L'ensenyament superior s'ha convertit en objecte del desig de nombrosos actors econòmics privats: fundacions, empreses, universitats estrangeres... El paquet d'estudis superiors més inserció laboral a l'empresa ha esdevingut un sol producte i el factor de competitivitat més determinant per a les nombroses iniciatives de noves universitats privades davant les universitats públiques tradicionals. Aquestes darreres es defensen mirant de posar ordre a la jungla que s'ha anat creant, però la vinculació amb el món de l'empresa continua sent l'assignatura pendent de la universitat pública.
L'atractiu de disposar d'una universitat privada
A hores d'ara, es comptabilitzen un total de 44 universitats privades a Espanya, 36 de presencials i vuit més a distància. Entre aquestes vuit darreres, s'hi inclou la Universitat Oberta de Catalunya, amb estatus d'universitat privada però finançada majoritàriament per la Generalitat de Catalunya. I dintre de les presencials, també trobaríem la Universitat de Vic i Central de Catalunya, que vindria a ser també com una universitat privada concertada -com les escoles- amb l'administració catalana. Aquest model de gestió privada, però amb finançament públic, però, és exclusiu de Catalunya i no ha estat replicat a Espanya.
Des del 1998 que no es funda cap universitat pública a Espanya, després que els primers anys de la democràcia en veiés un gran desenvolupament, sobretot a les comunitats autònomes que no en tenien, com a és Illes Balears. Des d'aquesta mateixa data, les universitats privades s'han multiplicat per quatre i s'acosten en nombre a les públiques, que són 50.
A hores d'ara, es comptabilitzen un total de 44 universitats privades a Espanya, 36 de presencials i vuit més a distància
A Catalunya, a banda de les dues de privades sui generis ja esmentades en tenim tres més d'estrictament privades: la Ramon Llull, la UIC i l'Abat Oliva CEU. En algunes ocasions han aparegut per iniciativa de diverses escoles superiors privades i de prestigi -com ara Esade o l'IQS- que cercaven un paraigua comú sota la marca universitària. Tenim també set universitats públiques, les de darrera creació de les quals corresponen a aquells territoris sense universitat pròpia -Girona, Lleida, Tarragona-, a més de la UPF de Barcelona.
Cal preguntar-se, doncs, el perquè d'aquesta efervescència d'universitats privades, sobretot a la resta de l'Estat. Dèiem que entre els promotors trobem fundacions -al seu torn amb important representació d'empreses privades- i algunes empreses, com ara Planeta. En qualsevol cas, sembla que en tots els casos s'ha considerat estratègic per part de les empreses implicades tenir un peu a la Universitat per diversos motius, que van des del prestigi fins a la selecció de talent o el negoci més o menys encobert.
De fet, històricament ja hi havia hagut diverses iniciatives d'ensenyament -sobretot professional- a distància. Ara, l'ensenyament superior també s'ha incorporat en aquest àmbit de negoci. Moltes d'aquestes participacions empresarials estan vinculades a la construcció d'immobles per desenvolupar-hi els estudis, amb la qual cosa es tracta d'una inversió real, que segur que es revalorarà i que, eventualment, pot ser venuda a una altra empresa que vulgui implicar-s'hi.
El Banc Santander, pioner en la col·laboració amb la universitat pública
Això no vol dir que les empreses no tinguin vinculació amb les universitats públiques. Potser el cas més destacat en les darreres dècades ha estat el Banc Santander, que feu una aposta general per acostar-se a través de les universitats als futurs llicenciats i professionals que, amb el temps, havien de formar el nucli dur de les classes mitjanes altes i dirigents en general. Un altre camí més puntual, però molt més divers ha estat el suport a grups especialitzats de treball i de recerca en matèries pròximes als interessos de l'empresa. Aquesta via s'ha desenvolupat molt especialment a Catalunya, amb un paper destacat del món farmacèutic i de la salut en general.
Precisament, una de les crítiques més consistents que es fan a les universitats privades és que la gran majoria, especialment, les de creació més recent, no fan gairebé recerca, que queda molt restringida a les públiques. Aquestes darreres han fet un esforç i un salt considerable en les darreres dècades per excel·lir en aquest àmbit. El sistema implantat de progressió en la carrera universitària, que valora sobretot el nombre d'articles i de citacions en publicacions científiques, ha influït enormement en la millora de la valoració internacional de les universitats catalanes i espanyoles en els diversos rànquings que cada poc temps es fan públics i estan impulsats per diverses organitzacions.
La UB figura entre les 200 millors universitats del món i la UAB i la UPF formen part de les 400 primeres
Potser el més reconegut és l'anomenat rànquing de Shanghai, que lideren Harvard, Stanford i el MIT. La UB figura entre les 200 millors universitats del món i la UAB i la UPF formen part de les 400 primeres. En total, 36 universitats de l'estat espanyol figuren a la llista de mil, de les quals set són catalanes, les set públiques.
