Poques persones poden explicar la transformació del sector financer durant els últims 40 anys com Carles Tusquets (Barcelona, 1951). L'any 1983 va ser pioner en el sector dels fons d'inversió a l'Estat amb la creació de Fibanc. Malgrat que el projecte va acabar en mans italianes, avui Tusquets continua dirigint el Banc Mediolanum com a president. La seva entitat, però, té un rol poc convencional: "En lloc de ser un banc d'oficines amb totxos, tenim oficines amb sabates", explica, mig rient, sobre la vocació assessora del banc.
Però el Mediolanum no ocupa tota la seva agenda. Tusquets també presideix el grup Trea, és vicepresident d'Inverco i president d'honor de l'Associació Europea d'Assessoria i Planificació Financera (EFPA, per les sigles en anglès). Aquesta última entitat representa a la perfecció el seu propòsit de canviar la "percepció social" dels comercials de banca a "metges de capçalera de les finances".
Abans, Tusquets també va presidir el Cercle d'Economia i la comissió gestora del FC Barcelona, després que Josep Maria Bartomeu dimitís com a president l'any 2020. La seva vinculació amb el Barça va començar, però, a l'etapa de Josep Lluís Núñez, quan va participar activament com a tresorer en el fitxatge de Diego Armando Maradona. Si les finances són la seva prioritat, el club blaugrana ocupa el seu cor. I reconeix estar "molt preocupat" per la fotografia econòmica actual d'aquest segon.
Com a president de dues entitats d'assessorament financer, Banc Mediolanum i l'EFPA, en els últims anys ha detectat un interès creixent per les finances?
El segle passat l'assessorament financer no existia, perquè no estava regulat. Aleshores, la gent que treballava atenent el públic en un banc es consideraven comercials-venedors. Quan vaig entrar com a president a l'EFPA, vaig canviar la percepció social de l'assessorament financer, perquè tothom necessita un metge de capçalera dels seus diners. És a dir, algú que escolti les seves necessitats, inquietuds o anhels. I això som nosaltres. L'EFPA és qui està en contacte amb el ciutadà i l'empresa per tal d'ajudar a resoldre qualsevol problema.
Llavors, han notat aquest interès?
Només li diré que quan vam començar aquesta aventura érem 30 i avui som 36.000, tots registrats a través d'un examen i amb una renovació anual d'aquest. A més, tots tornen a signar el codi ètic cada any. Seguint el símil dels metges, al Col·legi de Metges t'has de col·legiar, has d'anar aprenent i després has de signar el jurament hipocràtic. Doncs nosaltres firmem un codi que diu, bàsicament, que primer està l'interès del client abans que l'entitat a què representem. Això és inusual. Fins i tot, l'EFPA es va anticipar a la directiva comunitària que va sortir el 2007, ja que nosaltres ens vam constituir a principis de segle.
Al sector bancari bufen vents de canvis després de l'OPA fallida del BBVA sobre el Banc Sabadell?
Sempre dic que és més important el banquer que el banc. Ho crec per la relació personal i la confiança que puguis tenir en una persona, i no tant pel nom de la institució. Les entitats tenen més valor no pel nombre d'oficines, perquè s'estan tancant moltes, sinó per la capacitat que té la seva gent de mantenir fidel al client al llarg del temps.
I l'aproximació del BBVA a Catalunya ha sigut la correcta durant aquesta operació?
Home, la prova final ha estat que no ha tingut l'èxit esperat per part del BBVA. Per tant, alguna cosa millorable segur que es podia haver fet, sens dubte.
"Si el BBVA no ha tingut l'èxit que esperava amb l'OPA, segur que podria haver fet quelcom millorable"
Per a Catalunya, hauria estat positiu que l'operació tirés endavant?
Miri, després de la fallida de Lehman Brothers, a Espanya hi havia, l'any 2010, més de 100 entitats bancàries i entre 50 i 60 grups bancaris. Avui en queden deu o dotze. Això vol dir menys portes a les quals tocar. Pensem en l'empresa: les pimes, per exemple. Fins aquella data, el 2010, es finançaven al 100% amb la banca. Tu anaves al banc i demanaves un milió d'euros per ampliar la fàbrica i et permetien que te n'emportessis dos. Avui és al revés. Ara jo t'havia deixat un i n'he heretat quatre més de les fusions i de la consolidació bancària que hi ha hagut a Espanya, que ha sigut enorme. És clar, sense haver-ho decidit el comitè de riscos, el banc actual ha multiplicat per cinc el risc en cada empresa. Una companyia que té un projecte de creixement, toca ara a aquella porta i li diuen: "Escolti, que jo li vaig deixar un milió i ara tinc cinc de risc amb vostè sense haver-ho decidit. No em demani més".
