“És tan gran l’animació que regna entre els aficionats al foot-ball, que cada dia són més nombrosos; atès que l’afició a aquest esport s’estén d’una manera tan extraordinària, que aquests dies s’ha constituït una nova societat amb el títol de Sociedad Española de Foot-ball, composta de molts i distingits joves. Aquesta societat, que entre els seus primers acords figura el d’adherir-se a la Federación Gimnástica Española, disputa els seus partits en un camp situat prop de la Sagrada Família”.
Aquest petit extracte de text, publicat al diari Los Deportes el 28 d’octubre de 1900, és el punt de referència usat per determinar el dia exacte de la fundació del Reial Club Deportiu Espanyol. Una de les principals i més veteranes institucions esportives de Catalunya, equip fundador de les lligues espanyoles de futbol (la masculina i la femenina) i autor del primer gol del campionat (a càrrec de Josep “Pitus” Prat) que aquest dimarts celebra els 125 anys immers en l’inici d’una nova revolució, després de l’adquisició del club per part de l’inversor estatunidenc Alan Pace.
Parlem de “nova revolució” perquè no han estat poques les que ha viscut el club en aquests cinc quarts de segle d’història, la qual s’inicia, a diferència de molts altres clubs de l’època -impulsats per empresaris i treballadors estrangers-, per universitaris catalans. “La fundació del club s’ha d’entendre com la idea d’uns nois de la ciutat de Barcelona, pràcticament tots de les facultats de Medicina i Enginyeria Industrial de la Universitat de Barcelona. Els clubs d’aquella època, Hispania, Català i Barcelona, eren clubs més formats, i ells volien fer una altra cosa”, relata a VIA Empresa l’historiador de la Fundació de l’Espanyol, David Tolo, coordinador i coautor del llibre Història de l'Espanyol, 1900-2021.
La relació amb la UB és especialment estreta: el cap visible dels fundadors, jugador i primer president del club, Àngel Rodríguez Ruiz, era estudiant d’enginyeria al centre, i el seu pare, el metge i polític andalús Rafael Rodríguez Méndez, fou també rector de la universitat entre 1902 i 1905. De fet, l’acte central de la celebració del 125è aniversari del club se celebrarà aquest mateix dimarts al Paranimf de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona.
Els primers passos de l’Espanyol, en paral·lel amb la de la resta de clubs catalans, van ser els d’una associació relativament amateur fins a la dècada dels 1910, moment en què, com recorda Tolo, el futbol comença a arribar al públic popular: “Al principi és un esport molt burgès, de les elits, i no cau a les masses populars fins a finals de la dècada dels 10 i, sobretot, dels 20, amb els primers grans ídols com Zamora a l’Espanyol i Samitier al Barça”. El 1923, el club inaugurà l’Estadi de Sarrià, inicialment amb una capacitat de 20.000 persones, la qual va haver d’anar augmentant-se amb el pas dels anys i l’increment de popularitat de l’esport: “Als anys 50, una de les èpoques d’or del futbol, tots els camps es queden petits. El Barça ha d’anar al Camp Nou, l’Espanyol amplia Sarrià fins als 40.000 i tot es va professionalitzant a poc a poc”.
L’Espanyol de les nissagues familiars
En tota aquesta evolució, a can perico es comença a visibilitzar una tendència que marcaria la història posterior del club: la presència d’una sèrie de famílies estretament vinculades a la gestió i el finançament de l’entitat. Els primers grans protagonistes van ser els De la Riva, família responsable de la compra dels terrenys i la construcció de Sarrià: tres germans, Victorià (1878-1930), Santiago (1883-1955) i Genaro (1890-1968), que van ocupar la direcció del club en multitud d’etapes entre 1912 i 1942, a més de fer-ho de manera ininterrompuda (substituint-se entre ells) des de 1919 a 1931. Santiago fou qui encetà la nissaga com a president, però els germans gran i petit n'havien sigut jugadors anteriorment. Dels tres, el més destacat fou Genaro: president en quatre etapes, amb ell al càrrec l’Espanyol va guanyar dues de les quatre copes del rei del seu palmarès (les de 1929 i 1940).
