Ni el caos geopolític, ni els avenços tecnològics, ni la recent visita del president espanyol Pedro Sánchez a la Xina es podrien explicar sense les terres rares. Es tracta d’un grup de disset elements químics metàl·lics que, juntament amb la trentena de matèries primeres crítiques -definides al Critical Raw Materials Act de la Comissió Europea- representen els materials estratègics clau pel desenvolupament de l’economia mundial. Tant a Catalunya com a tot Europa les coneixem especialment perquè és una de les nostres grans mancances: segons les darreres dades del Servei Geològic dels Estats Units (USGS), ni un sol país del continent europeu ni produeix ni posseeix reserves de terres rares, amb la Xina com a principal productora i tenidora d’aquestes matèries tan estratègiques pel devenir del planeta.
“L’extracció de terres rares a Catalunya, Espanya i Europa és zero. Les hem de comprar, generalment ja processades i a la Xina, perquè no tenim una indústria que s’hi dediqui, i aquest és un dels drames actuals”, apunta a VIA Empresa Marc Campeny, cap de l’Àrea Científica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. D’acord amb l’afirmació de Campeny, les dades de l’USGS situen a la Xina com a principal productora de terres rares, amb 240.000 tones mètriques, molt per davant dels Estats Units (43.000 tones mètriques), Birmània (38.000) o Austràlia (18.000); dit d’una altra manera, Xina produeix més de dos terços de les terres rares del planeta on, a més dels territoris ja mencionats, Tailàndia, l’Índia, Rússia, Vietnam i el Brasil es posicionen com a potencials productors.
Pel que fa a la reserva de terres rares, la distribució és més equitativa, malgrat que la Xina, amb 44 milions de tones mètriques, dobla la quantitat de reserves del segon país que més en té, Vietnam, amb 22 milions. Aquest llistat és substancialment més interessant, ja que el Brasil i l’Índia escalen a la tercera i cinquena posició de països amb més terres rares, i ho fan sense haver començat la seva extracció de manera industrial. “Són territoris verges i, igual que Austràlia, representen mercats que abans no hi eren”, explica Xavier Roig a VIA Empresa.
Amb Groenlàndia, que també és posseïdora de terres rares (amb un 2%, aproximadament), la Unió Europea té accés a un 29% d’aquestes matèries clau pel desenvolupament de l’economia, fet que explica -en part- els recents acords de lliure comerç signats amb l’Índia, Austràlia, i els països del Mercosur. Tanmateix, Roig recorda que els recents acords assolits, que han portat vuit anys de negociacions en el cas australià i gairebé vint en l’indi, “s’han accelerat per aranzels de Trump”.
Vitamines per les telecomunicacions, l'automoció, la defensa...
L’escandi, l’itri, el lantà, el ceri, el praseodimi o el neodimi són tan sols alguns dels disset noms que podem trobar en un llistat de terres rares que configura el nostre entorn, cada vegada més tecnològic: aquest conjunt de matèries són clau en entorns industrials, on es necessiten propietats magnètiques i òptiques molt concretes, com podria ser el cas de l’electrònica i les telecomunicacions, per desenvolupar mòbils, portàtils o pantalles; l’automoció i la mobilitat elèctrica, per produir, sense anar més lluny, el nou Cupra Raval, el primer cotxe 100% elèctric fet a Martorell; les energies renovables -pels panells fotovoltaics i l’emmagatzematge d’energia-, la indústria química o la cada vegada més noticiable indústria de la defensa, que requereix tecnologia furtiva i equips de precisió. Aquests són només alguns àmbits en què incideixen les terres rares, malgrat que també es podrien destacar el sector agrícola, el metal·lúrgic o el sanitari.
"Aquests elements presenten electrons desaparellats, fet que els confereix propietats magnètiques i fotoluminescents. Per això, moltes aplicacions que requereixen imants potents o emissió de llum fan servir terres rares", detalla Campeny. Davant d’aquesta importància, i després de veure com el conflicte a l’Iran i el consegüent bloqueig d’Ormuz està tenint un gran impacte en el mercat del petroli, què succeiria -en un hipotètic escenari- si la Xina apliqués la mateixa lògica sobre el seu domini en terres rares?
Molt probablement, tindrien lloc grans colls d’ampolla en indústries crítiques, com totes les mencionades, i observaríem un encariment general a escala tecnològica. Ara bé, les conseqüències serien inferiors respecte a fa un parell de dècades, quan la Xina “va decidir tancar l’aixeta”: “Entre 2006 i 2009, la Xina tenia el monopoli de les terres rares. Ara també, però com a mínim no concentra el 100% de les reserves i de producció, com sí que ho feia abans”, continua Campeny, qui fa referència als baixos costos laborals i ambientals que va aprofitar la potència asiàtica per consolidar la seva riquesa en matèria de terres rares.
La reacció d'Europa, l'oportunitat australiana i el "no" a Matamulas
Davant dels elevats preus que aleshores la Xina imposava al Japó -un dels principals consumidors de terres rares arran de la forta indústria automotriu liderada per Toyota- en la comercialització d’aquestes matèries, les diverses economies mundials no van trigar a cercar alternatives per diversificar el mercat. “És aquí on apareix Austràlia”, recorda Campeny. Un territori, recordem, que es posiciona en l’actualitat com el quart productor a escala mundial, amb 18.000 tones mètriques de terres rares, i com el sisè en reserves, amb gairebé sis milions de tones.
“Austràlia és una potència en mineria, però no té acords tan favorables amb Llatinoamèrica com nosaltres”, continua Roig, qui valora positivament la posició intermèdia en què se situa Europa. Tanmateix, en clau estatal, l’enginyer i escriptor assegura que “mai serem grans inversors de terres rares”, ja que, a diferència de països com Alemanya, França o Suïssa, no comptem amb “grans fàbriques que les implementin”.
En aquesta línia, la Comissió Europea ha posat en marxa aquest dilluns el Mecanisme de Matèries Primeres Fonamentals per reunir compradors i proveïdors de materials essencials per l’economia -entre aquests, les terres rares-, en un esforç de “diversificar-ne el subministrament”, ja que, tal com reconeix la mateixa plataforma, “la indústria de la Unió Europea encara depèn en gran manera d’un nombre limitat de proveïdors de tercers països”.
Austràlia és el quart productor de terres rares a escala mundial i el sisè en reserves
El paper secundari que juga l’estat espanyol en aquest àmbit explica, per exemple, perquè el projecte Matamulas, una de les poques iniciatives amb cara i ulls envers les terres rares a Europa, hagi estat rebutjat en repetides ocasions. Un altre gran argument en contra d’explorar el Campo de Montiel (Ciudad Real) -on es plantejava Matamulas- és, segons la Junta de Castella-La Manxa, el negatiu impacte ambiental que patiria la zona. "L’extracció de terres rares pot generar una quantitat important de residus i, en aquest sentit, el projecte de Matamulas ha generat debat sobre el seu plantejament", sosté el cap de l’Àrea Científica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, qui recorda, però, que “era el projecte més avançat en terres rares a tot Europa; però ara Espanya mira cap a la Xina”.