Pot una economia créixer indefinidament en un planeta finit? I, si la resposta és que no, quina alternativa tenim? Aquest és el punt de partida de la publicació de la Càtedra de Finances Sostenibles de la UPF Barcelona School of Management amb Triodos Bank, editada per en Marcos Eguiguren i un servidor, de la qual recollim aquí algunes de les principals conclusions.
Les dades ajuden a entendre el repte. Durant segles, el PIB mundial va créixer molt lentament. Amb la Revolució Industrial, però, es va iniciar una acceleració sense precedents que l'ha portat a superar els 100 bilions de dòlars. Aquest creixement ha contribuït a treure de la pobresa centenars de milions de persones, però també ha tingut costos importants. Segons Global Footprint Network, avui necessitaríem 1,7 planetes Terra per sostenir el nostre ritme de consum. I les desigualtats continuen sent molt elevades: segons Reuters, en les empreses cotitzades el conseller delegat cobra de mitjana 268 vegades el que cobra l'empleat mitjà. Ja l'any 1972, el Club de Roma advertia dels riscos d'un creixement indefinit en un planeta finit. Més de mig segle després, el debat continua plenament vigent.
Avui necessitaríem 1,7 planetes Terra per sostenir el nostre ritme de consum
Davant d'aquest repte hi ha tres grans opcions. La primera és continuar creixent i confiar que la tecnologia i el mercat resolguin els problemes. La segona és el decreixement, que proposa reduir deliberadament producció i consum. La tercera és el postcreixement: ni créixer per créixer ni decréixer per decréixer, sinó posar el benestar de les persones i els límits del planeta al centre de les decisions econòmiques.
Kate Raworth ho explica amb una imatge molt gràfica: l'economia del donut. L'objectiu és situar-nos entre un terra social —garantir necessitats bàsiques com alimentació, salut, educació i habitatge— i un sostre ambiental que no podem sobrepassar. Per a les empreses, això no significa renunciar a la rendibilitat. Significa canviar la brúixola: passar de créixer a qualsevol preu a crear valor econòmic, social i ambiental a llarg termini.
Hi ha empreses que ja ho estan fent. La cervesera familiar alemanya Neumarkter Lammsbräu, fundada el 1628, ha decidit limitar el seu creixement a les matèries primeres que pot obtenir localment i produir de manera 100% ecològica. En lloc de limitar-se a compensar emissions comprant certificats de CO2, ha creat un fons climàtic propi per reduir-les. Menys màrqueting verd i més transformació real. Un altre exemple és Mondragón, on la propietat cooperativa afavoreix que una part important dels resultats es reinverteixi en l'empresa, les persones i el territori. També hi ha transformacions espectaculars. Ørsted, antiga companyia danesa centrada en els combustibles fòssils, s'ha reconvertit en un dels grans actors mundials de l'energia eòlica marina. I Patagonia promou la reparació i reutilització de la roba i destina recursos a la conservació del medi ambient. Models molt diferents, però una mateixa idea: negoci i sostenibilitat poden anar de bracet.
El contrast també ens ensenya. Hi ha empreses admirades per la seva innovació que continuen instal·lades en una lògica de creixement gairebé il·limitat. Grans empreses de comerç electrònic compensen emissions amb reforestació mentre el seu model depèn d'un consum cada vegada més gran. I empreses industrials promouen el reciclatge mentre continuen fabricant productes amb una vida útil limitada. La sostenibilitat real és difícil de conciliar amb el creixement a qualsevol preu.
Què pot fer una empresa que vulgui avançar cap al postcreixement sense posar en risc el compte de resultats? Dels casos analitzats se'n poden extreure cinc lliçons molt concretes.
Canviar els indicadors. Les vendes i el benefici són imprescindibles, però no ho expliquen tot. Cal incorporar indicadors d'impacte ambiental, satisfacció dels clients, benestar dels empleats i contribució a la societat. Mesurar millor ajuda a decidir millor.
Prioritzar la durabilitat i la reparació. Els productes que duren i es poden reparar fidelitzen els clients, generen serveis de postvenda i redueixen costos i residus.
Tancar el cercle. Reutilitzar, reciclar i regenerar no és només una qüestió ambiental. També és eficiència. Cada material que es recupera és un recurs que no cal tornar a comprar.
Escurçar la cadena de subministrament. Proveir-se més a prop pot reduir emissions, però també dependències i riscos de subministrament. Les crisis logístiques dels darrers anys ens ho han recordat.
Repartir millor. Forquilles salarials raonables i reinvertir una part dels beneficis poden reforçar la cohesió, la reputació i la capacitat d'atraure i retenir talent.
Cap d'aquestes cinc mesures obliga una empresa a decréixer. I totes són compatibles amb una empresa competitiva, sana i rendible. La diferència és una altra: l'èxit deixa de mesurar-se només pel quant i incorpora també el com i el per a què. Per això, la qüestió no és créixer o deixar de créixer. És decidir què convé que creixi, què no i com volem prosperar. Per a les empreses, anticipar-se a aquest canvi no és només una qüestió de sostenibilitat. Cada vegada més, és una qüestió d'estratègia, competitivitat i futur.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat