Catalunya és, com molts territoris europeus, un país de petites i mitjanes empreses. Actualment hi ha 535.188 pimes (2023) –el 99,8% del total d’empreses catalanes– que generen més del 60% de la riquesa (VAB, valor afegit brut) del sector privat i ocupen aproximadament dos terços dels treballadors (66,2%). Aquesta proporció confirma que les pimes són el motor de l’economia catalana, tot i que en els darrers anys han perdut lleugerament pes en favor de les grans companyies, en línia amb la tendència global. Per exemple, el 2023 les pimes aportaven un 60,4% del VAB (excloent administracions públiques) i un 66,2% de l’ocupació, xifres una mica inferiors a les de fa dues dècades (66,2% i 74,9% respectivament), però encara evidenciant la seva extremada importància en la generació de riquesa i llocs de treball al país.
Per entendre la trajectòria econòmica de Catalunya durant les darreres dues dècades (1999-2023) és necessari parlar de com han evolucionat les pimes en aquest període. L’article d’avui és, precisament, un repàs als últims 25 anys d’història econòmica a través de la revisió dels 22 Anuaris de la Pime Catalana que elabora l’observatori de la pime de Pimec, una base de dades única a escala europea que permet seguir, any rere any, l’evolució dels comptes anuals d’aquestes empreses. La història que expliquen aquests anuaris és sobretot una història de resiliència i de com l’economia catalana ha après a sobreviure, transformar-se i adaptar-se als nous temps.
A finals dels 90 i començaments dels 2000, Catalunya vivia una època de creixement sostingut. Les pimes es van beneficiar de la bonança, l’entrada a l’euro i el crèdit fàcil (2000-2007), especialment en sectors com la construcció i el sector immobiliari. Moltes empreses van néixer o van créixer en aquells anys, amb prop de 75.000 noves pimes entre el 2000 i el 2007. No obstant això, aquest creixement sovint es va fer amb endeutament elevat (es va arribar al 61,7% d’endeutament global sobre el passiu), sense augmentar prou la productivitat i amb un cicle operatiu (temps per convertir estocs i vendes en efectiu) que va arribar a 184 dies (2007). Aquesta combinació d'elevada dependència del deute i baixa eficiència operativa deixava moltes empreses exposades si canviaven les condicions financeres.
L’esclat de la bombolla financera i immobiliària (2008-2013) va materialitzar els riscos latents a moltes pimes. Durant aquells anys, el nombre de pimes va disminuir en més de 40.000 i es va perdre de forma neta més de 342.000 llocs de treball.
La caiguda d’activitat es va reflectir immediatament en els comptes, amb la rendibilitat financera (la capacitat de generar benefici net) desplomant-se del 7,7% el 2008 fins a un mínim del 0,1% l’any 2009. Les pimes que van sobreviure ho van fer sovint a costa de dures reestructuracions: reducció de plantilles, contenció de salaris, refinançament de deutes i, en molts casos, canvi de model de negoci.
Arran de la crisi de 2008, el nombre de pimes va disminuir en més de 40.000 i es va perdre de forma neta més de 342.000 llocs de treball
Aquesta forçada disciplina no només va significar una millora de la capitalització —el percentatge de patrimoni net sobre el passiu va créixer del 40,4% el 2008 al 47,5% el 2013—, sinó també una millora de l’eficiència interna. Cal destacar que el seu cicle operatiu va arribar als 208 dies el 2009, per tornar a 183 dies el 2013. Així, quan l’economia va tocar fons i va iniciar la recuperació (cap al 2014-2015), el teixit de pimes que havia resistit era, en general, més solvent i prudent que abans de la crisi.
Amb la tornada del creixement econòmic a partir del 2014 (2014-2019), impulsat inicialment per la demanda interna i la inversió, les pimes catalanes van començar a créixer de nou en nombre i en volum de negoci. L’expansió econòmica d’aquesta fase va consolidar els resultats econòmics i financers en nivells que es poden considerar "normals" després de la llarga crisi. La rendibilitat financera mitjana, que havia tocat fons durant la recessió, va recuperar-se gradualment, passant d'un 5,8% el 2014 fins a assolir un destacable 10,5% l’any 2019, assolint nivells de beneficis similars als d’abans de la crisi del 2008.
