Fa vuit mesos vam publicar aquest article explicant què és Adif, sense tenir la més petita sospita que ben aviat n’hauríem de fer una segona part. L’actualitat ha tornat a posar a Adif al centre de la diana pel desgavell continuat de la seva gestió. Els fronts que s’han obert són dos: l’estat de les instal·lacions del tren d’alta velocitat, que és un tema nou, i el desori habitual del sistema Rodalies de Renfe, que ara hi inclou la mort d’una persona, el maquinista que es va estavellar contra un contrafort de l’AP7. En aquell article afirmàvem que la combinació de la mala gestió de les instal·lacions per part d’Adif, amb el funcionament sovint caòtic de Renfe, proporciona un resultat nefast que té com a principal damnificat els soferts usuaris. No era cap secret: en el cas de l'AVE, per exemple, és relativament senzill trobar vídeos a les xarxes de persones que alertaven sobre el funcionament anòmal dels trens d’alta velocitat (sobretot, per un excés de vibracions). Fins ara eren avisos, ara el risc existent s’ha manifestat i han mort persones. Com deia l’eslògan pujolià, la feina mal feta no té futur. Els vessants que té la crisi d’Adif actual són tants, que és impossible tractar-los tots ells amb detall, però sí que val la pena posar-hi l’accent en alguns àmbits concrets.
Una circumstància que ha passat per alt a la majoria de ciutadans és que un dels dies de caos a Rodalies va ser causat per la caiguda del sistema informàtic que el gestiona, una eina que pertany a l’empresa alemanya Siemens. El sistema és en plena evolució cap a un de més avançat. La curiositat aquí és que Siemens té un doble rol, perquè també és proveïdor de trens d’alta velocitat a Espanya i sembla que ha aconseguit desbancar a una competència (Talgo i CAF, entre d’altres), immersa en problemes de diverses tipologies.
Pel que fa a la crisi general, de moment s’ha saldat amb un parell de destitucions de poc pes, les de Josep Enric García Alemany (director operatiu de Rodalies) i Raúl Míguez Bailo (director general d’operacions i explotació), que eren dos nouvinguts a la festa. No semblen pas peces de caça major i, a banda, moltes veus reclamen també que rodin caps a l’altra banda de la trinxera, al govern de la Generalitat, que s’ha vist desbordat per la situació i que fa temps que es mostra incapaç de sotmetre a les dues empreses públiques espanyoles que estan destruint la mobilitat a Catalunya i, de retruc, estan danyant de manera severa l’economia del país.
La negativa de Paneque a dimitir s’ha vist reforçada per les declaracions de suport del president Illa que, per cert, continua fora de combat ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron
En aquest sentit, la principal assenyalada és la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica -i portaveu del Govern- Sílvia Paneque Sureda. El seu segon cognom ens indica també la seva professió fora de la política, perquè és propietària d’una fàbrica que produeix taps de suro per a ampolles de vi. La negativa de Paneque a dimitir s’ha vist reforçada per les declaracions de suport del president Illa que, per cert, continua fora de combat ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron. Una misteriosa infecció per un bacteri manté al president lluny dels mitjans de comunicació des de fa dies, fins al punt que no se n’ha pogut veure cap imatge des que està ingressat. Les úniques declaracions conegudes del president des que va entrar a l’hospital han estat per defensar a la consellera Paneque davant les peticions de la seva destitució.
Tornant a la crisi de mobilitat, el que sí que hem detectat per part de polítics, mitjans i tertulians a sou dels partits és una voluntat decidida per tal de minvar la responsabilitat dels governants i de les empreses públiques implicades a força de presentar els perversos efectes del canvi climàtic com una de les causes que han contribuït al desgavell generalitzat, en un intent de fer veure que humanament no poden fer més i que "no hemos venido a luchar contra los elementos". Cal tenir poca vergonya per tirar per aquest camí.
No oblidem que aquesta crisi arriba també poc després que es creés una nova entitat mixta Estat-Generalitat per gestionar Rodalies, un constructe que diuen que acabarà amb els problemes seculars de la xarxa, cosa difícil de creure veient la profunditat estructural de la incompetència i deixadesa de la gent d’Adif i de Renfe. Aquesta nova empresa, en realitat, no és més que una volta més dins del bucle dels problemes a la xarxa catalana de Renfe, que recordem que ja es van manifestar amb molta intensitat als inicis del Procés (de fet, no exagerem gens ni mica si afirmem que el desgavell Renfe-Adif del 2010 en endavant va ser un dels factors d’ignició de la metxa de l’auge independentista). Només la mala memòria de la població permet que el mateix engany es repeteixi un cop i un altre, en una dinàmica molt semblant a la que periòdicament envolta a l’aeroport de Barcelona i la seva eventual ampliació.
Però no cometem l’error de pensar que la mala gestió d’Adif queda circumscrita als problemes de funcionament del dia a dia, perquè també hi ha d’altres àmbits on mostra una empatia nul·la amb el territori que gestiona. En pocs anys, han enderrocat tot un seguit d’edificis d’un indubtable valor històric, com són les estacions de Sant Feliu de Llobregat (construïda el 1854), Cambrils (1865), Salou (1865) o Parets del Vallès (1886). A aquests fets consumats cal afegir la intenció de l’empresa de tirar a terra també el magne edifici de mercaderies de La Sagrera, que va ser construït per la companyia MZA (una de les grans abans de la Guerra) el 1922. Totes aquestes accions han ignorat completament els precs de ciutadans i entitats per preservar un patrimoni històric de tant valor. És el problema que hi ha quan decisions importants que afecten el país les pren un buròcrata a un despatx de Madrid.