Un jutge acaba de donar la raó a Glovo en una querella iniciada per un competidor, Just Eat, el qual l’acusava de competència deslleial. La contractació de falsos autònoms que fa Glovo, demanava Just Eat, li permet guanys importants, mentre les altres companyies del sector de l’entrega a domicili han d'establir relacions amb els seus treballadors de carrer signant contractes amb tots els drets incorporats a la plantilla. Un altre jutge, fa uns mesos, va dir justament el contrari i va obligar Glovo a fer complir la legislació vigent i erradicar els falsos autònoms convertint-los en treballadors per compte de l’empresa.
El bo de la democràcia és que dos jutges interpreten la llei de forma contradictòria i les garanties processals faciliten que les parts recorrin a instàncies superiors a la cerca de sentències més beneficioses pels seus interessos. Per ço, la justícia en democràcia és més cara que en qualsevol format de populisme autoritari. Curar permanentment de posar al dia les lleis, establir un marc operatiu i tècnic perquè els jutges treballin amb tranquil·litat, assegurar que la ciutadania, les organitzacions i les empreses accedeixen a una defensa tan completa com sigui possible, i fer complir el que s’ha dictat té un cost superior.
Els ciutadans estan disposats a pagar per aquests serveis de justícia:
- Encara que alguns jutges es remetin més als seus criteris i prejudicis personals que a les normes que han d’aplicar.
- Encara que els terminis temporals dels processos judicials siguin ben diferents segons la minuta que cadascun pugui pagar.
- Encara que els aparells judicials mostrin unes costures tecnològicament antiquades.
El jutge que ha donat la raó a Glovo afirma en la sentència que la figura dels falsos autònoms esdevé un “sistema més eficient per atendre a una demanda oscil·lant”, indicant que molts treballadors s’estimen més un règim fiscal de treballador autònom que no pas estar obligats a seguir les directrius dins l’estructura de l’empresa.
El bo de la democràcia és que dos jutges interpreten la llei de forma contradictòria i les garanties processals faciliten que les parts recorrin a instàncies superiors a la cerca de sentències més beneficioses pels seus interessos
Per la seva banda, les sentències del Tribunal Suprem de 2020 i de l’Audiència Nacional de 2023 confirmen que el rider és un treballador per compte aliena no un autònom, i la Llei Rider de 2021 aprova reforçar la sentència del Suprem obligant a Glovo a contractar els seus repartidors com assalariats. Els arguments que utilitza el Suprem són els següents: l’existència de dependència donat que l’empresa és qui estableix els horaris i les zones de repartiment controlant el treball a través d’una aplicació que puntua, sanciona, desactiva i fixa l’algoritme; el fet que el treballador aporti el mitjà de transport no es pot considerar com un signe d’autonomia; i la relació entre el repartidor i la plataforma és “personal, directa i continuada”.
Guanys ocults
La sentència del Suprem deixa clar també que l’empresa s’estalvia obligacions laborals com el salari mínim, les vacances, les cotitzacions a la Seguretat Social, l’assegurança d’atur. A aquests aspectes s’agafava Just Eat per demandar a Glovo. Entre una figura fiscal i una altra hi ha una diferència important que perjudica a totes aquelles empreses que internalitzen els seus repartidors.
En un curs que vaig dictar a la universitat Pacífico de Perú a finals de la dècada passada vaig proposar un joc de rol entre sis grups de treball. Els nois i noies que representaven la figura dels falsos autònoms van defensar millor que els altres partners del negoci la seva posició al·legant que era més còmode i els hi permetia treballar quan volien sense sotmetre’s a cap disciplina empresarial.
Em va semblar molt adient aquesta posició vista des dels estudiants. En la situació econòmic-social del país, es tracta d’una oportunitat de complementar uns guanys o de permetre que molts d’ells estudiessin que altrament no ho podrien fer. Ara bé, en un país del Primer Món sostinc que les relacions laborals han de quedar ben clares. Una figura és la del voluntari, una altra la del col·laborador extern i una altra ben diferent la del treballador per compte aliena. Cadascuna d’elles ha d’estar protegida diferenciadament, per evitar malentesos. Més encara quan les tecnologies faciliten noves formes de treball i de relacions entre les empreses i els treballadors.
La sentència del Suprem deixa clar també que l’empresa s’estalvia obligacions laborals com el salari mínim, les vacances, les cotitzacions a la Seguretat Social, l’assegurança d’atur
Els vincles laborals no es poden amagar; matisar, potser sí, però negar-los mai, servint de subterfugis que beneficien enfront de la competència. Les sentències del Suprem i de l’Audiència Nacional són ben clares. La decisió del jutge i les seves opinions que donaven suport la setmana passada a la visió de Glovo té un llarg recorregut encara als tribunals superiors.
Es tracta de dos models, un dels quals no actua en igualtat de condicions. Mentre un considera tots els factors productius incloent la feina dels riders dins el cor de l’empresa, l’altre la converteix en quelcom extern a la seva producció. És o no fonamental l’aportació d’aquests als objectius fixats de rapidesa, manteniment de la qualitat del producte al llarg del recorregut, bon servei, tracte exquisit?
Als nous models de negoci com aquests els demanem que penetrin en el més nou i satisfactori pel client, innovant els sistemes i les tecnologies, però els guanys no han de venir per menysvalorar a la part laboral.