Entenc que la resposta és que no, doncs.
Si l'OPA hagués tirat endavant, aquella dificultat que ja patia la pime s'hauria agreujat. S'han de buscar alternatives per a les empreses petites. No és així en el cas de les grans, perquè aquestes no necessiten a la banca i es poden finançar directament amb el mercat de valors. Però pel que fa a les petites, hi ha capital risc, deute privat, funcions i adquisicions, emissió de bons, etc. Cal buscar totes les alternatives possibles perquè les pimes puguin créixer. Perquè si no creixes i et quedes petit, no pots ser competitiu a escala internacional.
Cal dir, però, que després d'aquesta OPA, els consellers delegats de CaixaBank o del mateix Banc Sabadell han reconegut que hi ha espai per operacions entre la banca mitjana, encara que no n'esperin cap. Vostè hi coincideix?
No tinc ni idea de si hi ha espai, sincerament. Crec que no hi ha hagut cap país d'Europa que hagi fet en un període tan curt de temps, des del 2010 fins avui, una consolidació tan gran del seu sistema bancari. Jo no soc partidari que n'hi hagi més. A mi, com a president d'un banc, m'afavoriria, perquè com menys competidors siguem, més quota de mercat guanyarem. Però com a economista, si fos ministre d'Economia, defensaria que hi hagi més oferta.
És cert, això que comenta. Fa uns mesos, Banc Mediolanum va reconèixer obertament que l'OPA era una oportunitat per créixer i guanyar clients.
És lògic, perquè molts clients que es veien desatesos pel seu assessor anterior van buscar altres oportunitats al mercat. Tota fusió implica despatxar personal en el mercat. Pot haver-hi molta gent, fins i tot bons professionals, que es quedin al carrer amb 50 anys i, evidentment, clients desatesos per aquests professionals que ja no hi seran. Per tant, sí que va ser una oportunitat per a la resta de bancs.
A Europa, fa un any que Christine Lagarde convida a fer fusions transfrontereres, però els bancs continuen defensant els seus projectes en solitari. Per què no estem veient cap operació d'aquesta classe?
Perquè cada país té una legislació diferent. No hi ha un fons de garantia europeu, i les aplicacions que fan els diferents bancs centrals no són exactament iguals quant a requeriment de capital. Per tant, la unió bancària no existeix. Al contrari, hi ha una certa protecció per part dels polítics de cada país perquè els bancs no siguin comprats per forans. En conseqüència, si això no es canvia a escala europea, no serà fàcil fer fusions transfrontereres, que penso que sí que són necessàries. No crec tant en la necessitat de tenir més fusions dins d'Espanya com en fusions entre bancs de diferents països.
Llavors, estem molt lluny de veure-les?
No, però cal prendre decisions en l'àmbit europeu i que siguin consensuades entre tots. El primer pas l'han de fer els polítics, i no la banca privada.
Tusquets descarta retornar la seu social de Mediolanum a Catalunya i denuncia una "certa protecció" dels països perquè els bancs no siguin comprats per forans
Una de les derivades d'aquesta OPA ha estat el retorn de la seu social del Banc Sabadell a Catalunya. En el cas de Mediolanum, no han contemplat tornar també?
Nosaltres som un banc que no té oficines. En el nostre cas, les nostres oficines són els nostres family bankers [els assessors financers que acompanyen als clients de Mediolanum]. Són 1.600 persones que treballen en exclusiva per a nosaltres, que són autoempresaris als qui els ajudem a formar-se i els donem els instruments per assessorar els clients. Per tant, nosaltres estem a tot arreu; en comptes de ser un banc d'oficines amb totxos, tenim oficines amb sabates, perquè són persones que es desplacen a casa dels clients (riu). Sí que és cert que tenim oficines, però no són bancàries, no hi ha servei de caixa. És independent on estigui la seu social, però els headquarters (oficina central) sí que continuen a Catalunya.
Però la seu social continua a València.
Sí.
I la intenció és mantenir-la fora? O tornaran?
De moment, ni s'ha plantejat.
