Les donacions de pares a fills per comprar un habitatge s’han disparat en els darrers anys a Catalunya. Segons dades del Col·legi Notarial de Catalunya, durant el 2025 se’n van escripturar prop de 23.000, un 22% més que l’any anterior. Unes dades que reflecteixen com l’ajuda de pares a fills per poder comprar un habitatge ha esdevingut un fet comú, gairebé imprescindible per accedir a la propietat. Un fenomen afavorit, en part, per la bonificació de l'impost sobre donacions aplicable a aquest tipus d'operacions quan es compleixen determinats requisits.
Es tracta d’un exemple paradigmàtic de solidaritat intergeneracional. A través d’aquestes transferències voluntàries de recursos, una generació contribueix a millorar les oportunitats econòmiques de la següent. Però hi ha un element addicional especialment interessant: la redistribució es produeix sense alterar la posició relativa dels seus beneficiaris. Les generacions que parteixen d’una millor situació econòmica tendeixen a preservar, després de la transferència, una posició relativa superior a la de les generacions amb menys recursos. La solidaritat opera, per tant, preservant l’ordre inicial.
Aquest principi ens resulta familiar en un altre àmbit: el finançament autonòmic. El principi d’ordinalitat estableix que, després dels mecanismes de redistribució entre territoris, l’ordre relatiu de les comunitats autònomes segons la seva capacitat fiscal no hauria de quedar alterat. Les comunitats que més aporten poden contribuir solidàriament al sosteniment de les que disposen de menys recursos, però contràriament amb el que pateix Catalunya des de fa anys, no haurien d’acabar situades per sota d’elles en termes de recursos disponibles.
El principi d’ordinalitat estableix que l’ordre relatiu de les comunitats autònomes segons la seva capacitat fiscal no hauria de quedar alterat
Per tant, de la mateixa manera que la solidaritat interterritorial és un element central del model de finançament autonòmic, la solidaritat intergeneracional constitueix un dels pilars fonamentals de l'estat del benestar. En els sistemes de repartiment, com el vigent a Espanya, el contracte implícit entre generacions es basa en el fet que les persones en edat de treballar financen les pensions de les generacions retirades amb l'expectativa que les generacions futures faran el mateix quan elles arribin a la jubilació.
Tot i això, curiosament, mentre el debat sobre l’ordinalitat ocupa un lloc central en les discussions sobre el finançament autonòmic, encara és poc habitual que es plantegin reflexions equivalents en relació amb la solidaritat intergeneracional.
Es tracta d’una reflexió que adquireix una rellevància especial davant les perspectives demogràfiques de les pròximes dècades. Les projeccions de l’Idescat indiquen que l’any 2050 a Catalunya hi haurà prop de dues persones en edat de treballar per cada persona en edat de jubilació. Una població jubilada que, alhora, d’ençà de l’aprovació de la Llei 21/2021 de garantia del poder adquisitiu de les pensions, compta amb la garantia legalment blindada de la revalorització anual de les pensions amb l’IPC.
I és precisament aquesta combinació de factors la que planteja una paradoxa difícil d'ignorar i obre la porta a la translació del principi d'ordinalitat al camp de la solidaritat intergeneracional.
Dit d'una altra manera, les generacions en edat de treballar que financen el sistema poden veure erosionat el seu poder adquisitiu al llarg de la seva vida laboral per assegurar que aquesta erosió no afecti la generació precedent que cobra una pensió. Tot això, en un context en què les generacions de més edat tindran un pes demogràfic i electoral creixent, que converteixen gairebé en electoralment inassumible qualsevol mesura que afecti les pensions.
A diferència del que succeeix amb les pensions, els salaris no disposen de cap garantia d’actualització amb l’IPC legalment generalitzada
A diferència del que succeeix amb les pensions, els salaris no disposen de cap garantia d’actualització amb l’IPC legalment generalitzada. Tampoc existeix cap compromís que garanteixi que les generacions que avui financen el sistema gaudiran en el futur d'un nivell de protecció equivalent al que contribueixen a sostenir. Ans al contrari, l’evolució demogràfica i les tensions financeres del sistema apunten a la necessitat de noves reformes que previsiblement exigiran esforços addicionals a les generacions futures.
És aquí on la reflexió sobre l’ordinalitat pot resultar útil: el probable escenari futur en què les generacions en edat de treballar hagin de garantir, amb el seu esforç contributiu, un nivell de benestar per a les generacions més grans que no és clar que puguin garantir-se a elles mateixes. Per tant, el risc és que, un cop aplicada la solidaritat intergeneracional, les generacions que financen el sistema acabin gaudint d'un nivell de benestar inferior al de les generacions que protegeixen, igual que de manera anàloga succeeix entre territoris quan el principi d’ordinalitat deixa d’operar.
Aquesta preocupació no és merament teòrica. De fet, resulta il·lustratiu observar les dades d’evolució de la renda real neta anual per persona a Espanya en les darreres dècades que fa unes setmanes es van exposar en un acte de la Comissió de Joves Economistes del Col·legi d’Economistes de Catalunya. En aquestes, s’hi evidenciava que malgrat que la renda real neta anual per persona ha incrementat en un 5,3% en dues dècades, la desagregació de les dades segons generacions exposava una realitat molt desigual: la renda dels majors de 65 anys havia augmentat un 17,2%, la dels joves d’entre 16 i 29 anys —igual que la dels adults de 30 a 64— s’havia reduït un 1,2%.
La qüestió no és si els treballadors actuals han de contribuir al sosteniment dels pensionistes. La qüestió és si el contracte implícit entre generacions continua oferint una expectativa raonable de reciprocitat. És a dir, si aquells que avui assumeixen els costos del sistema poden confiar que demà rebran un nivell de protecció comparable.
Tot i això, convindria no ignorar que es tracta d’un problema de caràcter col·lectiu, sense solucions fàcils ni evidents, i que requerirà dosis de generositat i responsabilitat compartida entre generacions.
Es tracta d’un problema de caràcter col·lectiu que requerirà dosis de generositat i responsabilitat compartida entre generacions
La solidaritat és un dels fonaments de qualsevol societat cohesionada. Però la seva legitimitat depèn de la percepció que els sacrificis i els beneficis es distribueixen de manera equilibrada al llarg del temps.
Perquè quan una generació percep que haurà de cotitzar més, pagar més impostos, accedir amb més dificultat a l'habitatge i, malgrat tot, rebre menys en el futur, el problema deixa de ser exclusivament financer. Es converteix en un problema de confiança en el contracte social sobre el qual reposa l'estat del benestar. I quan es trenca aquesta confiança, la solidaritat té el risc de deixar de ser percebuda com un pacte recíproc entre generacions i convertir-se en una càrrega imposada a una sola d'elles... amb la consegüent amenaça que la pregunta amb què vaig titular el meu article anterior sobre la qüestió, Cap a una fractura intergeneracional?, acabi esdevenint una preocupant afirmació.