Els germans Victorià, Santiago i Genaro De la Riva presideixen el club en múltiples etapes entre 1912 i 1942
La família trencà peres amb el club el 1941 per una disputa per la possessió dels terrenys i l’Estadi de Sarrià, que finalment serien recomprats per l’Espanyol als germans De la Riva el 1948. Malgrat l’allunyament, més d’una dècada més tard el club tornaria a tenir com a president un membre de la família que mai n’havia marxat: Victorià Oliveras de la Riva. Nebot de Victorià, Santiago i Genaro, Oliveras de la Riva va esdevenir vicepresident el 1958 i president el 1960, tot i que només va mantenir el càrrec durant dos anys, ja que un descens a segona divisió el va obligar a dimitir. Aquest quart membre de la nissaga és també conegut en el món de l’hoquei sobre patins, car que és el fundador del Club Patí Voltregà de Sant Hipòlit de Voltregà (Osona).
El “clan” dels De la Riva va ser un dels més destacats de la història del club blanc-i-blau, però no és l’única família il·lustre dels 125 anys d’història del club. Els Perelló, amb tres generacions de directius i un president (Francesc Perelló Picchi, president del 93 al 97); els Fuster, “amb la presidència als anys 60 de Josep Fuster i la filla, Ana Maria Fuster, com a consellera amb Dani”; els Malet, els Amigó o els Mauri són algunes de les famílies citades per Tolo.
La conversió en societat anònima esportiva
Amb tot, el control de l’Espanyol -i de la gran majoria de clubs de l’Estat- va experimentar un important canvi en la dècada de 1990, amb l’entrada en vigor de la Llei 10/1990, del 15 d’octubre, de l’esport. Després del gran endeutament que els clubs espanyols havien contret amb l’Administració per l’adequació dels seus estadis per la celebració del Mundial del 82, el govern espanyol va obligar amb aquesta llei a tots els clubs professionals a convertir-se en societats anònimes esportives (SAD, per les sigles en castellà) amb la intenció de forçar una millor gestió econòmica i financera. Només van salvar-se’n quatre clubs, el FC Barcelona, el Reial Madrid, l’Athletic Club i el CA Osasuna, en ser els únics que van poder demostrar un saldo patrimonial positiu en els cinc anys anteriors.
En el cas de l’Espanyol, el club “arrossegava un deute econòmic molt gran, i esportivament estava en un moment molt crític, amb dos descensos en poc temps”, explica Tolo, de manera que “la conversió va ser pràcticament obligatòria”. Tanmateix, a diferència d’altres entitats en què aquest moviment va suposar la concentració de poder accionarial en unes poques mans, l’Espanyol va ser, “juntament amb la Reial Societat, un dels clubs que va fer una conversió més modèlica”, segons opina el president de l’Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol (APMAE), Carlos Bosch. “L’objectiu era que les masses socials cobrissin el capital de l’empresa, i van ser uns dels pocs que van tenir una acollida molt important i van tenir molts accionistes”, recorda. “Durant molts anys, l’Espanyol va ser el club amb més accionistes de l’Estat, amb més de 10.000 accionistes. Eren moltes mans, un club força democràtic”, confirma Tolo.
Tolo: “L'Espanyol arrossegava un deute econòmic molt gran, i esportivament estava en un moment molt crític; la conversió en SAD va ser pràcticament obligatòria”
Així i tot, dins d’aquesta diversificació accionarial, el canvi de model empresarial va elevar dos grans blocs que, novament, estaven vinculats a unes famílies concretes. El primer d’ells, màxims accionistes durant molts anys, van ser la família Lara, amb José Manuel Lara Hernández com a màxim exponent. El fundador de l’Editorial Planeta, que més endavant donaria nom al Grup Planeta, ja feia anys que estava estretament vinculat al club, havent ofert primes econòmiques als esportistes perquè milloressin el seu rendiment, segons han relatat exjugadors com Manuel Fernández Amado. Amb la conversió en SAD, Lara Hernández esdevé un dels principals accionistes, malgrat que no arriba a presidir-lo mai. “Estava dins del consell i tenia una gran influència”, detalla Tolo, qui el defineix com a “mecenes” del club: “El 94, amb el descens, compra jugadors com Pochettino o Răducioiu amb una empresa, Planeta Deportiva, i els cedeix al club”.
