Hi ha clubs que pugen de categoria i hi ha clubs que, quan pugen, canvien d’escala. El Como 1907 pertany a la segona espècie. La seva història d'èxit (com els pòdcast de VIA Empresa, que recomano) no s’explica només per la classificació, ni tan sols per la presència de Cesc Fàbregas a la banqueta. S’explica perquè el Como, en molt poc temps, ha deixat de pensar-se com un simple club de futbol per començar a projectar-se com un producte global amb arrels locals, una rara avis en el futbol europeu. A principis d'abril del 2026, el club llombard arriba al tram decisiu de la temporada en quarta posició de la Serie A, amb 30 partits jugats, 16 victòries i 53 gols marcats. És a dir: ja no és només una història simpàtica, sinó una estructura competitiva que està discutint places de Champions League.
La gràcia del Como és que la seva singularitat no comença amb els milions asiàtics ni amb els famosos a la llotja. Comença molt abans, gairebé amb una escena de novel·la. Segons la història oficial del club, el primer partit de futbol a Como es va jugar a la primavera del 1906 a la riba del llac, entre un equip vinculat al Canottieri Lario i cuidadors i nadius americans del circ de Buffalo Bill, que aleshores era a la ciutat. El partit el va arbitrar el mateix William Cody. Aquell episodi va inspirar un grup d’aficionats que, el maig del 1907, van fundar el Como Football Club. És difícil trobar un origen més literari, més italià i alhora més extravagant per entendre per què aquest club, encara avui, viu entre la postal i la ficció.
El passat estiu, mentre viatjava per Itàlia, un taxista em va parlar del Como 1907 amb aquella barreja tan italiana d'orgull, memòria i estètica. No me’n va parlar com qui recomana una ciutat bonica per passar-hi un cap de setmana, sinó com qui assenyala un lloc que forma part de la identitat profunda del país. El posava al costat de Florència, de la Toscana, de Portofino, de la Costiera Amalfitana, de tots aquells indrets que Itàlia ha convertit en una manera de mirar el món. Parlava del llac, de la llum, de les viles, del projecte vinculat al llac, de la bellesa serena d’un paisatge que sembla pensat per recordar-te que hi ha llocs que no només existeixen: també projecten una idea de prestigi, de gust, de cultura.
I va ser en aquell trajecte, escoltant-lo, que vaig entendre que el projecte del Como 1907 anava molt més enllà d’un club de futbol emergent amb diners, glamur i una bona història per explicar. El que s’estava construint allà no semblava només un equip amb ambició esportiva, sinó una entitat que aspirava a convertir-se en alguna cosa més fonda i menys habitual: un club amb identitat cultural, amb consciència del lloc que ocupa i amb la voluntat de canviar les regles del joc. No només guanyar partits, sinó transformar-se en símbol. No només créixer, sinó fer-ho amb una idea pròpia, gairebé amb una sensibilitat. Com si el Como hagués entès abans que molts altres que, en el futbol modern, hi ha escuts que competeixen… i d’altres que comencen a explicar una època.
Quan va adquirir el Como, SENT Entertainment compra una ubicació incomparable, una marca latent i una oportunitat de negoci que molts altres no havien sabut llegir
Però el Como no és només una bella història vella. També és un club que ha conegut la decadència amb una cruesa considerable. Va tastar la Serie A el 2002-03 i en va sortir ràpidament; després van arribar les caigudes, els canvis de propietat i les fallides. La documentació oficial del club recorda la bancarrota posterior al descens i també el col·lapse del 2016, que va obligar el projecte a recomençar des de la Serie D la temporada 2017-18. És aquí on el relat canvia. El 4 d’abril del 2019, el club és adquirit per SENT Entertainment Ltd, la societat vinculada al grup dels Hartono, els multimilionaris indonesis darrere del conglomerat Djarum. El que compren no és només un equip petit del futbol italià: compren una ubicació incomparable, una marca latent i una oportunitat de negoci que molts altres no havien sabut llegir.
