Les mateixes aigües del riu Aare (o Aar, en francès) que banyen Berna són les que travessen, uns 30 quilòmetres al nord, la ciutat de Solothurn, capital del cantó homònim de la Federació Suïssa. No hi esperin la mateixa escala: la (de facto) capital helvètica concentra, dins dels límits del municipi, una població més gran que la del cantó sencer de Solothurn, que voreja els 290.000 habitants, mentre que la ciutat en si mateixa es troba prop dels 17.000. Però aquesta dimensió més reduïda no és obstacle perquè la “ciutat barroca més bonica de Suïssa”, curiosament obsessionada amb el número onze, sobresurti com un exemple destacat del tarannà i saber fer de la república alpina.
Cal remuntar-se fins dos mil·lennis enrere per trobar els orígens de la població: és entre l’any 15 i el 25 de la nostra era que els arqueòlegs situen la construcció del primer assentament romà de la zona. Amb el temps, la vil·la formada al seu voltant s’anà expandint fins a cobrir l’actual nucli antic, que fou fortificat el segle III. De la mateixa època daten els dos màrtirs cristians vinculats a la població, sant Víctor de Solothurn i sant Urs de Solothurn, al segon dels quals està dedicada la catedral homònima de la ciutat.
Després de la caiguda de l’Imperi Romà, Solothurn passà per diverses mans: el primer regne dels burgundis, el regne franc de Lotaríngia, el regne d’Arle… Amb la inclusió d’aquest darrer dins del Sacre Imperi Romà, la ciutat alpina s’incorporà a l’imperi germànic. Però la data important és el 1481: l’any en què Solothurn oficialitzà la seva entrada a la confederació helvètica com a onzè cantó de l’aliança.
El carnaval de Solothurn se celebra des del segle XIV i reuneix cada any més de 30.000 visitants pels carrers barrocs del nucli antic
Un fet destacat d’aquest recorregut històric és que Solothurn va ser seu, entre 1532 i 1792, de l’ambaixada francesa a la confederació helvètica. És aquesta influència gal·la, ben enquadrada temporalment, la que va impulsar l’arquitectura barroca que caracteritza el nucli antic de la ciutat. Avui, Solothurn és un dels atractius turístics del país per aquest conjunt arquitectònic, divuit edificis dels quals formen part de l’inventari suís de béns culturals d’interès nacional i regional. Pels seus carrers se celebra el carnaval (fasnacht) de Solothurn, un dels més importants de Suïssa, les desfilades del qual ja es duien a terme el segle XIV i que cada any reuneixen uns 30.000 visitants (gairebé el doble de la població de la ciutat). I és també en aquest entramat barroc que el número onze es consolida com a tret identitari.
Onze fets d'una obsessió onzenària
Ja hem mencionat que Solothurn va ser l’onzè cantó a unir-se a la confederació suïssa, però aquesta no és l’única casualitat històrica que vincula la ciutat amb aquest número. Eren també onze els gremis professionals que operaven a la ciutat en època medieval i moderna, i onze van ser també els protectorats en què es va subdividir el cantó durant el segle XVI. El que no queda clar és quan va començar l’obsessió de la ciutat amb l’onze. El periodista Mike MacEacheran recull en un article per la BBC diverses teories: una llegenda popular que la vincula a uns follets (elf en alemany, mateixa grafia que el número onze), el seu significat bíblic, la seva lectura numerològica…
Sigui com sigui, la idea ha calat fort. A Solothurn s’hi poden trobar onze esglésies i capelles, onze museus, onze torres històriques o onze fonts tradicionals, cadascuna amb una representació històrica diferent. La ciutat també té un peculiar rellotge amb només onze hores que, a les onze en punt, activa el moviment d’un petit autòmata (rodejat, no cal dir-ho, d’onze campanetes) i fa sonar una agradable melodia. La dèria per l’onze també s’ha traslladat als comerços de la ciutat: la cerveseria local va decidir crear la marca Öufi (onze en l’alemany suís parlat a Solothurn) per a les seves cerveses, mentre que la confiteria centenària Hofer té entre els seus productes la xocolata amb llet 11-i.
Però si hi ha un element que institucionalitza l’onzisme de Solothurn, aquest és la ja mencionada Catedral de Sant Urs. Construïda entre 1762 i 1773 (vaja, onze anys!) i conceptualitzada per l’arquitecte italià Gaetano Matteo Pisoni, l’església és una oda al número onze. Parin atenció: l’escalinata d’entrada al temple està formada per tres trams d’onze esglaons; als seus laterals, les dues fonts que donen la benvinguda als visitants (una de Gedeó i l’altra de Moisès amb banyes) treuen l’aigua per onze aixetes; onze són, també, les portes d’accés a la catedral, l’estructura de la qual es divideix verticalment en tres franges d’onze metres cadascuna; el campanar de la catedral assoleix una alçada de sis vegades els onze metres, i a dins sonen onze campanes cada vegada que cal donar l’hora; a l’interior, els reclinatoris estan distribuïts en fileres d’onze, i les tecles de l’orgue són divisibles entre el mateix nombre. I el colofó final: dins l’edifici hi ha un total d’onze altars, que només són tots visibles alhora des d’un punt molt concret del passadís central: l’onzena pedra negra.
