En economia domèstica el problema no és que la gent no faci servir diners, sinó que els fa servir sense criteri. Les avaluacions internacionals mostren que una proporció rellevant de l'alumnat de quinze anys no assoleix el nivell bàsic de competència financera en acabar l'educació obligatòria i que només una minoria d'adults supera el llindar mínim per interpretar productes financers amb seguretat. El resultat no es veu a l'aula: apareix més tard, quan ja es signen crèdits, s'assumeixen riscos o es postposa l'estalvi sense comprendre què s'està fent.
El contrast entre ús i enteniment és evident. La majoria de joves ja paga electrònicament i compra en línia, però una fracció àmplia no sap aplicar coneixements financers bàsics a situacions reals. Aquesta combinació, exposició primerenca i criteri insuficient, genera un risc sistèmic que el sistema educatiu trasllada a la vida adulta. No és que els diners no s'utilitzin; és que s'utilitzen sense entendre les implicacions de llarg termini i de risc del que s'accepta en finançar consum, entregar dades o assumir pagaments recurrents.
Les dades mostren a més que els qui assoleixen nivells adequats d'alfabetització financera reporten un major benestar subjectiu i una major resiliència financera. A l'enquesta internacional d'alfabetització financera d'adults de l'OCDE, només el 39% supera el llindar mínim de competència, però entre aquest 39% la puntuació en benestar financer és deu punts superior i la resiliència davant de shocks és dotze punts més gran que en la resta.
A més, la probabilitat de poder sostenir la despesa mensual davant una caiguda abrupta d'ingressos és significativament més alta en aquest grup. Aquest punt és central perquè el risc financer no és simètric: les llars menys alfabetitzades absorbeixen pitjor els cicles, paguen més per deute, cauen abans en morositat i arriben amb menys amortidors quan les condicions canvien. El cost d'aquesta fragilitat no s'esgota en l'individu: es transmet al consum agregat, al sistema de crèdit i, en última instància, al pressupost públic que acaba amortiguant conseqüències evitables.
L'escola és, en termes de política pública, l'únic espai universal i neutral capaç de distribuir aquest coneixement sense reproduir desigualtat d'origen. Delegar l'alfabetització financera a la família consolida bretxes: les llars amb criteri ho transmeten; les que no el tenen, transmeten silenci o error. Delegar-la a la banca introdueix un conflicte d'interès evident: el proveïdor de productes no pot ser alhora l'instructor neutral sobre aquests productes. Delegar-la al mercat és acceptar una competència asimètrica entre ciutadans llegos i actors professionals amb avantatge informatiu. Per exclusió lògica, l'educació formal és l'únic terreny institucional idoni per universalitzar criteri abans de la primera decisió irreversible.
L'escola és, en termes de política pública, l'únic espai universal i neutral capaç de distribuir l'educació financera sense reproduir desigualtat d'origen
La comparació internacional confirma que el resultat no depèn només de “tenir continguts”, sinó de com es dissenyen i quan es despleguen. En PISA Finances, països com Estònia i Finlàndia, on l'educació financera s'imparteix amb obligatorietat, progressió i pràctica des d'etapes primerenques, presenten major proporció d'estudiants en nivells mitjans-alts (≥ Nivell 2) i menors taxes de baix rendiment, mentre que sistemes sense integració curricular mantenen percentatges propers o superiors al 15-20% per sota del mínim. Aquesta pauta es replica en adults: allà on va existir instrucció primerenca i continuada s'observa major ús d'instruments simples d'inversió a llarg termini, menor endeutament de consum i menor exposició a fraus. Els països que han aconseguit elevar de manera sostinguda l'alfabetització financera comparteixen aquests tres trets de política curricular.
Aquesta dimensió pràctica no és un caprici didàctic sinó un requisit econòmic. La majoria dels errors que deterioren el benestar financer no són errors de càlcul, són errors de judici: es confon accessibilitat amb conveniència, es compra sense comparar, s'interpreta malament el risc, s'ofega el cost total d'un deute. L'educació financera eficaç no entrena per resoldre fórmules, sinó per discriminar opcions sota informació imperfecta i horitzó temporal. No ensenya a recordar terminologia, ensenya a reconèixer trampes.
La distinció entre despesa i inversió il·lustra el que hi ha en joc. Una despesa transforma renda en consum present; una inversió transforma renda present en capacitat futura. Aquesta diferència simple s'invisibilitza amb facilitat en decisions ordinàries, mobilitat, salut preventiva, educació, quan no s'interioritza el concepte. El retard en aquesta interiorització no és innòcu: aprendre tard equival a una pèrdua matemàtica d'horitzó. El temps és una variable no recuperable; l'educació financera actua sobre expectatives al llarg del temps i, per tant, la seva finestra d'eficàcia òptima és d'hora
La diferència entre començar a invertir als 20 o als 35 anys no és lineal, és exponencial: arribar tard implica renunciar a anys de capitalització acumulada
El cas de l'interès compost l'evidencia amb claredat. Una majoria declara conèixer el concepte, però només una minoria respon correctament quan se li planteja. La diferència entre començar a invertir als 20 o als 35 no és lineal, és exponencial: arribar tard implica renunciar a anys de capitalització acumulada. Aquesta asimetria no es corregeix amb formació adulta, s'evita amb instrucció infantil.