Aquesta és la primera gran lliçó empresarial del Como: la propietat no veu el club només com un actiu esportiu, sinó com el centre d’un ecosistema. Reuters ho va explicar de manera molt clara ja el setembre del 2024, quan Mirwan Suwarso, executiu que representa la propietat, va verbalitzar l’ambició real del projecte: construir un model “similar al de Disney”, on el centre del negoci no sigui únicament l’equip, sinó el llac, la ciutat i l’experiència global de Como. És una frase molt reveladora, perquè separa el club de la lògica clàssica del futbol italià. El Como no aspira només a guanyar partits: aspira a empaquetar territori, estil de vida, turisme, moda, contingut i futbol dins d’una mateixa narrativa.
Al seu web, el club no es limita a vendre entrades: ven també “Visit Como”, experiències, 'hospitality' i una idea de descobriment del territori
Per això, quan es mira el Como, convé no quedar-se només amb la nòmina de futbolistes o amb els resultats de diumenge. El club ha anat obrint línies de negoci i posicionament que van més enllà de la gespa. Avui dia, existeixen plans per crear paquets de viatge destinats especialment a mercats com els Estats Units i el Regne Unit, amb què s'aprofiten la força turística del llac de Como; al mateix temps, el club ha impulsat col·laboracions en moda i retail, ha desenvolupat una plataforma pròpia de vídeo i ha treballat per convertir la jornada de partit en una experiència més completa. Fins i tot, la seva web oficial ja no es limita a vendre entrades: ven també “Visit Como”, experiències, hospitality i una idea de descobriment del territori. La samarreta amb Uber al pit, l’acord amb adidas, les col·laboracions amb Hublot o amb firmes de perfil prèmium són símptomes d’una mateixa direcció: elevar el club per damunt del seu mercat natural i portar-lo al terreny del lifestyle.
Cesc Fàbregas, el pal de paller
Ara bé, tot aquest embalatge no serviria de res si no hi hagués un projecte futbolístic seriós al darrere. I aquí entra Cesc Fàbregas. El seu fitxatge el 2022 ja va ser molt més que una operació mediàtica. Fàbregas no només signava com a jugador, sinó que invertia en el club i s’implicava en el projecte a llarg termini. Poc després, Thierry Henry també hi entraria com a accionista. És a dir: el Como no va captar només noms, sinó capitals simbòlics. Va sumar credibilitat internacional, coneixement de vestidor d’elit i una capacitat d’atracció que un club acabat de sortir del subsol italià no hauria tingut per si sol. El fitxatge de Cesc, vist amb perspectiva, no va ser una extravagància: va ser una decisió estructural.
El pas definitiu arriba el juliol del 2024, quan Fàbregas és nomenat entrenador del primer equip després d’haver ajudat el club a pujar a la Serie A com a assistent i tècnic interí. Amb ell en aquell tram de la Serie B, el Como va passar del setè al tercer lloc abans d’acabar assolint l’ascens automàtic com a segon classificat. El nomenament de Cesc no és només el triomf d’un exfutbolista il·lustre que vol aprendre l’ofici; és la consolidació d’un model en què la propietat aposta per una cara visible amb prestigi global però també amb una idea de joc molt definida. Els perfils fitxats després —des de veterans amb ofici fins a talent jove i tècnic— reforcen la sensació que el Como no improvisa.
I això és, probablement, el que més impressiona del Como quan l’observes amb ulls futbolers: no sembla un equip construït només des del talonari. Hi ha diners, evidentment. I molts. Però també hi ha criteri. A principis d'abril del 2026, la Lega Serie A el situa quart, i les peces informatives oficials de la competició remarquen dues dades molt significatives: només l’Inter de Milà ha sumat més punts que el Como a la segona volta, i l’equip de Fàbregas ha encadenat set victòries, quatre empats i una sola derrota en els seus últims dotze partits oficials. Aquestes xifres no descriuen una bombolla de màrqueting, sinó un equip que competeix de veritat, amb continuïtat i amb una identitat ja recognoscible.
