7 milions de persones van caure en la pobresa i es van sumar als 12,8 milions que ja es trobaven en aquesta situació un any enrere. Per la seva banda, un informe de la consultora ExQuanti pronostica un increment persistent dels nous pobres cap a finals d’aquest any que, si no hi ha un canvi de rumb en la política econòmica, s’aprofundirà durant tot l’any vinent. L’estudi, elaborat per especialistes de la UBA en anàlisi de dades, de l’Enquesta Permanent de Llars (EPH) de l’INDEC Projecta que, durant els pròxims dotze mesos, se sumaran 4,3 milions més de pobres als 16,2 milions que, asseguren, s’han registrat durant el tercer trimestre del 2026.
Tot marxa d’acord amb el pla
Lluny de les cues, tanmateix, la perspectiva és completament oposada i, per descomptat, molt més optimista. Julie Kozack, sibil·la de l’FMI, exigeix accelerar la flexibilització laboral, les privatitzacions i les inversions del Régimen de Incentivos para Grandes Inversiones (RIGI), assegurant que, imprimint més velocitat a les reformes estructurals, s’arribarà al creixement i a l’ocupació. I Milei, sempre indiferent a tot allò que és humà, refuta per la seva banda la dada de l’Estudio del Monitor de Opinión Pública segons la qual dos de cada tres argentins no arriben al dia 20 de cada mes.
Alhora, i segons el seu costum, fa broma sobre el fet que la majoria dels argentins visquin els últims deu dies del mes amb l’angoixa de no saber com omplir la nevera, endeutant-se per comprar menjar, demanant fiat o, en el cas dels jubilats, buscant feina i havent de triar quin medicament essencial comprar i quin deixar de prendre. "Si es queden sense diners realment el dia vint", assenyala, impostant la veu com l’actor que vol guanyar-se l’aplaudiment del públic, "em poden dir com s’ho fan per viure deu dies sense menjar ni beure? Ningú no s’ha fet aquesta pregunta? (…) La frase sona bonica, però és una collonada de la mida d’una casa", diria el president als assistents a l’acte Argentina Oil & Gas Expo 2026.
Segons el seu costum, Milei fa broma sobre el fet que la majoria dels argentins visquin els últims deu dies del mes amb l’angoixa de no saber com omplir la nevera, o en el cas dels jubilats, buscant feina
Com escriu Marcelo Bianco a Tiempo Argentino, "en homologar la vida a la mera persistència dels signes vitals, Milei no només suprimeix de la discussió els nivells de pobresa i indigència que mesuren els seus propis organismes, sinó que consagra un estàndard ètic en què l’èxit del seu pla depèn, precisament, de la capacitat de resistència d’un teixit social obligat a l’impossible. Mentre el cor continuï bategant, el programa econòmic continuarà validat per les lleis de la natura. Mentre no hi hagi cossos a l’asfalt, la crueltat continuarà cotitzant a l’alça als mercats. ‘I tot marxa d’acord amb el pla’, continuarà repetint Milei". Un Milei capaç de respondre en una entrevista a la cadena Bloomberg que la crisi que travessa el seu pla econòmic s’explica perquè les estadístiques estan mal fetes i no reflecteixen la realitat.
No. No hi ha peticions d’empara per a la fam, la pobresa i la manca de futur de milions de ciutadans del paradís fet fallida que és l’Argentina. Abandonats per l’Estat, expulsats d’aquestes més de 33.000 indústries i comerços que han tancat les portes, i que avui intenten tirar endavant, aferrant-se amb sort a feines precaritzades al límit i salaris de misèria. Incitats al somni d’arribar a ser emprenedors de la pobresa. Sobrevivint dia a dia.
Sobreviure. Sobreviure a Milei.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat