El Japó es troba en un dels moments econòmicament més delicats de les darreres dècades: una població que es redueix any rere any a un ritme cada vegada més gran -el darrer any, un descens de prop d’un milió de japonesos-, una força laboral incapaç de cobrir les necessitats bàsiques del mercat i una productivitat estancada que limita el creixement potencial del país. En aquest context, qualsevol govern optaria per emprendre mesures per atraure talent, professionals i emprenedors de fora. La primera ministra Sanae Takaichi, però, ha triat exactament el camí contrari: impulsar un gir polític que encareix l’accés al país, endureix la vida dels residents estrangers i complica l’arribada de la mà d’obra que l’economia japonesa necessita urgentment.
Com ja vam explicar al VIA Empresa fa poques setmanes, el govern ja va elevar el capital mínim del visat d’emprenedoria de cinc a 30 milions de iens -una decisió que expulsa, de facto, el 90% dels projectes estrangers que abans podien optar a establir-se al país. Ara, a aquesta mesura s’hi afegeix un paquet de restriccions que inclou tràmits molt més cars per renovar permisos de residència, noves limitacions per adquirir terrenys, taxes aeroportuàries exclusives per a estrangers i un control administratiu reforçat que incrementa els costos operatius de les empreses que depenen de talent internacional. El resultat no és només un empitjorament de la imatge del país: és un fre real a la captació d’inversió, a la creació d’ocupació i a la capacitat d’innovar en una economia que ja té prou dificultats per competir globalment.
El gir polític de Takaichi s’ha justificat sota una premissa tan simple com falsa: que els estrangers generen “conflicte social”, “angoixa ciutadana” i un increment preocupant d’incivisme. El govern argumenta que els residents estrangers cometen més delictes, abusen del sistema sanitari públic o incompleixen les seves obligacions fiscals.
Però totes les estadístiques oficials ho desmenteixen. Les taxes de detenció per cada 100.000 habitants són un 17% més baixes entre estrangers que entre japonesos -segons estadístiques oficials ajustades per població-, els casos d’impagament fiscal investigats per Hisenda corresponen gairebé íntegrament a ciutadans japonesos amb grans patrimonis i influenciadors, i les dades del Ministeri de Sanitat confirmen que la morositat en factures hospitalàries és estadísticament marginal i, de nou, majoritàriament local, amb un 98,5% d’impagaments de ciutadans nacionals. La construcció d’un problema “estranger” no respon a cap realitat quantificable; respon a una necessitat política.
La construcció d’un problema “estranger” no respon a cap realitat quantificable; respon a una necessitat política
Aquesta distorsió deliberada té conseqüències econòmiques immediates: en lloc de centrar-se a reformar l’administració fiscal, modernitzar el sistema sanitari o perseguir el frau real -que és domèstic, no importat-, el govern canalitza el malestar social cap al col·lectiu que menys contribueix al problema i més contribueix al mercat laboral. Aquest relat permet justificar mesures que fan més complicada la immigració, dificulten la renovació de permisos i introdueixen barreres que frenen la mobilitat del treball, un actiu essencial per a qualsevol economia avançada. En definitiva, el país està penalitzant el talent i la mà d’obra que necessita mentre deixa intactes les disfuncions internes que sí que limiten el creixement.
Aquest relat, malgrat ser inconsistent amb dades, està generant rèdits polítics immediats: la primera ministra Takaichi ha vist reforçada la seva popularitat entre els segments més conservadors i entre una classe mitjana desorientada per l’estancament salarial, la inflació encoberta i la sensació de declivi estructural. El govern ha trobat en els estrangers un amortidor emocional: un boc expiatori extern sobre el qual projectar frustracions internes.
El país està penalitzant el talent i la mà d’obra que necessita mentre deixa intactes les disfuncions internes que sí que limiten el creixement
I aquesta estratègia funciona. Les últimes enquestes mostren que el 59% dels japonesos rebutgen l’arribada de més treballadors estrangers, un salt espectacular respecte al 46% de fa només un any, quan dominaven les opinions favorables als treballadors estrangers. Igualment, el 68% afirma témer un deteriorament de la seguretat pública si augmenta la immigració -un 79% si es pregunta als joves menors de 35 anys-, malgrat que les estadístiques indiquen exactament el contrari.