Els qui sí que van integrar-se a la directiva del club van ser els seus dos fills, José Manuel Lara Bosch i Fernando Lara Bosch. Tots dos van exercir de vicepresidents, però Fernando era el qui mostrava una proximitat més gran cap a l’Espanyol, fins al punt que “havia de ser probablement el successor de (Francesc) Perelló” com a president del club, segons Tolo. Tanmateix, un accident mortal el 1995 li va llevar la vida. Anys més tard, després de la mort del pare el 2003, José Manuel Lara Bosch heretà tant l’imperi del Grup Planeta com la seva posició com a accionista majoritari dins del club. Lara Bosch va mantenir-se de manera continuada com a principal oposició de l’altre gran bloc accionarial de l’Espanyol, fins que el 2009 va decidir desentendre-se’n del tot i vendre’ls les seves accions.
El binomi Dani-Condal
Aquest segon bloc és el format per Daniel Sánchez Llibre i Ramon Condal, fundador de Conserves Dani i cofundador de la cadena de supermercats Condis, respectivament. El primer dels dos a acostar-se a la governança del club va ser Condal, qui els anys 80 ja va incorporar-se a la junta directiva de l’aleshores president Antoni Baró. Amb la conversió en SAD, Condal es convertí en un dels principals accionistes del club i va entrar al consell d’administració el 1993, tot i que en va acabar renunciant per raons personals.
És ell qui, a través de la seva amistat personal, va acostar Daniel Sánchez Llibre -germà de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball- a la directiva de l’Espanyol. Havent jugat en etapa juvenil al club, Sánchez Llibre entrà en el primer consell de Perelló com a vocal, també el 1993, i el 1996 assumí una de les vicepresidències del club. Un any abans, el 1995, va accedir a patrocinar la samarreta del club amb la seva empresa, Conserves Dani (molts anys més tard, el 2024, va retornar com a patrocinador principal de l’Espanyol, posició que encara avui té). I finalment, el 1997, és elegit com a nou president de l’equip blanc-i-blau.
La conversió en societat anònima trasllada el poder de l'Espanyol a dos grans blocs: la família Lara i el binomi Condal-Sánchez Llibre
Sánchez Llibre va arribar al capdavant de l’Espanyol en una situació crítica: l’agonia econòmica en què es trobava el club des de feia anys el va obligar a enderrocar l’Estadi de Sarrià per vendre’n els terrenys i mudar-se a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Un repte anímic d’alçada a què calia sumar l’arribada del centenari del club, en el qual hi havia posades grans esperances. En retrospectiva, Bosch creu que “la venda de Sarrià, tot i que traumàtica, va ser positiva”, ja que va permetre que el club “s’obrís a la ciutat en una icona com era l’Estadi Olímpic”. “No teníem la millor situació econòmica, però podíem fer fitxatges”, assenyala.
I, de fet, l’etapa de dotze anys en què l’Espanyol va jugar els partits com a local a Montjuïc va ser una de les més prolífiques, esportivament parlant, de la història del club. “De la seva presidència (de Sánchez Llibre) ens hem de quedar amb tot el seu llegat: una ciutat esportiva, un estadi nou, dues copes del rei i una final de UEFA”, reivindica Tolo. Per la seva banda, Bosch, destaca la figura de Josep Lluís Marcó, director general del club entre el 2000 i el 2004: “Va saber capgirar la situació econòmica i va fer un equilibri molt bo amb un president molt carismàtic considerat, per molts, el millor de la història”.
Bosch (APMAE): “La venda de Sarrià, tot i que traumàtica, va ser positiva”
La construcció de l’RCDE Stadium a la frontera entre Cornellà i el Prat és, possiblement, un dels moments més determinants de la presidència de Sánchez Llibre. “La transició de nou anys de Montjuïc a Cornellà va ser impressionant. Uns anys abans ja sabíem el dia d’inauguració, la localitat i els preus. Va ser una obra logísticament molt complicada, ja que es va haver de desviar el riu, fer l’estadi nou, arreglar el camp del Cornellà i fer el centre comercial”, recorda Bosch.
