Em sembla haver escrit aquí que l’efecte Trump, com tots els altres populismes de dretes i d’esquerres que estan apareixent, no són altra cosa que la representació d’un canvi d’època, de paradigma. No hi ha un Trump líder i uns altres polítics mundials que el segueixen. Si no hagués aparegut Trump a Amèrica, hi hauria aparegut algú altre, similar. A Europa i a Rússia, també. I és que el món tanca un capítol: la fi de la Segona Guerra Mundial. I tot ha de canviar -esperem que per millor-. De moment estem en transició i, com sempre en aquests casos, anem despistats. Hom no pot veure amb perspectiva una situació qualsevol -i, per tant, aplicar-hi cap solució plausible- quan està immers totalment en el problema. S’han de prendre distàncies, o deixar passar el temps.
Una de les distàncies a prendre sempre és intentar conèixer la realitat. I en el cas de Veneçuela és saber veure que la distància que va entre allò que Trump diu i la realitat que tindrà lloc és enorme i res té a veure amb el que Trump diu. Un home erràtic i, per tant, imprevisible. Aquest és el difícil element amb què han de jugar els líders europeus. Trump diu una cosa i després no la fa. O bé no diu una cosa i, de cop i volta, va i la duu a terme. El gran problema no és tenir un populisme de dretes, o d’esquerres, al poder -a Espanya, en la mesura del que som, ho patim, també-; el veritable problema del populisme al poder és la incertesa en què es viu permanentment. Incertesa política i legal.
En el cas de Trump estem, per afegitó, davant d’un narcisista. Un showman que no sap viure sense l’aclamació i els aplaudiments del públic -per això va ser, i serà, un problema enviar-lo a casa el dia que l’electorat americà se n’afarti d’ell-. No pot viure sense el glamur de la faràndula.
Amb Veneçuela estem immersos en aquest show. Concretament amb el tema del petroli. Mirem-ho.
Una dada per començar. Veneçuela té un PIB d’uns 120.000 milions de dòlars. Això en la més optimista de les dades, car les dictadures tenen el problema de generar unes estadístiques falses. La realitat és que la Xina li va donar 60.000 milions en préstecs tous a canvi de petroli barat. La qüestió, ara, és que si el petroli que venia Veneçuela a la Xina s’atura o canvia de preu, la cosa es posarà peluda. En qualsevol cas, el préstec a tornar serà responsabilitat dels que governin a partir d’ara. La meitat del PIB, com a mínim!
Chevron és l’única empresa que ha demostrat alegria davant la possibilitat de poder extraure petroli de Veneçuela en quantitat il·limitada
Fins avui, només hi havia una empresa americana extraient petroli a Veneçuela: Chevron. Tenia una autorització especial del govern nord-americà per fer-ho i no estar sotmesa a l’embargament dictat per a les empreses americanes. És l’única empresa que ha demostrat alegria davant la possibilitat de poder extraure petroli de Veneçuela en quantitat il·limitada.
La raó és senzilla: no ha de fer gairebé res addicional al que feia. Per contra, les accions en borsa de la resta de petrolieres no van variar arran de la notícia del raid americà sobre Veneçuela. La raó és, també, senzilla. Començar a extraure petroli a Veneçuela és una tasca ingent.
A llarg termini caldran anys i sumes colossals de diners per tornar la producció veneçolana al seu nivell màxim. La producció s'ha esfondrat literalment durant les dues últimes dècades. Veneçuela extreia més de tres milions de barrils al dia del seu subsol a principis dels anys 2000. Avui, amb prou feines en produeix 900.000, menys de l'1% del subministrament mundial. Fins i tot, si es fes una transició ordenada, Veneçuela podria, en un termini de tres a cinc anys, produir aproximadament 500.000 barrils addicionals al dia.
Caldrien entre 60.000 i 70.000 milions de dòlars perquè Veneçuela tornés als més de dos milions de barrils al dia
Després s’entraria en uns costos marginals enormes (econòmics, però també tècnics i logístics) per a qualsevol augment addicional d’extracció. Molts estan treballant per intentar quantificar el cost de modernitzar la indústria, i caldrien entre 60.000 i 70.000 milions de dòlars per tornar a més de dos milions de barrils al dia. Al voltant de 10.000 milions de dòlars anuals durant deu anys -xifres de l'Institut Baker, de la Universitat Rice de Houston (especialistes en el tema), i dels analistes del banc d’inversions Jefferies-.
Les estimacions poden semblar sorprenents, però no ho són si considerem el que costa arrencar un negoci -simplement un tema sense complexitat com construir un edifici, per exemple-. Aquestes estimacions reflecteixen l'abast de la feina necessària per reparar infraestructures completament deteriorades. Les plataformes han estat abandonades, els llocs de perforació saquejats i molts dels seus equips venuts per peces al mercat negre. Bloomberg informa que les instal·lacions portuàries veneçolanes estan tan deteriorades que es triguen fins a cinc dies a carregar els vaixells petroliers que ara envien el petroli a la Xina, el principal client del cru veneçolà. Aquest tipus d'operació només trigava un dia fa set anys. El país, Veneçuela, ha estat saquejat pels governants i el poble. Tot porta anys de desgovern i anarquia.
Addicionalment, la necessitat d'invertir no encaixa massa amb la situació actual dels mercats del petroli. L'oferta és significativament excessiva i els preus es mouen a prop dels seus nivells més baixos en cinc anys. Aquest entorn està afectant la rendibilitat de les companyies petrolieres, diverses de les quals ja han anunciat plans de reducció de costos. Per agreujar la cosa, el petroli veneçolà sembla car de produir. Si bé Veneçuela posseeix les reserves més grans de petroli del món, els seus crus són molt pesants, rics en sofre i metalls. La seva extracció requereix processos complexos i energèticament intensius. La seva alta intensitat de carboni va ser, de fet, l'argument invocat per altres petrolieres no americanes quan van abandonar el país el 2021 -per exemple, Total Energies-.
En conclusió, la propaganda Trump xoca, un cop més, amb la realitat. Hi ha una bona dosi de propaganda en qualsevol dels seus comunicats. Ho necessita. Al novembre hi ha eleccions als Estats Units. Importantíssimes: es renova la totalitat de la Cambra de Representants i un terç del Senat. I un showman que viu de l’espectacle, necessita la publicitat -ni que sigui falsa- com l’aigua de pluja.