La recerca de la universitat pública com a finalitat en si mateixa
Tanmateix, aquesta evolució a l'alça té també efectes perversos. El primer és l'especialització extrema a què arriben molts professors universitaris que, si volen ser competitius en el món de la recerca, cal que es concentrin molt específicament en un àmbit molt restringit de coneixement i això els impedeix sovint disposar d'una visió més global del conjunt de la seva disciplina.
El segon, i més important, és que la recerca i la publicació ha esdevingut una finalitat en si mateixa, de la qual moltes vegades els alumnes se'n beneficien poc i les empreses encara menys. L'equilibri entre la ciència i les necessitats d'innovació de les empreses és sempre difícil d'assolir, però el sistema universitari públic actual està -amb algunes excepcions, sobretot en el camp de la salut- molt decantat cap a la recerca en si mateixa perquè així és prima des de la carrera professional.
La transferència de coneixement entre universitat (pública) i empresa és una assignatura pendent de fa dècades, en què s'han assajat diversos mecanismes i procediments per estimular-la i fer-la més efectiva. Alguns els hem esmentat més amunt, com les càtedres patrocinades per empreses o els grups i projectes de recerca més específics. Evidentment, moltes vegades, des de la universitat es fa recerca bàsica, element imprescindible per després poder desenvolupar la recerca aplicada, que és la que finalment interessa a les empreses. Però el sistema a hores d'ara té un ampli marge de millora del que encara no s'ha trobat el desllorigador.
L'Estatut del becari
Parlàvem abans dels intents de les universitats públiques de limitar el que consideren competència deslleial de les noves i dinàmiques -o agressives, segons com es miri- universitats privades. D'una banda, fa uns mesos el govern espanyol va aprovar una sèrie de requisits per autoritzar una universitat privada. Es tracta sobretot d'evitar que qualsevol espavilat pugui muntar una universitat privada del no-res, o quasi. Sigui presencial o no presencial. Per això s'estableixen uns mínims en termes de dimensions -perquè l'acadèmia del costat de casa no pugui dir-se universitària així com així- i de qualitat, sobretot en termes de la titulació del professorat.
El tema, però, que ha aixecat més polseguera ha estat l'anomenat Estatut del becari. És a dir, com es regulen les pràctiques dels estudiants o acabats de llicenciar a les empreses. De forma similar al debat que es desenvolupa a la formació professional dual, el principal punt del conflicte és si els becaris han de cotitzar a la seguretat social i qui assumeix el cost d'aquestes cotitzacions. No cal dir, que des de les patronals es neguen a pagar-les i les universitats, bàsicament si són públiques, hi són molt reticents.
Fa pocs dies, el Consejo Econónico y Social (CES) va emetre el preceptiu, però no vinculant informe i cada part va voler interpretar que li donaven la raó. En qualsevol cas, des de les universitats privades i en la mesura que hi ha un acord tàcit que la matrícula duu incorporada la inserció laboral del futur llicenciat, s'han mostrat molt més oberts a assumir el cost d'aquestes cotitzacions socials amb l'objectiu d'assegurar-se que els seus alumnes disposaran de pràctiques on, per poc bé que ho facin, és molt probable que acabin trobant la primera feina.
A la recerca de mà d'obra qualificada
De fet, en el context actual de manca de mà d'obra -sobretot qualificada- i de la necessitat de captar talent, el mercat laboral està cada cop més condicionat per la disponibilitat d'aquesta mena de personal. Fins al punt que hi ha experts que sostenen que s'ha produït una devaluació dels tradicionals mestratges i doctorats que durant les darreres dècades tant s'havien impulsat com a fórmula per assolir un grau més elevat d'excel·lència. I és que moltes empreses, d'entrada amb graduats universitaris en tenen prou i l'especialització ja la desenvoluparan a la mateixa empresa, si és el cas.
El tema dels mestratges -que els que tenen mitjans fan sovint a l'estranger- s'havia convertit en una forma de finançament a preus de mercat de les universitats públiques que, molt recentment, ha obligat l'Administració a posar límits en l'import de les matrícules. Un fenomen similar al de les tarifes universitàries públiques. Si no fa gaires anys el criteri era que les matrícules pagades pels estudiants havien d'anar acostant-se al cost real dels estudis, els canvis polítics i socials dels darrers anys han invertit la tendència.
La vinculació amb l'empresa privada ha esdevingut el gran factor diferencial de competitivitat en la nova pugna entre universitat pública i universitat privada
Aquesta oscil·lació cap a tarifes més assequibles hauria afavorit la diferenciació més intensa entre universitats públiques i fortament subvencionades i universitats privades, amb tarifes a preus de mercat. Aquestes darreres, per mantenir la competitivitat -com dèiem al principi- ofereixen un paquet implícit d'ocupabilitat més alta a l'empresa privada. Perquè, recordem que un títol públic només és requisit per accedir a una feina al mateix sector públic mentre que l'empresa privada estableix els requisits de noves contractacions segons el seu criteri particular on, moltes vegades, un títol per una universitat privada es pot cotitzar més que el d'una de pública.
En definitiva, la vinculació amb l'empresa privada -sigui en termes d'ocupabilitat o de recerca aplicada- ha esdevingut el gran factor diferencial de competitivitat en la nova pugna entre universitat pública i universitat privada.