El nou estadi va permetre que l’afició blanc-i-blava tornés a tenir una llar pròpia, però també va tenir un sever impacte en l’economia del club. “Va ser un esforç molt important per l’Espanyol. I tot i que ha estat molt important a escala anímica i patrimonial, a posteriori potser hauria estat millor quedar-se a l’Estadi Olímpic amb una situació similar a la de la Reial Societat, amb un contracte a 50 anys i assumint les inversions”, reflexiona el president de l’APMAE. “Això va provocar que els primers anys de Cornellà, els últims de Dani i les etapes de Condal i Collet, s’hagués de fer una economia de guerra per garantir la supervivència del club”, explica.
La venda del club a Rastar
Des de la conversió en SAD, el club havia impulsat diverses ampliacions de capital, cosa que va provocar que, a poc a poc, uns percentatges més alts de propietat s’anessin concentrant en menys mans. Amb la compra el 2009 del paquet accionarial de José Manuel Lara Bosch, Sánchez Llibre i Condal van passar a controlar el 37% de la propietat i el 80% dels títols amb dret a assistir a les juntes. Tanmateix, el rendiment esportiu dels darrers anys i la mala situació econòmica no van estalviar-los les crítiques. El 2011, Sánchez Llibre va abandonar la presidència de l’Espanyol per ser substituït pel seu íntim soci, Ramon Condal. Poc més d’un any més tard, Condal renuncià al càrrec i en el seu lloc ascendí, després d’una de les juntes d’accionistes més bel·ligerants que es recorden, Joan Collet com a president del club. A diferència de la resta de presidents que hi havia hagut fins ara, Collet, que era el candidat de Sánchez Llibre i Condal, no era accionista majoritari i va assumir la posició com a director executiu, amb un sou associat.
Les dificultats econòmiques van persistir els següents anys, i en aquells moments ja era vox populi la intenció de Dani de vendre les accions a un comprador que pogués donar un nou rumb al club. Després de múltiples rumors i intents, la solució va arribar de la Xina, com relata Tolo: “Tot ve d’una reunió entre Fernando Molinos, exjugador i exdirectiu, amb un empresari xinès de Barcelona, que coneixia un altre empresari xinès que volia comprar un club de futbol”. Aquesta persona era Chen Yansheng, propietari del conglomerat empresarial Rastar Group, especialitzat en la fabricació de joguines i de maquetes de cotxes.
La sintonia entre Sánchez Llibre i Yansheng va ser bona des del primer moment, i el gener de 2016 es va confirmar la venda del 56% de la propietat del club en mans de Dani, Condal i altres accionistes afins a un preu de 78 euros l’acció, que suposava una inversió de 17,76 milions d’euros. Juntament amb aquesta despesa, Yansheng assumia tot el deute de l’Espanyol i els avals dels fins aleshores màxims accionistes per la construcció de l'estadi. A continuació, el grup va oferir a tots els accionistes del club a comprar-los les seves accions al mateix preu, ja que la seva intenció era controlar el 100% de l’entitat. Malgrat algunes oposicions, i després d’una important ampliació de capital, amb la qual va fer baixar el preu de les accions dels 60 als sis euros, Rastar acabaria controlant finalment un 99,7% de les accions.
Bosch (APMAE): “Rastar va fer una cosa molt positiva: posar ordre a escala corporativa i financera”
“Rastar va entrar amb molta inversió, amb ampliacions de capital i molta inversió, i es va notar amb els fitxatges i els primers anys”, assenyala Bosch, qui reconeix a la propietat xinesa una cosa “molt positiva”: “Posar ordre a escala corporativa i financera. Tot el tema d’arquitectura legal, compliment normatiu, transparència, auditories, tornar tots els crèdits i pagar com toca…”. L’Espanyol va passar de ser un club amb un deute net de 200 milions d’euros a una entitat que, avui, pot considerar-se econòmicament sanejada.
