Arriben aquestes dates i s’ha de pensar en les vacances. No és indispensable fer-ho. Però quant a l’agost les escoles, les administracions i les empreses europees tanquen les portes donant festa a tothom i als carrers de la ciutat queden quatre i els turistes, només hi ha una alternativa: decidir tant sí com no què fer entre juliol i setembre.
Agafaré com fa més de quaranta anys l’AP7 fins a Torredembarra, sortiré a l’A-7 per evitar els camions i no haver de frenar cada vegada que un dels conductors decideix sobrepassar un altre: a l’Ametlla de Mar hi falta gent.
L’estiu és un espai en blanc que tanca temes escampats al llarg de l’any que emboiren el paisatge i que no s’acaben mai d’abordar; el nou ritme els acaba escombrant i s’esvaeixen per si sols. Però a la vegada facilita que amb la baixada dels decibels mentals, n’apareguin altres que poblaran el futur. És temps de refermar llaços amb la família més o menys dispersa; de retrobar els amics o de dedicar-los-hi més temps; de lectures reposades i no a correcuita en mig de la densitat de l’agenda atapeïda de l’hivern. El lideratge implantat per les classes mitjanes als darrers cinquanta anys ha imposat aquest període de descans, viatge, esbarjo, retrobament i cultura fins a convertir-lo en un bé de primera necessitat; probablement el signe més evident de l’estatus.
Ritual d’estiu
Torno a l’Ametlla de Mar. Aquí exerceixo el ritual de la meva cultura de l’estiu, aquest invent contemporani. Beneit invent des de fa set o vuit dècades a la que podem aspirar dos terços de la societat europea, exactament el 73% i 67%, a la UE i a Espanya, respectivament, segons Eurostat. L'Ametlla de Mar ha passat dels tres mil habitants el 1950 als prop els cinc mil al 2000. El 2010 s’enlaira als 7.000 i des d’aleshores bascula lleugerament per damunt d’aquest entorn; després del gran boom dels anys vuitanta i noranta, malgrat les aportacions d’immigrants dels darrers temps que han rejovenit el poble, la capacitat de créixer s’esgota.
És una mitjana ciutat catalana de costa nascuda entorn del port. La pesca va a menys, encara que la biodiversitat del Delta de l’Ebre garanteix la continuïtat del negoci no per tots però sí per una part important dels pescadors. Cada any es tanquen botigues, senyal que les grans superfícies s’estan enduent la clientela i li guanyen la partida aquí també al comerç local; altres negocis més o menys innovadors no acaben de quallar.
L’estiu és un espai en blanc que tanca temes escampats al llarg de l’any que emboiren el paisatge i que no s’acaben mai d’abordar
Ens queda el turisme, el factor diferencial de riquesa de les poblacions de costa, una oportunitat única que es va presentar a les poblacions costaneres des de fa seixanta o setanta anys. Aquestes vuit o deu setmanes, com a moltes poblacions del litoral espanyol, els turistes dupliquen la població local. Aquí manen les urbanitzacions. Són pobles amb la seva pròpia dinàmica i elevada desconnexió amb la vila, fins i tot en molts casos en clara relació dialèctica o antagònica; van néixer al marge del nucli urbà, i es van engrandir com bolets amb els booms de la construcció.
Eufòria
La gentada arriba, a finals de juliol, o bé a casa seva per passar l’estiu, o bé per setmanes o per un parell o tres de dies: formen la legió de propietaris i llogaters d’apartaments o cases, nacionals, francesos, alemanys, anglesos, belgues, sobretot. És un continu bequeteig de maletes, bicicletes, llanxes i queviures carregant i descarregant els cotxes, de viatges d’anar i tornar a la platja, al restaurant, a passejar, a comprar, a un espectacle, a un recorregut. A finals d’agost, s’apaga tot. Es tanquen les cases i les activitats a la vila desapareixen; els carrers de les urbanitzacions tornen a romandre deserts, fantasmals, i s’acaben tots els treballs per dos mesos a l’espera del neguit que tornarà, si Déu vol, el juliol de l’any següent.
