Golden Barça: Laporta i el futbol de la terra

25 de Març de 2026

Joan Laporta ha revalidat la presidència del Futbol Club Barcelona. La victòria electoral és molt contundent: millora en vots i percentatge i amplia la diferència en relació amb les eleccions de 2021. Les campanyes electorals no canvien tendències, però sovint les reforcen: possiblement la campanya massa agressiva de Víctor Font explica la seva pèrdua de suports, i segurament l’èxit esportiu del primer equip i la millora de la situació econòmica van reforçar la convicció que “Laporta ho ha tornat a fer”: agafar la presidència en moments molt delicats, revifar el club, construir el nou Camp Nou... i també plantar cara a poders fàctics que no volen un Barça tan desacomplexat i exitós.

El Golden Barça ha tornat de la mà de Laporta i he manllevat el títol d’aquest article d’un llibre excel·lent que acaba de publicar l’escriptor i gestor esportiu Llorenç Bonet, que recomano especialment als aficionats al futbol: a Golden, el futbol de la terra (editorial Fonoll), Bonet explica com el futbol es juga de diferent manera en funció del lloc de naixement (“es juga com es viu”), tot comentant els Mundials que han guanyat diferents països amb diferents estils de joc, en una amena anàlisi antropològica, social i territorial del futbol que va més enllà del terreny de joc. Aquest llibre completa la seva trilogia sobre l’esport rei que va començar amb Camp de Terra i que segueix amb l’impactant testimoni personal El meu germà era futbolista, que va per la tercera edició. Tot plegat, digne d’un bon documental... de Carles Porta?

El Barça no té explicació racional. Una vegada més, ha tornat a ressuscitar contra tot pronòstic (i contra “els seus il·lusos enterradors”, que deia Francesc Pujols), i això és el que el fa un club esportiu únic, singular i admirable a escala global. Avui és el primer club en seguidors a les xarxes socials a tot el món.

Avui, el futbol des d'un punt de vista econòmic és dominat per grans capitals procedents d’oligarquies diverses. Els clubs amb més pressupost són clubs-Estat, entitats esportives que disposen d’una gran capacitat econòmica gràcies al suport i/o la complicitat, a tots els nivells, de governs que els patrocinen i els propulsen.

El Barça és una clara excepció, atès que els governs de Catalunya i de Barcelona no tenen les capacitats fiscals amb les quals els Estats ajuden els seus clubs. Encara té més mèrit: podríem debatre si el Barça competeix en allò que en anglès se’n diu level playing field, és a dir, si el Barça competeix en un àmbit de neutralitat, o de no hostilitat, dels estaments que regulen i gestionen les competicions en els quals participa.

"Podríem debatre si el Barça competeix en allò que en anglès se’n diu 'level playing field', és a dir, si el Barça competeix en un àmbit de neutralitat, o de no hostilitat, dels estaments que regulen i gestionen les competicions"

Ahir va fer deu anys que va morir Johan Cruyff. Ell no va guanyar cap Mundial de futbol, però és reconegut com un dels tres millors jugadors de tots els temps i, possiblement, com el més influent entrenador en el rescat de l’esport rei, que a finals dels anys vuitanta era dominat pel catenaccio italià: un estil gris, brut i especulatiu de jugar que feia de la defensa a ultrança el seu model d’èxit. Cruyff el va resumir en una frase brillant: “Itàlia no pot guanyar Holanda, però Holanda sí que pot perdre amb Itàlia... als penals”.

El Cruyff entrenador va donar al Barça un esperit alegre i guanyador i ell va trobar a Catalunya la fórmula per recuperar el joc-espectacle ofensiu, que fa del futbol un esport emocionant i únic quan es pot desplegar, trencant el catenaccio defensiu italià tan eficaç com la tortuga militar (“testudo”) dels legionaris romans: dos laterals que doblin els extrems amb un gran desgast físic, combinat amb dos centrals que siguin també ofensius i creatius al mig del camp, tot plegat combinat amb pressió intensa al rival quan no es té la pilota.

Aquí la creativitat única catalana, que de tant en tant dona el país en tants àmbits (arquitectura, música, pintura, medecina, empresa...), tot i les nostres misèries i mediocritats seculars, va ser clau perquè, juntament amb l’eficàcia holandesa, es trobés l’antídot a l’antijoc: Carles Reixach parlava sovint amb Cruyff sobre la poció màgica que havia de trencar les defenses d’onze jugadors... i Reixach parlava amb molts futbolistes catalans com ara Pere Joan Bonell, nascut a El Poal (Pla d’Urgell) i amb experiència futbolística local i internacional.

El Poal és un poble petit a tocar de la Linyola de Bojan Krick, un altre exemple excel·lent de la pedrera de jugadors que han donat les terres de Lleida al futbol universal. La defensa de la selecció espanyola que va guanyar el mundial de 2010, per exemple, és formada per jugadors procedents de més enllà de la Panadella (Puyol, Piqué i Capdevila), amb un caràcter i una personalitat futbolística marcats decisivament per la geografia i el clima. Els romans, fa dos mil anys, enviaven a la capital Ilerda les seves legions quan necessitaven entrenar-les en el medi més exigent (boira, fred i calor) de cara a les campanyes més difícils.

"El futbol de la terra és un cas molt específic d’èxit local que avui ja és una altra aportació catalana a l’esport universal"

El futbol de la terra, el que es juga als carrers de molts dels nostres pobles (sisplau, que no es perdi!), i que va pujant de baix a dalt fins a arribar a La Masia del Barça, és un cas molt específic d’èxit local que avui ja és una altra aportació catalana a l’esport universal. Fins i tot, Fabio Capello, exentrenador del Madrid, va reconèixer Pep Guardiola com el millor entrenador de la història: “En un esport tan madur i evolucionat com el futbol, ha aconseguit innovar tant en qualitat (jugant el futbol ofensiu més atractiu) com en quantitat (farcint de títols i campionats els seus equips)”.

Avui, Lamine Yamal ja és el futbolista que més samarretes ven al món i Alexia Putellas està trencant totes les fronteres del màrqueting esportiu femení. No sempre La Masia ha donat generacions tan brillants com l’actual, però sí que és veritat que el Barça té en la Masia un model que genera admiració arreu del món. La pilota entrarà o no i el Barça podrà guanyar més o menys títols, però el seu model esportiu i l’actitud dels seus jugadors al terreny de joc ens fa sentir un orgull i un sentiment de pertinença com pocs al món. Visca el Barça i visca (el futbol de) la terra!