Tanmateix, les bones notícies en l’àmbit econòmic no es van traduir en resultats esportius, ans al contrari. Malgrat que durant les primeres temporades els ànims eren positius, i que el 2019 es va aconseguir la primera classificació a una competició europea en tretze anys, l’any següent l’equip va acabar descendint a segona divisió. Després d’aconseguir l’ascens en la 20/21 i mantenir la categoria una temporada, tornaria a caure en la 22/23, cosa que va convertir Yansheng en l’únic president de la història del club a acumular dos descensos. “El problema és que s’ha fet una gestió molt llunyana des de la Xina i hem tingut un xoc cultural ambdues parts”, valora Bosch, qui recrimina que Rastar “no ha aprofitat l’entrada de milions d’euros per fer un projecte molt més ambiciós i aprofitar els avantatges de tenir un estadi nou, un club sanejat i una societat a Barcelona”.
Després d’una dècada sota propietat xinesa, la il·lusió inicial protagonitzada per la famosa promesa incomplerta d’arribar a la Champions en tres anys va donar lloc a crítiques irades, mobilitzacions i, fins i tot, manifestacions per part de l’afició. Novament, el fantasma de la venda va recórrer durant diversos anys l’ambient del club, fins que aquest estiu s’ha confirmat el moviment final: el mes de juliol va anunciar-se que Velocity Sports Partners (VSP), la branca d’inversió esportiva del fons novaiorquès ALK Capital, era el nou propietari del RCD Espanyol.
La nova etapa, amb Velocity al capdavant
L’operació de venda de l’Espanyol va tancar-se per 130 milions d’euros pel 99,66% de la propietat del club, dividida en dues meitats: una formada per un pagament en metàl·lic de 65 milions d’euros a Rastar Group, i una segona amb una participació del 16,45% de la propietat de VSP, valorada també en 65 milions, que l’empresa xinesa podrà vendre en un període de dos a cinc anys. D’aquesta manera, Rastar no es desvincula completament de l’Espanyol, sinó que passa a ser un accionista minoritari del conglomerat que, a més a més del club periquito, també és propietari del Burnley anglès.
Al capdavant de Velocity i d’ALK Capital hi ha Alan Pace, un experimentat empresari nord-americà que, entre altres càrrecs, va ser director general de Lehman Brothers entre 1994 i 2006. La relació de Pace amb Catalunya no sorgeix ara: l’empresari va viure a Barcelona tres anys, entre 1992 i 1994, mentre cursava un màster a IESE.
Tolo: “Velocity troba un club sanejat, a primera divisió i amb un projecte esportiu que crec que té bons fonaments”
L’arribada de la nova propietat ha estat rebuda amb il·lusions renovades per l’afició, que espera que la propietat estrangera pugui portar el club a un nivell fins ara no assolit. “Velocity troba un club sanejat, a primera divisió i amb un projecte esportiu que crec que té bons fonaments”, valora Tolo. “Alan Pace ha vingut a Barcelona més vegades en tres mesos que Chen Yansheng en els últims tres anys, que no ha assistit ni a les juntes generals en persona”, aporta per la seva banda Bosch. El president de l’APMAE creu que a curt termini es començaran a veure “els aspectes de gestió” que canviaran dins del club, que espera que sigui “molt més professional i amb un equip directiu nou, possiblement tutelat molt de prop pels actuals directors de Velocity i del Burnley”.
De fet, sota l’acrònim de REAL, l’APMAE ha fet arribar al nou president -càrrec assumit des del passat 8 d’octubre- els quatre conceptes que esperen que defineixin la nova etapa de l’Espanyol: “R de rebel, perquè s’ha de rebel·lar contra el gran de la ciutat, com el Manchester City; E d’empresarial, perquè considerem que a l’Espanyol es pot gairebé doblar la facturació en quatre o cinc anys; A d’ambiciós, amb projectes a quatre anys com el Vila-real; i L de local, perquè l’Espanyol és un club històric”. En aquest sentit, Bosch és clar: “Jo no vull que posin calés, sinó que facin un model que li permeti créixer amb recursos propis. L’Espanyol no té deutes avui”. Una tabula rasa des de la qual, amb les espelmes del 125è aniversari ja bufades, s’espera que el somni americà sigui, aquesta vegada sí, una realitat.