Aquest és l’últim article de la temporada abans de les vacances d’estiu. No el publiquem dissabte, com és habitual, perquè es tracta d’un regal que els vol fer VIA Empresa aquest estiu. Esperem que els agradi.
El dedicarem a parlar de la governança d’un club de futbol, però aquest cop no serà la del FC Barcelona, sinó la del Club Esportiu Europa. És un club català, concretament del barri de Gràcia, a Barcelona, que també és propietat dels seus socis, que va néixer el 1907 i que va ser un dels 10 fundadors de la lliga espanyola, a la temporada 1928-29.
Parlem avui de l’Europa perquè viu un moment singular de la seva història, que val la pena conèixer, analitzar i prendre nota de la seva manera de fer les coses, per molta distància que hi hagi entre un club de l’elit futbolística mundial i un club que lluita per sobreviure al món del futbol semiprofessional.
A les tres últimes temporades, l’Europa ha aconseguit dos ascensos fins a plantar-se a Primera RFEF, el tercer esglaó del futbol a l’estat espanyol, només per sota de LaLiga EA Sports (primera divisió) i LaLiga Hypermotion (segona divisió). Explicar com un equip modest, amb menys de 3.000 socis, amb un pressupost d’uns 2,5 milions d’euros la temporada passada i sense un camp en propietat (el Nou Sardenya és municipal), ha pogut arribar fins aquí no és fàcil, però ho intentarem. A l’Europa dels darrers anys s’hi han aplegat un conjunt de factors que han permès l’èxit que es viu. Analitzem els principals, no necessàriament per ordre d’importància.
Els preus dissuasoris que ha imposat el futbol professional espanyol a les entrades que ven, sobretot després de la pandèmia, fan que molts aficionats hagin canviat els seus hàbits i hagin optat per fórmules molt més barates i assequibles (només ser soci del Barça, val més de 220 euros per temporada). Ser soci de l’Europa en val 125. Una entrada mitjana per veure un partit del Barça no baixa dels 100 euros. Si ets soci de l’Europa, a la majoria dels partits entres de franc (i en alguns casos hi ha un suplement de 5 euros). A més, si vius a Gràcia és un moment anar al Nou Sardenya. No és un moment anar a Montjuïc, a Girona o a Cornellà.
El club ha connectat amb l’afició de manera magistral. Ha sabut captar l’interès dels més joves amb una grada d’animació que ja li agradaria tenir-la més d’un club professional. Cada cop que hi ha partit, centenars d’aficionats es troben al fons de la porteria que dona al carrer de Pau Alsina i no paren d’animar l’equip en cap moment amb càntics i pancartes que ja justifiquen l’assistència al camp per l’espectacle i l’ambient que ofereixen. Ningú els diu el que han de fer, ni què han de cridar o cantar, i no generen cap conflicte remarcable. Amb diàleg constant amb la directiva del club i amb una complicitat absoluta amb la plantilla, n’hi ha prou per convertir cada partit en una festa, sigui quin sigui el resultat.
El club ha connectat amb l’afició de manera magistral. Ha sabut captar l’interès dels més joves amb una grada d’animació que ja li agradaria tenir-la més d’un club professional
No se senten gens exclosos d’aquest ambient els socis i aficionats de més edat, que acostumen a seure a tribuna i que prefereixen veure els partits amb la mateixa passió, però amb més tranquil·litat.
També s’han apuntat a la festa molts dels estrangers que han vingut a viure a Gràcia i que volen integrar-se al barri a través del futbol modest, al seu entendre, molt més autèntic i amable que el de l’elit.
Arrodoneixen l’èxit d’assistència i d’implicació, tota la colla de nens i nenes que juguen als equips inferiors del club. Hi ha 55 equips, que agrupen més de 600 nens i nenes, la majoria de Gràcia, però també d’altres barris de Barcelona. S’han d’afegir els 750 nens i nenes que aprenen a jugar a futbol a l’escola de l’Europa. Ells i les seves famílies són un moviment imparable d’europeisme i tota una garantia de futur.
