Probablement, la connexió més profunda que tinc amb en Modest Guinjoan és el romesco, que no deixa de ser la salsa nacional del Camp de Tarragona. Ho dic perquè ell és de Riudoms -ep, poca broma: allí també hi va néixer en Gaudí!- i jo soc de la capital, de Tarragona. Pocs quilòmetres separen l’àrea productiva d’aquell territori, agrícola i industrial, del seu centre administratiu, religiós i burocràtic, que és en allò en què Tarragona ciutat, ja des de l’època romana, s’ha tradicionalment especialitzat.
Parlar d’en Modest Guinjoan és parlar de l’empresa catalana. De qualsevol mida i especialitat. Petita, gran, sector agroalimentari, industrial pur... Perquè ell és dels escassos economistes que no ha centrat només la seva especialitat en el món acadèmic o de l’empresa. No, senyor. També s’ha involucrat en el sector públic i en el de la consultoria. Com a bon inquiet ha anat tastant els diferents nivells que, professionalment, ofereix el seu ofici.
Com molts, si no tots, dels personatges significats de la societat catalana, li dol la decadència en què ha entrat el país. Mirar al voltant és bastant depriment, diu. Encara que no dubta a arremangar-se cada dia per millorar la situació. Ara mateix ha publicat un llibre on explica com ho veu econòmicament: Créixer o progressar. Catalunya davant del mirall.
Aquesta secció es titula Sobre espatlles de gegants. És a dir, que fins i tot Newton, que fou qui la va batejar, reconeixia que sempre s’avança gràcies als qui han vingut abans. Qui et va introduir en aquesta feina quan vas sortir de la universitat?
Si hagués de buscar un punt de partida, unes espatlles en què em vaig recolzar quan tot just començava, podria dir que aquestes foren les de Jacint Ros Hombravella.
Sí, home, en Cinto Ros Hombravella fou un economista remarcable. D’una catalanitat impecable. Em va donar, alguns cops, consells valuosos...
Certament. Va dirigir-me la tesi i després em va introduir al Centre d’Estudis i Assessorament Metal·lúrgic (Ceam). Allí vaig conèixer altres economistes com en Francesc Santacana, entre d’altres, tant lligat a l’economia catalana i barcelonina. Al Ceam vaig treballar en els serveis d’estudis. El Ceam és una institució que ja té més de setanta anys i la seva missió queda clara en el seu nom. Jo vaig començar quan el pes del sector metal·lúrgic al país era molt superior al d’ara. Després vaig anar a parar al Departament d’Indústria. Allí vaig començar la meva feina al sector públic. Vaig ser cap del gabinet tècnic del departament i després director del Cidem -que, amb els anys, ha esdevingut el que ara és Acció-.
I allí va acabar la teva intervenció en la cosa pública.
Sí. Vaig considerar que ja n’hi havia prou. A més, algunes decisions que es prenien no m’acabaven de fer el pes. Sempre he estat bastant autodidacta amb bones dosis de rebel·lia. El que passa és que no acostumo a fer enrenou. Quan una cosa no m’agrada, marxo. No soc massa amic de les reivindicacions...
Aquest és un tarannà molt català. Quan les situacions esdevenen il·lògiques, més val buscar l’enraonament en una altra banda. Per això sempre hem tingut pocs líders sindicals.
Després, amb en Josep Bombardó -el sabadellenc, l’empresari del tèxtil tan important- vam aixecar el Barcelona Moda Centre, un lloc de mostra -una petita fira de mostres del tèxtil- on les empreses podien anar a veure el que es produïa al país. Estava a l’Aricasa. Allò que ara s’anomena hub. I és que venia a ser un hub del sector tèxtil i de la moda. I ja més tard vaig establir, amb d’altres, una consultora que fa projectes. En paral·lel, he estat vint anys professor associat al Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i també president de la comissió d'economia catalana del Col·legi d'Economistes de Catalunya.
"El que podríem dir que caracteritza l’empresa catalana pel que fa a la mida és que l’empresa gran catalana no és prou gran"
Tu que, pel que fa a les empreses catalanes, les has vistes de tots colors i que coneixes la microeconomia catalana, és cert que l’empresa catalana és massa petita?
Aquest és un mantra molt estès i en el que, fins fa poc, tots hi crèiem. Però no és cert. La proporció d’empresa petita respecte al total és, pràcticament, la mateixa que a Alemanya. El que podríem dir que caracteritza l’empresa catalana pel que fa a la mida és que l’empresa gran catalana no és prou gran. Per important que sigui, sempre queda esguerrada pel volum. És cert que hi ha excepcions -molt poques-. No som prou capaços de crear grans campions empresarials. I aquest fet té molt a veure amb el nostre tarannà.