La banca continua augmentant els beneficis trimestre rere trimestre, fins i tot després de la rebaixa de tipus. On està el límit d'aquest creixement?
Crec que ara la gran assignatura és apostar pels ingressos fora de balanç. M'explico: al balanç hi ha dipòsits, comptes corrents i serveis de crèdits. Però fora de balanç estan, per exemple, les comissions que rep la gestora de fons d'inversió d'aquest grup bancari, o altre tipus d'operacions més vinculades a l'assessorament, fusions i adquisicions, assessorament especial... Penso que aquí es produirà un creixement enorme en aquest àmbit, perquè així com en altres països més avançats —anglosaxons o els Estats Units— la majoria dels ingressos del sector financer prové de fora de balanç, a l'Estat encara no.
L'altre dia, una persona del sector financer m'explicava que molts clients s'han començat a adonar que els és més rendible tenir accions bancàries que no pas dipòsits, pel baix o nul interès que presenten aquests segons. Hi ha cap previsió que els grans bancs tornin a apostar per incentivar els dipòsits?
No, això va en contra del que he dit abans. Pensi que a Espanya, independentment de l'estalvi immobiliari, que és el més important, a l'estalvi financer de les famílies hi ha més d'un bilió d'euros en dipòsits i comptes corrents. És a dir, amb una remuneració mínima que no cobreix ni la inflació ni els impostos. I què vol dir l'estalvi? Poder superar la minva del poder adquisitiu a través de la rendibilitat. Doncs amb dipòsits i comptes corrents això no s'aconsegueix.
Ara, a Europa s'ha posat en marxa la Savings and Investment Union (SIU), per dir: "Escolti, amb tots aquests diners inactius, per què no mirem que ajudin a finançar les empreses europees?" És a dir, que la gent vagi més al mercat en comptes de tenir dipòsits bancaris, i que comprin bons o accions d'empreses, sobretot europees. O que ho facin els fons d'inversió. Aquest és el missatge que Europa està llançant.
Parla de fomentar la Unió de Mercat de Capitals.
Exactament. Fins i tot, s'està mirant d'impulsar comptes que tinguin un avantatge fiscal específic per tal de traspassar els diners que hi ha en comptes amb una rendibilitat molt petiteta, sigui en dipòsits o comptes corrents. Insisteixo que aquests no cobreixen la missió que ha de tenir un estat a llarg termini, que és superar la inflació i els impostos.
Sobretot, es tracta que tot plegat ajudi a finançar les empreses, que fins ara ho feien amb la banca. Avui, però, necessiten recórrer al mercat, i d'aquesta manera es pot fer una Europa més competitiva i amb empreses més grans. Ara bé, aquest trànsit, si no va acompanyat d'avantatges fiscals, no el podrem fer mai.
Per què?
Perquè la gent és més conformista i prefereix mantenir-se amb dipòsits bancaris, encara que sigui perdent diners.
Hi ha un altre tema d'actualitat que connecta els bancs amb el ciutadà que són les hipoteques. Durant les presentacions de resultats d'aquest trimestre, Bankinter va denunciar una "guerra hipotecària" i va apujar els preus. Ara també ho han fet grans entitats com BBVA o Santander. Arran d'aquestes decisions, espera grans canvis en la quota de mercat d'aquest negoci de cara a l'any vinent?
Ho desconec. El que sí que sé és que els dos elements més importants de què disposa un banc a l'hora de fidelitzar el client, almenys d'entrada, són la domiciliació de la nòmina i de la hipoteca. Després vindrien altres aspectes, com la domiciliació de rebuts. Encara que per mi, el més important és la capacitat que tenim de relacionar-nos per assessorar el client en temes rellevants, com ara amb la gestió dels seus estalvis.
Però un mercat hipotecari més fragmentat que el que coneixíem fins ara seria positiu?
Jo crec que sí. I no només en el cas de la banca mitjana, sinó també per les terceres entitats que es dediquen a concedir hipoteques i que no són bancs. Estic a favor que hi hagi màxima competència, perquè d'això se'n beneficia el ciutadà.
Abans comentava la dinàmica de tancament d'oficines. Cada cop és més complicat que la gent s'hi dediqui. De fet, segons dades del sector, hi ha molt poc personal jove a la xarxa. Li preocupa el futur de les oficines i la feina presencial?