De tot aquest caràcter i filosofia de club se n’empelten els primers equips, tant masculí com femení de l’Europa. Els jugadors, cossos tècnics, auxiliars i la resta de treballadors del club, superen el 100 per 100 de compromís amb la seva feina. El lideratge dels capitans Àlex Cano i Pili Porta són un exemple i una inspiració per tots els seus companys.
L’èxit d’aquest club no s’explica sense aquest caliu tan especial que ha sabut generar l’Europa. Ho saben tots els equips amb qui competeixen. També el Sant Andreu, el seu gran rival a la ciutat, amb qui es van trobant en les diferents categories. Es necessiten per reafirmar-se, per créixer i per escriure la seva llegenda.
Futur delicat
El futur que ve ara és incert i molt perillós. Molts de vostès hauran sentit a parlar que l’Europa no podrà continuar jugant al seu estadi del Nou Sardenya perquè a Primera RFEF s’ha de jugar amb gespa natural, i la del camp de l’Europa és gespa artificial. Aquest obstacle s’ha convertit en insalvable per a l’Europa i l’Arenas de Getxo, basc, un altre equip que acaba d’arribar a la categoria i es troba amb el mateix problema. Ni els diferents equips de Primera RFEF ni les autoritats de la Real Federación Española de Futbol (RFEF) han volgut saber res del cas i els han aplicat la norma tant sí com no.
Tenen temps fins al gener de 2026 per continuar jugant als seus estadis, però a partir d’aquella data, només un miracle els salvarà d’haver de canviar d’escenari. Com que els directius de l’Europa creuen en els miracles, continuen treballant obstinadament per revocar legalment aquesta imposició i asseguren que ho continuaran fent fins a l’últim minut. Veurem si se’n surten.
Per si de cas, i gràcies al suport de l’Ajuntament de Barcelona, especialment del seu regidor d’Esports, David Escudé, l’Europa podrà jugar els seus partits a Can Dragó, a Nou Barris, després d’haver-hi de fer unes adaptacions que no baixaran del milió d’euros de cost. També s’haurà de trobar una solució pel club d’atletisme que fins ara era el principal usuari de la instal·lació. Aquest despropòsit respon a la poca flexibilitat dels rivals de l’Europa a la nova categoria i la poca audàcia i lideratge dels actuals directius de les federacions catalana i espanyola de futbol, que han preferit que els territoris s’adaptin a les seves normes, per injustes i caducades que estiguin, en lloc de fer-ho al revés. Menys feina i menys maldecaps per ells, deuen pensar.
Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, veurem com marcarà la relació de la gent de Gràcia amb el seu equip i quina repercussió tindrà en els resultats esportius. Poca broma.
El 30 de juny, l'Europa va convocar els socis, ara mateix fregant ja els 3.000, en plena campanya de renovació, per explicar-los la situació amb total transparència
Un altre dels elements que expliquen l’èxit de l’Europa és la bona feina que està fent la Junta Directiva, que encapçala el seu president Héctor Ibar. Molts equips professionals podrien prendre nota de com gestionen ells un club de futbol. A part de treballar de valent i amb molta dedicació, d’anar de bracet amb l’afició, amb intel·ligència i sensibilitat, tal com hem explicat, de negociar dur amb els òrgans federatius i les autoritats amb qui s’han de relacionar, tenen la norma sagrada de tractar als socis com a persones adultes, anar de cara, i explicar per què no volen estirar més el braç que la màniga, amb tot el que això suposa.
Conscients que el pas per Primera RFEF s’ha d’enfocar amb il·lusió i optimisme, també s’ha de saber que algunes mesures populistes i fins a cert punt infantils, podrien ser pa per avui, però gana per a demà, i arribar a enfonsar el club a la misèria. Per aquest motiu, el 30 de juny passat van convocar els socis, ara mateix fregant ja els 3.000, en plena campanya de renovació, per explicar-los la situació amb total transparència.
