La crisi de l’habitatge afecta a tota la Unió Europea. Les causes són múltiples i tampoc hi ha una única solució, però per primera vegada, els 27 comencen a parlar-ne seriosament. En l’última cimera europea, el president del Consell, Antonio Costa, va decidir incloure-ho en un dels punts de la discussió amb els cap d’estat i de govern.
Un recent informe publicat pel Consell Europeu, alerta que els preus de l’habitatge han augmentat un 60,5% del 2015 al 2025. No només això, els costos que han d’enfrontar les persones que viuen en una casa o apartament cada vegada són més i un de cada deu europeus no hi poden fer front. El problema està a tot arreu, és transversal, afecta a tots els països. Malgrat tot, és ara quan s’hi comença a dedicar més atenció.
Els països on més ha pujat l’habitatge són Hongria (237%), Portugal i Lituània (amb un 147%), Barcelona, Madrid i Lisboa, les ciutats on els seus habitants que més hi dediquen dels seus diners a pagar un habitatge. En la capital portuguesa, els ciutadans han de pagar un 116% del seu salari, mentre que a Barcelona i Madrid, hi destinen un 74%.
Entre els factors que han provocat aquest augment destaquen l’augment dels tipus d’interès, la demanda de persones amb un major nivell adquisitiu i inversors (que ha afectat especialment en ciutats com Lisboa, Barcelona i Madrid), la falta de construcció i mà d’obra i l’expansió del lloguer a curt termini.
Els països on més ha pujat l’habitatge són Hongria (237%), Portugal i Lituània (amb un 147%)
En el cas de les ciutats més turístiques, l’augment del preu de l’habitatge està “estretament relacionat amb els preus de venda i els lloguers”, segons l’informe. L’increment de plataformes com Airbnb ha trastocat el mercat immobiliari tradicional i és una causa efecte: ciutats on s’ha incrementat el parquet immobiliari per a pisos turístics automàticament ha provocat una disminució dels pisos per viure-hi. “Cada cop existeix més evidència empírica” sobre aquest fet, conclou l’informe.
Els experts de les institucions europees i eurodiputats de pràcticament de tots els grups polítics coincideixen: La millor manera de fer l’habitatge accessible és augmentar l’oferta. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) calcula que la UE necessita almenys construir 1 milió de nous habitatges, per això, recentment va fer l’anunci que està disposada a invertir 3.000 milions d’euros per la seva construcció. Una xifra encara lluny d’altres estimacions que calculen que les necessitats són de 300.000 milions.
El Banc Europeu d’Inversions (BEI) calcula que la UE necessita almenys construir 1 milió de nous habitatges
La inversió és una de les mesures que s’espera, mentre que els líders a la cimera europea també es van mostrar a favor d’utilitzar fons comunitaris o poder tenir més flexibilitat perquè els països puguin invertir en més habitatge públic sense que comptabilitzi en les normes de dèficit i deute. Aquests són alguns punts clau que els governs hauran de mirar a partir de finals de desembre, quan es presentarà la proposta de la Comissió Europea per fer front a la crisi d’habitatge. Si bé cal dir que a escala europea s’esperen mesures, el gruix de les polítiques d’habitatge depenen dels Estats perquè la competència és nacional.
Amb tot, durant la discussió, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va demanar la creació d’un fons específic per a la construcció d’habitatge protegit en els 27 i mesures per frenar la compra que no estigui destinat a ús residencial. En les conclusions finals, els presidents i cap d’estat van demanar “un pla ambiciós i complet” que faci front a les circumstàncies.
La pregunta és si estarà a l’altura la Unió Europea. El bloc es troba amb múltiples fronts oberts amb el debat etern de com finançar-los. Des de la defensa, a la lluita contra el canvi climàtic, la lluita contra la desinformació, la competitivitat i la pregunta sempre és la mateixa: Com es pot finançar si molts països no estan disposats a invertir més? Els debat sobre els pressupostos 2028-2034 tot just comença ara amb la majoria de països rebutjant-lo, bé perquè consideren que la despesa és excessiva i d’altres que no és suficient. Però la població europea pot preguntar-se on està la Unió Europea en un problema tan tangible com és l’habitatge, quan a Espanya, per exemple, molts joves no poden somiar amb independitzar-se, i de mitjana no poden deixar la llar dels progenitors fins als 30 anys.
Ningú dubta que els reptes són molts i la solució no és només una, però ara el bloc té l'oportunitat de fer front al que ha qualificat l’ONU com una “crisi silenciosa”.