Aquest gir d’opinió pública no és anecdòtic ni circumstancial: marca la reaparició d’un sentiment antiestranger amb una força que el Japó no veia des del primer terç del segle XX, quan el país es tancava sobre si mateix i alimentava una narrativa identitària rígida i excloent. L’escenari actual presenta paral·lelismes inquietants: nacionalisme emocional, discursos sobre la puresa cultural, sospita permanent cap a l’altre i un “Japan First” que guanya adeptes entre els més joves. Per a una economia que necessita urgentment mà d’obra i capital humà, aquesta involució social és més que un problema moral o polític: és un fre directe a la competitivitat i a la capacitat del país d’atreure talent, innovació i inversió estrangera en un context global cada vegada més competitiu.
Malgrat tot, el govern continua insistint que aquest paquet de mesures no té res de discriminatori i que es tracta només de “correccions del sistema” per frenar abusos puntuals. Però l’enduriment arriba en el pitjor moment possible: el Japó registra un mínim històric de naixements, una força laboral en retrocés permanent i un envelliment que accelera qualsevol desequilibri fiscal. En un país que necessita importar talent, treballadors i contribuents, l’estratègia racional seria facilitar-ne l’arribada, no dificultar-la. Tanmateix, el missatge que rep la comunitat estrangera és just el contrari: qualsevol error administratiu, discrepància fiscal o retard en un pagament sanitari pot convertir-se en un risc real de pèrdua del visat. Un sistema que hauria de competir per retenir persones es dedica, paradoxalment, a empènyer-les cap a la porta de sortida.
En un país que necessita importar talent, treballadors i contribuents, l’estratègia racional seria facilitar-ne l’arribada, no dificultar-la
La deriva ha arribat fins a l’extrem que el govern japonès ja prepara per al 2027 una mesura que, en qualsevol altra economia avançada, encendria totes les alarmes: denegar la renovació del visat a estrangers que tinguin un rebut impagat de l’assegurança mèdica pública o altres tipus d’impostos. L’executiu vol que municipis, assegurances i immigració comparteixin dades en temps real per traçar morositat i vincular-la automàticament a l’estatus de residència. El missatge és inequívoc: un error administratiu, una mala traducció o un retard en un pagament pot expulsar-te del país.
L’impacte econòmic és evident: en un mercat laboral ja ofegat per la manca de personal, aquesta mesura amenaça de portar al límit sectors essencials -sanitat, cura de la gent gran, manufactura, logística o tecnologia- que depenen de milers de treballadors estrangers per continuar funcionant. No només pot accelerar la fugida de talent i dissuadir noves incorporacions, sinó que també pot elevar els costos empresarials, trencar cadenes de producció i agreujar encara més una crisi laboral que ja compromet la competitivitat del Japó.
Aquesta política no només és moralment qüestionable: és econòmicament suïcida. El Japó està perdent contribuents en el pitjor moment possible. Els residents estrangers aporten milers de milions de iens en impostos municipals, assegurances socials i consum intern -i ho fan amb una edat mitjana molt més baixa que la població japonesa.
Expulsar-los per un rebut impagat equival a perforar encara més un sistema de pensions ja insostenible i a reduir la base fiscal que manté a flotació els serveis públics. Les empreses estrangeres, especialment startups i firmes tecnològiques, comencen a advertir que aquesta inseguretat jurídica dificulta atreure talent internacional i que, davant l’hostilitat creixent, és més senzill instal·lar-se a Singapur, Corea del Sud o Austràlia, països que competeixen directament amb el Japó, però que ofereixen marcs normatius previsibles i polítiques d’atracció de talent, no de repulsió. Si Tòquio persevera en aquesta estratègia, el risc no és només perdre mà d’obra: és desconnectar-se de la cursa global per la innovació i condemnar-se a dècades de creixement anèmic.
Les empreses estrangeres comencen a advertir que aquesta inseguretat jurídica dificulta atreure talent internacional
La deriva de Takaichi no és una política pública: és un despropòsit estratègic. Cap país amb aspiracions de lideratge pot dinamitar el seu propi mercat laboral, encarir l’arribada de talent i criminalitzar contribuents mentre afronta la pitjor crisi demogràfica del món desenvolupat. El Japó no està protegint la seva identitat: s’està disparant als peus mentre corre cap a l'abisme demogràfic. Si continua per aquest camí, no serà la competència internacional qui l’expulsi del mapa econòmic mundial, sinó la seva pròpia obstinació. I la història serà taxativa: el Japó del segle XXI no va morir per falta d’estrangers, sinó per la incapacitat d’acceptar-los.
I, al final, no haurà estat un enemic exterior qui hagi derrotat el país, sinó el seu propi tantō, empunyat amb un orgull tan ferit com inconscient.