Una indústria impulsada per les tecnologies mèdiques i la rellotgeria
Però Solothurn és més que fílies numèriques i cases boniques. El cantó al qual dona nom i capital, amb una superfície de 791 quilòmetres quadrats (aproximadament, la comarca de les Garrigues), concentra un PIB de 17.000 milions de francs suïssos, segons les dades de la plataforma suïssa d’intel·ligència de mercat ValIndex, uns 18.600 milions d’euros al canvi. Si allarguem la comparació amb Catalunya, només el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat superarien aquesta xifra. El que sí que difereix és la taxa d’atur, que és només del 2,5%.
Continuant amb la mateixa font, al cantó de Solothurn hi operen unes 18.200 empreses, entre les quals destaquen especialment les dedicades a la tecnologia mèdica, distribuïdes en diferents municipis de la regió. A la capital trobem el centre d’operacions d’Ypsomed, una companyia especialitzada en el desenvolupament i fabricació d'injecció i infusió per a l'automedicació que va obrir a Barcelona el seu primer centre d’R+D fora de Suïssa. L’empresa de solucions ortopèdiques i de neurocirurgia Depuy Synthes, adquirida per Johnson & Johnson el 1998, ocupa unes 3.500 persones al municipi de Zuchwil, mentre que l’estatunidenca Stryker, especialitzada en el mateix ram, dona feia a 2.500 treballadors a Selzach.
Més enllà de les tecnologies mèdiques, el metall i la construcció sobresurten com a indústries punteres de Solothurn, com també ho fa la indústria rellotgera. No en va, un dels sectors que més identifica internacionalment el país alpí té una presència destacada al cantó de Solothurn, concretament a la ciutat de Grenchen, on fa més de 150 anys que hi treballen. Allà s’hi concentren les seus d’ETA (empresa del grup Swatch fundada el 1856); Breitling, Epos Watches, Fortis Watches, Eterna o Nivada.
Des de fa més de 150 anys, la ciutat de Grenchen és un destacat centre de rellotgeria, amb empreses com Breitling, Eterna o EPOS Watches
On també destaca el cantó de Solothurn és en l’àmbit logístic. Situat al bell mig de les línies de tren que connecten Zúric, Berna, Basilea i Lucerna, la ciutat d’Olsten (una de les tres més poblades, juntament amb Solothurn i Grenchen) s’ha posicionat com un hub ferroviari i una alternativa menys costosa per a les indústries que proveeixen a les principals ciutats del país. Tenir Berna a mitja hora de trajecte, Zúric, Lucerna i Basilea a una hora o Lausana a una hora i mitja situen Solothurn en una situació similar, i fins i tot més avantatjosa, a la que té Saragossa a l’estat espanyol.
Una descarbonització accelerada... encara dependent de les nuclears
El darrer àmbit econòmic que també val la pena destacar és l’energètic. A VIA Empresa ja hem parlat de Youdera, l’empresa d’energia solar suïssa que ha començat a exportar el seu model a la península ibèrica. La companyia té la seu central a Lausana, però va escollir Solothurn com a seu de la Suïssa germanòfona precisament per la seva posició cèntrica, i serveix com a bon exemple del panorama energètic de la confederació. Sense accés natural a combustibles fòssils, però sí molts recursos hídrics, l’energia hidroelèctrica concentra més del 55% de la producció energètica del país, que té un 98% de l’energia lliure o baixa en carboni. Malgrat no comptar amb la radiació solar de països com Espanya, l’energia solar també ha avançat amb força en els darrers anys, i el 2025 representava un 11,3% del total.
Tanmateix, la segona gran font d’energia de Suïssa és la nuclear, que representa el 27,4% del total. Allà, el debat no s’allunya gaire del que es manté a Catalunya i l’estat espanyol: la viabilitat de tancar les centrals nuclears en la data acordada. En el cas de Solothurn, a més, la conversa té encara més pes, ja que des de 1978 té en marxa la central nuclear de Gösgen, en una de les corbes del riu Aare, al municipi de Däniken. Amb una capacitat de generació neta de 1.010 megawatts, una potència similar a la d’Ascó I o Ascó II, l’electricitat que produeix equival al voltant del 13% de l’electricitat de tot Suïssa i és la segona més important del país, només per darrere de la de Leibstadt. Aquest mateix mes de maig, el consell federal suís ha publicat un informe en què es conclou que allargar la vida operativa d’aquestes dues instal·lacions és “tècnicament viable” i, probablement, rendible.
La central nuclear de Gösgen, situada al municipi de Däniken, és la responsable del 13% de l'electricitat generada a tot Suïssa
Veiem, doncs, com la pintoresca ciutat barroca de Solothurn i els municipis del cantó que capitaneja encapsulen bona part de l’ADN que conforma la “marca Suïssa” de què tant s’enorgulleix el país: una indústria tecnològica i rellotgera potent, un sistema energètic descarbonitzat i un important (i puntual) sistema ferroviari que connecta el territori capil·larment. La principal diferència és, possiblement, la iconografia: sense fer de menys la creu de la bandera suïssa, és evident que a Solothurn els mou més el número onze.