“Som la resistència”
En un Cercle de Gràcia, ple de gom a gom, es va presentar una campanya per recaptar fons que permetessin eixugar el dèficit previst per aquesta temporada 2025-26. El pressupost és d’uns tres milions d’euros i els ingressos previstos, tenint en compte l'increment de l’import de les subvencions, l’augment de socis, més facturació de marxandatge o les millors recaptacions de taquilla, no arriben a cobrir tot l’import necessari per a la temporada.
💙 Els primers equips del CE Europa jugaran a 1a RFEF… i ho farem amb la mateixa ànima de sempre.
— Club Esportiu Europa (@CEEuropa) July 1, 2025
Futbol popular, sense accionistes ni milionaris.
Ara et necessitem més que mai.
🎯 Participa en el micromecenatge:
👉 https://t.co/tNUtf1ilsc#SomLaResistència ⚪🔵 pic.twitter.com/xxJWq3SANc
S’ha de comptar que a Segona RFEF els desplaçaments són, bàsicament, per la costa mediterrània. A Primera RFEF, en canvi, s’ha d’anar per tota Espanya. L’Europa serà l'equip del grup que més quilòmetres haurà de fer per disputar els seus partits fora de casa. Amb gran sentit de l’humor, les xarxes socials del club proposaven que una agència de viatges patrocinés l’Europa la temporada que ve. Doncs ja n’han trobat una, que ben aviat es presentarà oficialment. Però, òbviament, el club treballa per aconseguir més patrocinadors que seran acollits amb els braços oberts.
Cal tenir en compte també que la llei estableix que l’equip ha de tenir un mínim de 18 futbolistes professionals amb un salari no inferior a uns 20.000 euros per temporada i jugador.
La categoria exigeix també més entrenaments, que s’hauran de fer al matí, i que caldrà ampliar el personal que treballi pel primer equip (encarregats de material, fisios...), no només masculí, sinó també femení, que jugarà a Primera Federació, la segona màxima categoria del futbol espanyol.
Tampoc no es pot oblidar el cost dels arbitratges i les despeses derivades, que no són poques.
Per això es va posar en marxa una campanya que es diu “Som la resistència”. El lema s’explica sol. Al seu grup de Primera RFEF, només l’Europa i el Teruel són propietat dels seus socis. A la resta de la categoria, tots els equips ja són societats anònimes esportives, estan en mans de fons d’inversió o són de particulars amb molts milions a la butxaca. L’objectiu és recaptar un mínim de 150.000 euros abans del 8 d’agost, tot i que seria ideal poder arribar als 300.000. A mitjans d’aquesta setmana ja s’havien superat els 120.000 euros de recaptació, que han aportat més de 640 cofinançadors. Qualsevol quantitat és benvinguda.
Les aportacions tenen bonificacions fiscals i algunes compensacions simbòliques com ara inserir el nom del donant a una samarreta que lluiran els primers equips
Hi ha hagut una donació anònima de 10.000 euros, donacions generoses de molts establiments comercials del barri (que bons que són els de l’orxateria Sirvent, per exemple) i moltes petites donacions de gent que estima l’Europa, de Gràcia, de Barcelona i de tot l’Estat, que s’estima el futbol i defensa l’esport popular. Les aportacions tenen bonificacions fiscals i algunes compensacions simbòliques com ara inserir el nom del donant a una samarreta que lluiran els primers equips, si la donació que es fa és de 200 euros, per exemple. A Somlaresistencia.cat hi ha tota la informació.
Aquest tipus de gestió i d’iniciatives, salvant totes les distàncies, ens permeten creure, amb fets, que un altre futbol és possible.
Ens retrobem després de vacances si vostès ho volen. Que passin un bon estiu!