Dos mesos d’eufòria consumista donen pel que donen si no hi ha continuïtat: alt Ibi i alts impostos directes a canvi d’escassos serveis; no dona per més l’erari públic
Dos mesos d’eufòria consumista donen pel que donen si no hi ha continuïtat: alt Ibi i alts impostos directes a canvi d’escassos serveis; no dona per més l’erari públic. D’això se’n queixen els propietaris de les urbanitzacions. El nou ajuntament sorgit de les darreres eleccions està governat per un pacte entre Junts i PSC que es reparteixen la política municipal i el temps del govern.
La segona prioritat del mandat consisteix en la millora de les xarxes viàries i les infraestructures; tots els esforços són pocs, però a les urbanitzacions consideren que hi ha un decalatge excessiu entre l’impost de béns immobles, un dels més elevats de Catalunya, fins i tot superiors als de les grans ciutats catalanes, i el retorn que reben. Ens preguntaran per la primera prioritat: reduir el dèficit heretat des dels excessos del 3%; supera els onze milions, un pes excessiu -una llosa històrica- per un pressupost el 2025 de 16,3 milions. Enguany el poble està més polit que l’any passat. Es palesa la inversió en obra pública als carrers. S’ha abonat a la moda dels murals i també a la de les zones blaves. Les cales i les platges llueixen més netes. Es mantenen les quatre Banderes Blaves de l’any passat. I apareix més interès per la sostenibilitat.
Però el turisme intensiu de sol i platja focalitzat en unes poques setmanes a l’any és car de produir i residualitza aquella zona que el cultiva. El PIB per càpita de l’Ametlla de Mar roman estancat a 21.600 euros, lluny de la mitjana catalana de 35.325 euros, segons Idescat. Les poblacions turístiques costaneres del litoral espanyol no se situen ni de lluny als primers llocs del rànquing en creació de riquesa, però aquest PIB se situa per sota de les autonomies més pobres d’Espanya, Ceuta, Andalusia, Extremadura i Canàries. Això no ho pot salvar el comerç ni la pesca.
El PIB per càpita de l’Ametlla de Mar roman estancat a 21.600 euros, lluny de la mitjana catalana de 35.325 euros
El que penalitza de forma diferencial és el model turístic elegit, el de la curta temporada; nou o deu mesos sense activitat erosionen les butxaques i penalitzen el creixement. Més encara, en un mercat madur, barat i escassament diferenciat, en comptes d’atreure viatgers que estan disposats a gaudir del territori i pagar els serveis pel que valen, s’ingressa en una espiral de baix cost i preus més barats.
Les distintes generacions turístiques i les administracions públiques han aprofitat la seva destinació per reduir la pressió turística els mesos d’estiu a mesura que creaven altres productes per atreure viatgers al llarg de l’any; les més exitoses, com l’Empordà, Provença o Toscana han aconseguit en totes aquestes dècades que l’activitat turística romangui activa com a mínim vuit mesos a l’any cuidant no malbaratar l’espai natural.
Quan em passejo pels divuit quilòmetres de costa del municipi, i baixo a alguna de les divuit cales, onze de les quals amb sorra fina i blanca i la resta amb pedres petites o còdols, rodejades de pins, llacunes i penya-segats; o quan m’arribo a una musclera com el Musclarium de l’Albert Grasa a degustar ostres i musclos a Sant Carles; o quan encarrego tonyina vermella, que entra de meravella amb un bon blanc Montsant o Terra Alta; o quan navego pel Delta als vaixells dels amics, penso que aquest entorn també és capaç d’atreure viatgers la resta de mesos de l’any diversificant els atractius naturals, patrimonials gastronòmics, que hi són, i no quedar-se amb la part més petita del pastís.
L’altre dia en un parell de reunions amb empresaris turístics al Col·legi d’Economistes de Tarragona i a la Cambra de Comerç de Tortosa apareixien aquestes qüestions i la manera d’afrontar-les: esforç privat-públic i innovació per interpretar els turistes contemporanis. Quan conflueixen aquests dos factors, les inversions esdevenen més fàcil d’atreure, i els turistes, que fa anys han desestacionalitzat les seves vacances, són sensibles als nous productes de lleure.