Sempre hi haurà presència d'entitats financeres al carrer, però cada vegada serà més freqüent la relació personal a casa del client, de l'assessor, en un restaurant, un bar... Avui ja no cal anar a l'oficina bancària per tot. Abans hi havies d'anar per consultar el saldo del teu compte. Ara ho pots saber amb el teu telèfon mòbil un diumenge a la tarda, amb el banc tancat. O fins i tot fer transferències. Hi ha molta feina administrativa que abans feia exclusivament la banca que actualment es pot fer amb mitjans molt més eficaços, més ràpids i més barats.
Per tant, què queda? Queda el tracte personal. I per cuidar el tracte personal no necessites tenir una ubicació en cada cantonada, perquè et pots desplaçar.
Això no explica, però, la manca de talent jove a la xarxa bancària. Avui representen un percentatge ínfim de les plantilles.
Doncs nosaltres tenim molta gent jove com a family bankers.
O sigui, no li preocupa.
No, perquè és una feina més per a aquests joves, que a més pot estar molt ben retribuïda a mesura que agafin experiència i cartera pròpia de clients. Requereix treballar, formar-se bé, gastar-se les sabates i fer-se un futur. Perquè si tu tens una cartera de clients, la tens per tota la vida.
Això en el seu cas, però en el de la resta de bancs, és extrapolable aquesta realitat? O té la sensació que cada cop cau més el talent jove?
No ho sé. En general, els bancs estan tancant oficines perquè no totes són necessàries. És el que parlàvem abans. A més, també intenten substituir amb gent jove les persones més adultes de la plantilla, perquè són més cares. Però això s'ha de fer molt bé, perquè pots deixar un espai en què el client no estigui suficientment atès amb una persona amb prou coneixement. És a dir, primer els joves han de formar-se i tenir una experiència mínima per poder ser atractius per al consumidor final. I això no es fa d'un dia per l'altre, no es pot acomiadar els que tenen més de 50 anys i contractar els que en tenen menys de 30. Aquest és un camí que s'ha de fer al llarg del temps.
No puc evitar preguntar-li pel FC Barcelona, que fa unes setmanes va presentar els seus comptes amb pèrdues de 17 milions d'euros. Vostè va presidir la gestora en hores baixes del club l'any 2020. Cinc anys després, com veu la situació financera del Barça?
En termes financers-econòmics, que no sé si al soci li preocupen tant com el fet que la pilota entri, no hem estat capaços de reduir deute. I això que hem venut molts actius del club, que són una renúncia a ingressos futurs. Això em preocupa molt, perquè si continuem endeutats després d'haver-nos venut tants actius, financerament parlant el panorama futur no és gaire engrescador.
"Si continuem amb aquesta gestió financera del club, no m'estranyaria que el Barça acabi convertint-se en societat anònima esportiva"
El Reial Madrid ha obert públicament un debat sobre el model de gestió del club. Primer es va parlar d'una hipotètica conversió a SAD, però al final l'aposta sembla que serà vendre's un percentatge d'una filial de l'entitat. Són aquestes famoses palanques l'única manera de competir amb els grans clubs europeus?
A veure, hi ha activitats que podríem dir que són col·laterals d'una institució esportiva. Per exemple, parlem de Barça Studios. Entenc que s'ha intentat guanyar calés mirant de monetitzar la capacitat del Barça, a banda dels contractes de drets de televisió de la Lliga i de la Champions League. Però mai se n'han sortit. Llavors, aquí cal buscar un soci del sector. És a dir, un Netflix, Disney, HBO... Un professional del sector audiovisual multinacional que sàpiga fer coses que nosaltres no hem sigut capaços de fer. Ara, associar-se amb una empresa de càtering, que és el que ha fet l'actual junta, no sé què ens aporta, perquè no en té ni idea. Buscar un soci purament financer no és el que s'ha de fer, cal trobar un soci del sector que sàpiga més que nosaltres i que ens posi al món. És el que jo hauria fet.
I no creu que la conversió a societat esportiva és un debat que Barça i Madrid estan ajornant inevitablement?
Home, no ho desitjo en absolut, però si continuem amb aquesta gestió financera del club, no m'estranyaria que pugui succeir. Jo no ho vull, perquè trencaria una història de més de 125 anys en què el soci és qui mana, encara que cada vegada menys. Quan vaig entrar com a tresorer, les aportacions de socis i abonats eren el 60% del pressupost de club. Ara suposen el 6%. El món ha canviat molt des d'aleshores, o sigui que no m'estranyaria gens que succeís.