El Como encara no és autosuficient: va tancar l’exercici 2024-25 amb unes pèrdues de 105 milions d’euros, uns ingressos de 55,4 milions i uns costos que s’enfilaven fins als 158,6 milions
La pregunta, esclar, és quant costa tot això. I aquí el cas del Como torna a ser fascinant perquè obliga a mirar-lo com una empresa en fase d’expansió agressiva. Segons la documentació revisada per Calcio e Finanza, el club va tancar l’exercici 2024-25 amb unes pèrdues de 105 milions d’euros, uns ingressos de 55,4 milions i uns costos que s’enfilaven fins als 158,6 milions. El mateix mitjà calcula que, del 2019 fins als primers mesos de la temporada 2025-26, la propietat ha injectat prop de 297,4 milions d’euros per sostenir el projecte. Dit d’una altra manera: el Como encara no és un negoci autosuficient, però la propietat assumeix aquestes pèrdues com qui finança una fase de construcció de marca, infraestructura i posicionament. Això també és molt del segle XXI: abans que rendibilitat immediata, captura d’atenció i ocupació de mercat.
En paral·lel, hi ha un altre actiu clau: l’estadi. El Giuseppe Sinigaglia, una de les grans postals del futbol italià, és també una palanca de futur. El febrer del 2025, el club i l’Ajuntament de Como van presentar la primera fase de la reurbanització del recinte, amb Populous al darrere, i amb un calendari que situava l’aprovació de la viabilitat el maig del 2026 i les fases de construcció entre l’octubre del 2027 i l’agost del 2028. No és un detall menor. En el futbol actual, l’estadi ja no és només una casa on jugar: és el cor del model de negoci. I el Como vol que el seu recinte, literalment penjat al llac, sigui un node permanent de consum, experiència i identitat urbana.
Això és el que fa especial el Como. No és només que hagi passat de la Serie D a discutir la Champions en pocs anys. És que ha sabut donar una resposta molt contemporània a una pregunta antiga: què pot ser avui un club de futbol? Per a alguns, només una plantilla i un escut. Per al Como, un club és una comunitat, una narrativa de territori, una experiència turística, una marca de moda, un producte audiovisual, una plataforma de negocis i, si tot surt bé, també un equip capaç de jugar molt bé a futbol. Aquesta ambició pot generar recels, perquè sempre existeix el risc que l’estètica acabi engolint l’essència. Però, de moment, el Como manté viu l’equilibri: continua sent recognoscible com a club i, alhora, es projecta com una empresa cultural del futbol.
El seu objectiu futur sembla claríssim. No es tracta només de quedar-se a la Serie A, sinó d’instal·lar-se entre aquells clubs que, sense tenir la mida històrica dels gegants, acaben fent-se imprescindibles en la conversa europea. Suwarso ja va advertir que la meta immediata era salvar la categoria i continuar construint des d’aquí, però tot el que ha fet el club des del 2019 revela una ambició molt més llarga. El Como no vol ser una simple postal de llac i glamur, ni un caprici bonic de temporada. Vol ser un cas d’escola, una marca cultural, una experiència recognoscible. En el fons, vol fer al futbol el que Disney ha fet amb els seus mons: convertir un paisatge en relat, una estètica en negoci i una emoció en fidelitat. I així, mentre molts clubs italians encara caminen com vells aristòcrates atrapats a les seves ruïnes, el Como sembla haver entès que el futur no pertany als qui millor conserven el passat, sinó als qui s’atreveixen a dibuixar el seu propi regne. Al llac de Como, Mickey no hi ha arribat amb orelles, sinó amb americana, PowerPoint i una pissarra tàctica.