Paral·lelament, les pimes van aprofitar per diversificar mercats i internacionalitzar-se, conscients que dependre exclusivament de la demanda interna les havia fet més vulnerables. El 2019, més d’una de cada quatre pimes catalanes ja era exportadora (26,9%) i el valor de les exportacions catalanes va passar de 60.291 milions d'euros el 2014 a 71.624 milions el 2018. Aquesta obertura a l'exterior es va complementar amb la millora de l'eficiència en el cicle de caixa, amb el Termini Mitjà de Cobrament (TMC) que va reduir-se de 79 dies el 2014 a 67 dies el 2019, el valor més baix registrat en els darrers anys. No obstant això, persistien reptes estructurals, especialment la baixa productivitat relativa i la manca de dimensió. Malgrat aquests reptes, el teixit productiu va entrar al 2020 en una posició financera inusualment sòlida.
La primavera de 2020, amb el confinament, va paralitzar bona part de l’activitat i va posar en perill la supervivència de milers de pimes
Quan semblava que l’economia havia assolit una certa estabilitat, va arribar un nou xoc inesperat. La primavera de 2020, amb el confinament, va paralitzar bona part de l’activitat i va posar en perill la supervivència de milers de pimes. Tanmateix, malgrat la severitat de la caiguda (el PIB català va retrocedir gairebé un 12% aquell any), la resposta de les pimes va ser exemplar en termes de resiliència. Moltes es van adaptar millorant la seva digitalització, implementant el teletreball o cercant canals de venda en línia. Les mesures de suport públic, com els crèdits ICO, els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i les moratòries, van donar un cert oxigen financer.
Les dades reflecteixen que malgrat l’augment de l’endeutament durant la pandèmia, ja el 2023 la capitalització de les pimes (proporció de fons propis) havia tornat al 55,2% del passiu, igual que el 2019. L’any 2021 i sobretot 2022 van ser anys de rebot: on moltes empreses, especialment les vinculades al turisme, l’hostaleria i el lleure, van viure un boom en alliberar-se la demanda retinguda durant la pandèmia. Aquesta recuperació, però, ha estat desigual, amb sectors com la indústria o el primari que han trigat més a recuperar-se, mentre que els serveis es van recuperar abans.
En l’àmbit territorial, la distribució de les pimes catalanes també ha viscut canvis, però manté algunes constants. La demarcació de Barcelona continua concentrant la major part del teixit empresarial i de l’activitat econòmica (és el centre financer i de serveis, i també acull bona part de la indústria). Lleida destaca en agroalimentari i primari, Tarragona en química i energia, Girona en turisme i indústria alimentària.
Les diferències regionals es poden apreciar en indicadors com la rendibilitat i l’endeutament, on el 2023 les pimes de Barcelona mostraven una rendibilitat financera mitjana superior (gairebé el 12%) gràcies a la presència de més empreses de serveis avançats, mentre que en zones com Girona o Lleida la dependència de sectors tradicionals feia que la rendibilitat fos més modesta. Pel costat de la solvència, les pimes gironines, per exemple, presentaven un endeutament mitjà del 40,8% del passiu (per tant, gairebé 59% de recursos propis) el 2023, lleugerament millor que la mitjana de Barcelona.
El 2013, a Barcelona una pime generava de mitjana 58.790 euros per treballador, mentre que a Girona eren 54.796 euros
En termes de productivitat del treball, també hi ha diferències: a Barcelona una pime generava de mitjana 58.790 euros per treballador, mentre que a Girona eren 54.796 euros el 2023. En general, però, aquestes disparitats més aviat indiquen que a tot el territori català es comparteix l’estructura de pimes com a nucli empresarial, amb variacions segons el teixit sectorial local.
Els últims 25 anys han posat de manifest la capacitat de resistència i transformació de les pimes catalanes. Avui són més sòlides financerament, més conscients dels riscos i amb un bagatge d’experiències que les ajuda a afrontar el futur amb certa confiança. No obstant això, també és evident que tenen reptes importants per assegurar que continuen impulsant el creixement en les pròximes dècades, com a motor de l’economia catalana.
En aquest sentit, tenim grans desafiaments els anys entrants —guanyar dimensió, millorar la productivitat, atraure i retenir talent i integrar la sostenibilitat— que podrem anar seguint en propers anuaris. Aquest seguiment permetrà no només comprovar fins a quin punt aquests reptes es materialitzen, sinó també disposar d’una radiografia fidel de la realitat econòmica del país, més enllà dels grans números macroeconòmics que sovint amaguen les singularitats i dificultats específiques de les pimes.