Sempre he pensat que l’empresari català no sap compartir. En dos vessants: per fer-la créixer amb nou capital forà a l’empresa, i pel problema successori.
El problema successori l’he conegut de prop i diverses vegades. La recepta és tan clara i fàcil com de difícil aplicació, sempre que s’hi barregen aspectes afectius i emocionals. La correcta successió de l’empresa familiar passa per la professionalització. És a dir, un cop el fundador, l’emprenedor original, ha de plegar, la gestió de l’empresa ha de passar a mans de professionals i tècnics. ¿Que, a voltes, algun dels descendents familiars és un bon administrador o tècnic empresarial i pot formar part de l’equip de gestió? Doncs endavant. Ara bé, aquesta situació és dona de forma rara.
Sembla lògic. Les característiques intrínseques a l’emprenedor no sembla que formin part de l’ADN que es transmet per la procreació.
Exacte! Si es vol garantir la bona marxa de l’empresa, no només una supervivència per anar tirant, cal professionalitzar-ne la gestió. La família hauria de quedar al consell d’administració representant els interessos de l’accionista. Fixa’t en com han sobreviscut les empreses familiars que ara són grans conglomerats industrials (Fiat, Siemens, Citroën, etc.), ara la família té una part no massa gran d’un tortell enorme. Per fer-ho breu, aquí es prefereix tenir el 100% d’una cosa petita. Tan petita que, sovint, ha de plegar.
"Veig Catalunya en declivi social i econòmic. Hem perdut la identitat col·lectiva, allò que ens feia diferents com a nació"
Podem aplicar el mateix principi pel que fa al creixement dels grups empresarials. Les empreses catalanes es venen amb facilitat a grups forans, però som incapaços de fusionar-nos o donar entrada a capital per poder créixer.
Exacte. Abans de perdre el control, m’ho trec de sobre! Aquest sembla ser el principi de l’empresari català mitjà. Compartir no és una característica nostrada. Tampoc el fet d'haver de passar comptes amb algú que ve de fora, que s’ha incorporat al capital i que, per tant, té dret a rebre explicacions de com es gestiona l’empresa.
La suma de molts casos com aquest i, a més, factors externs que no hi juguen a favor configuren el país. Com dieu els economistes, l’agregat de tot això més la política que governa són els que configuren el país. Com el veus, el país?
En declivi social i econòmic. Hem perdut la identitat col·lectiva, allò que ens feia diferents com a nació -bones coses en molts aspectes- i que ens ha donat la possibilitat de viure amb un cert to. El problema, afegit, és que no li veig fre a aquesta tendència.
Quins són els aspectes més importants que penses que ens porten a aquesta decadència?
No hi ha capital polític. Tenim una classe política poc valenta, acomodatícia. I, com et dic, no li entreveig ganes de canviar. Falta un lideratge polític. Recorda que ells no només lideren els seus partits. Tenim 300.000 funcionaris i empleats públics sense nord. D’acord, fan el dia a dia, com una gestoria. Però estan desorientats. Les conseqüències són evidents. No comptar amb un lideratge de país vol dir deixar-se portar pel corrent dominant i, no cal dir-ho, aquest corrent és espanyol.
Les conseqüències pràctiques?
Doncs el que et deia. Hem perdut el nostre ADN productiu. La societat catalana s’ha especialitzat en esdeveniments, festes, congressos de tot, turisme, etc. La indústria està en retrocés, ja que perd pes respecte del total de la resta de l’economia, que creix en altres dominis. Hi ha tantes àrees on podríem ser determinants! A més de la indústria manufacturera, hauríem d’aprofundir en sector com l’agroalimentari, l’energètic, el de la gestió de l’aigua...
Què penses de la trajectòria del nostre sistema financer? Molts encara esperem una explicació.
Efectivament. Ens preocupem ara quan, de fet, el nostre sistema financer va quedar anorreat com a resultat d’una crisi -la Gran Recessió del 2007- mal gestionada. Algunes de les caixes hagueren pogut ser rescatades. Però ningú se’n va voler fer càrrec i van quedar absorbides, a preu de saldo, per entitats sense ànima de país. I aquesta és la gran diferència amb el País Basc. No tot s’acaba amb el concert. Al País Basc hi ha una complicitat entre la classe política i l’empresariat molt intensa. Tenen una confluència d’interessos molt viva i sense fissures. I saps per què?
Digues.
Tenen el país al cap. Comparteixen la defensa de la nació. I una entitat financera arrelada i sense distraccions espanyoles. El tema és important: el sistema financer basc cohesiona els interessos polítics i els empresarials. Fonamental per un país que vol ser nació.
Sempre he dit que la diferència entre els polítics bascos i els nostres és que ells han anat a escola -saben de llegir i escriure, i les quatre regles bàsiques-. Els nostres, no.
Probablement sigui això. La pregunta és: com ho revertim?