L'argument no és només d'eficiència individual sinó de cost sistèmic. Una ciutadania que entén el preu al llarg del temps de l'endeutament de consum, que identifica incentius en els productes financers i que coneix la lògica bàsica de l'estalvi i la inversió redueix la probabilitat de litigis massius, rescats públics a decisions privades i escalada regulatòria reactiva. Educar preventivament és més barat que corregir ex post. Els països que han incorporat educació financera en etapes primerenques no ho han fet per fabricar inversors, sinó per reduir el cost social de la ignorància financera.
Que en economies avançades només una minoria d'adults superi el llindar mínim d'alfabetització financera és una paradoxa en si mateixa. L'enquesta internacional d'adults situa la mitjana en 63 sobre 100 i a penes el 39% assoleix el nivell considerat suficient; alhora, la penetració de productes financers i digitals ja és majoritària. És a dir: sistemes amb accés massiu a instruments operen amb ciutadans que interpreten marginalment el que contracten. I l'entorn no hi ajuda: l'usuari signa termes i condicions digitals, accepta pagaments ajornats, autoritza cessió de dades, avalua promeses de rendibilitat i compara (o no) comissions cada setmana. El ciutadà està més exposat al sistema financer que al sanitari o al legal, però sense mediació obligatòria i sense alfabetització mínima garantida. Aquesta omissió no s'escriu sola: es paga en fricció acumulada.
Quan l'educació financera no està integrada des d'edats primerenques, qui aprèn d'adult ho fa en la pitjor posició possible: amb compromisos ja signats, amb menys horitzó per capitalitzar decisions correctes i amb hàbits de despesa fixats per repetició. L'escola és l'únic tram de baixa fricció per instal·lar criteri abans de la primera obligació financera rellevant. La seqüència temporal importa tant com el contingut: ensenyar tard és ensenyar car, no només per cost d'oportunitat perdut sinó per biaix conductual acumulat.
El component distributiu és insoslayable. Quan l'alfabetització financera es deixa a l'atzar familiar, la desigualtat de coneixement s'hereta. Qui creix en llars amb criteri observa i replica; qui creix en llars sense criteri hereta silenci o error. L'escola corregeix aquesta asimetria perquè distribueix coneixement a cost marginal constant i sense dependre del capital cultural preexistent. En aquesta dimensió, l'educació financera no és eficiència: és justícia preventiva. Evita que la desigualtat d'origen es tradueixi en desigualtat de decisió.
L'alfabetització financera a més redueix la superfície d'atac del frau. La majoria d'estafes financeres, digitals o presencials, prosperen perquè la víctima no reconeix l'engany, no perquè l'estafador sigui sofisticat. No identificar promeses impossibles, estructures piramidals o retorns inversemblants és un error de criteri, no d'accés. Igual que la higiene digital redueix el phishing, la higiene financera redueix la pèrdua induïda per tercers.
La majoria d'estafes financeres, digitals o presencials, prosperen perquè la víctima no reconeix la trampa, no perquè l'estafador sigui sofisticat
Les dades acumulades durant dues dècades en PISA i en les enquestes internacionals d'adults són consistents. En PISA Finances, en les economies de l'OCDE, el 18-20% de l'alumnat se situa per sota del nivell bàsic de competència, mentre que en l'enquesta d'alfabetització financera d'adults només al voltant del 39% supera el llindar mínim. Aquesta bretxa es tradueix en conseqüències observables: baixa alfabetització s'associa amb pitjor assignació de deute, major fragilitat davant shocks, amb diferències de més de deu punts en els índexs de resiliència, i major probabilitat d'intervenció pública; alta alfabetització s'associa amb major disciplina amb horitzó temporal, comparació sistemàtica i menor exposició a productes inadequats. Aquesta divergència no és cultural, és pedagògica: on s'instruyeix abans i millor, el comportament posterior canvia.
Cap innovació tecnològica ni capa regulatoria substitueix el criteri individual. Es poden reforçar advertències, simplificar contractes, exigir transparència i vigilar intermediaris; res d'això reemplaça la capacitat del ciutadà per entendre què està acceptant i amb quines implicacions temporals i de risc. L'educació financera no competeix amb la regulació, la torna eficaç reduint l'asimetria cognitiva sobre la qual la regulació intenta actuar després.
Arribats a aquest punt, la discussió rellevant no és si s'ha d'ensenyar sinó com i quan. Una matèria es justifica en el currículum quan la seva absència genera costos socials, quan la seva instrucció primerenca és més barata que la seva correcció tardana i quan el seu efecte és transversal a la vida adulta. L'educació financera compleix les tres condicions: l'omissió és costosa, la prevenció és més eficient i l'efecte és generalista. No produeix ciutadans rics, produeix ciutadans resistents. La resiliència no s'improvisa; es cultiva.
Si hom atén a l'evidència acumulada, la conclusió és menys polèmica del que sembla: la política educativa hauria d'assumir l'educació financera com a obligació curricular des d'edats primerenques, desplegar-la amb progressió real i no com un mòdul aïllat, ancorar-la en la pràctica i no en el glossari, i avaluar-la per la conducta, si es compara, si es planifica, si s'usen instruments simples, més que per la definició. Aquest itinerari s'hauria de perllongar en la vida adulta per evitar que el criteri s'oxidi quan els mercats canvien. L'objectiu no és sofisticació tècnica sinó autonomia informada.
Perquè els diners ordenen silenciosament la biografia econòmica de cada persona: ignorar-los no neutralitza el seu efecte, només desactiva la capacitat de governar-los. Alfabetitzar financerament no és una cortesia educativa sinó una inversió social de retorn diferit. El que s'ensenya a temps redueix riscos; el que no s'ensenya a temps es paga tota la vida.