Tres anys al capdavant de La Farga han estat prou perquè Inka Guixà (Barcelona, 1981) les hagi vist de tots colors: la sequera al canal de Panamà; el regrés de Trump a la Casa Blanca; el conflicte a l’Orient Mitjà amb els consegüents bloquejos a l’estret d’Ormuz... i un llarg llistat de girs de guió en l’actual escena geopolítica que, tanmateix, ni de bon tros han frenat el creixement d’aquesta històrica companyia catalana que ja suma 218 anys d’història. “Beneïda innocència. Si hagués sabut on m'estava embarrancant, no m'hauria atrevit”, comenta amb humor en una conversa amb VIA Empresa.
Si bé Guixà va aterrar a la manufacturera de semielaborats de coure l’any 2009, exerceix com a consellera delegada des del 2023, quan va agafar el relleu del seu pare, Oriol Guixà. L’empresària, per cert, matisa que en horari laboral és “Oriol o míster”, i fora és “pare”. No és un assumpte menor. És només una de les múltiples “barreres” que Inka Guixà marca, tant a l’hora de conduir una companyia com La Farga, com en el seu entorn familiar: “Tenim l'obligació de ser bons socis, no de treballar a la companyia, i la nostra responsabilitat és prendre les decisions necessàries per protegir l'empresa”.
La Unió Europea recull el coure, material que fa possible els cotxes actuals, les noves tecnologies o la transició energètica, dins del Critical Raw Materials Act. És el coure el nou petroli?
Dir-ho així potser sona una mica fort, però no és menor. La història de la humanitat va molt lligada a les matèries primeres, i el coure ha anat passant desapercebut fins a l’actualitat, que ha agafat molt més protagonisme. I la clau es troba en el perquè d’aquest protagonisme. Nosaltres diem que el coure és passat, present i futur, i ho diem perquè realment ha estat i és un valor considerat com a refugi, i ha evolucionat respecte a les aplicacions en què s'ha anat fent servir.
"El coure és passat, present i futur, i és un valor considerat com a refugi"
No sé si és el nou petroli, però avui dia Europa i la resta dels continents estan adoptant polítiques i definint accions per assegurar-se el subministrament de coure a curt, mitjà i llarg termini.
Quines característiques fan tan especial aquest element?
En té moltes, però li'n destacaré un parell. D’una banda, la conductivitat elèctrica i tèrmica, i, de l’altra banda, el factor diferencial de ser infinitament reciclable. Pensi en el paper. El pots reciclar, sí, però no s’extreu exactament el mateix material. En canvi, en el cas del coure sí, amb el coure reciclat es pot acabar fent el mateix ús i les mateixes aplicacions. La gràcia està a saber-ho fer, però això és un altre tema (somriu).
A més, el coure és present en una gran varietat d'aplicacions, des de les més visibles, com les catenàries del tren o els cotxes, però també té aplicacions molt més concretes, com ara la soldadura de les llaunes de conserva. Aquesta aplicació va provocar que durant l’època de la covid-19, per exemple, La Farga fos considerada una indústria essencial i no poguéssim tancar, perquè els supermercats tampoc podien fer-ho i necessitaven llaunes de conserva.
Es preveu que la demanda del coure es dupliqui en l’horitzó 2050. Quina oportunitat suposa per a La Farga?
S’ha produït un canvi important. Fins ara, tothom que pensava en el coure pensava en el coure de mina, és a dir, aquell que s'extreu de la terra i que passa per tot un procés amb el qual s’acaba produint el càtode, que es fa servir per dur a terme tots els semielaborats. I si fins ara consumíem 30 milions de tones de coure a escala mundial, nou milions venien de material reciclat, però, en el moment en què es preveu que la demanda de coure mundial passarà de 30 milions de tones a 60 milions, t’adones que la humanitat té un problema, perquè no hi ha ni prou mina ni prou temps per fer front aquesta demanda. És aquí on entra el que es coneix com a mina urbana, que fa referència a tots aquells materials que han deixat de tenir vida útil. Anteriorment, qui s’introduïa en el mercat de les mines urbanes ho feia per intentar reduir costos i no s’hi abocaven gaires esforços perquè el coure tornés al sistema, nosaltres érem els únics estranys que vam desenvolupar tecnologia, ja fa 40 anys, per transformar la ferralla en producte una altra vegada. El que abans a La Farga fèiem per vocació, ha passat a ser una necessitat de la societat i d'Europa.
Li he preguntat per oportunitats, però del context geopolític actual també es desprenen noves amenaces. Com s’ha vist afectada la companyia pels darrers conflictes mundials?
Quan em pregunten si el tancament de l’estret d’Ormuz ens ha afectat, la sequera que va haver-hi al canal de Panamà, si Trump diu una cosa o una altra... sempre responc que sí, que sí que ens afecta, i m’equivocaré molt poques vegades, perquè el coure és un metall que juga a escala mundial i, per tant, tots els ecosistemes i tots els fluxos es mouen i es veuen afectats.
Ara bé, a La Farga som molt conscients de l'entorn en què treballem i tenim mecanismes per ser tan resilients com sigui possible dins de totes aquestes situacions que avui s’han convertit en la nova normalitat. Comptem amb estructures internes que ens aporten agilitat de decisió; avui dia, has de ser capaç de saber cap a on vols anar, però amb la capacitat de reajustar el més ràpidament possible la manera com hi arribes. També comptem amb una gran xarxa de clients, proveïdors i col·laboradors, amb qui tenim acords a llarg termini, que fa que tot l'ecosistema sigui una mica més resilient. I, evidentment, a La Farga hi ha tota una part de talent molt important, perquè, al final, una companyia la fan les persones, i poder comptar amb persones capaces de reaccionar i de treballar en tots aquests àmbits és igual d’important.
"Tant l’Oriol com el meu avi ens van transmetre que tenim l'obligació de ser bons socis, no de treballar a la companyia"
És cert que el seu pare, l’Oriol Guixà, abans d’incorporar la següent generació a l’empresa, els ha fet desfilar per altres companyies?
(Riu). Bé, és cert i no és cert. La Farga és una empresa familiar que té 218 anys d'història i, els refundadors, que van ser el meu pare, l'Oriol Guixà, i el meu avi per part de mare, el Vicenç Fisas, tenien molt clar que un dels elements crítics dins d'una empresa familiar és on posar la prioritat, a l’empresa o a la família. Per ells, la prioritat estava al 100% a protegir sempre l'empresa, mai la família, i això vol dir que aquesta ha d'estar al servei de la companyia i no al revés. Per aquest motiu, tant l’Oriol com el meu avi ens van transmetre que tenim l'obligació de ser bons socis, no de treballar a la companyia. Tenim una responsabilitat, no un dret i, dins d'aquesta responsabilitat, hi ha un protocol que marca que la família no pot treballar a l'empresa.
Doncs vostè és a La Farga des del 2009...
És clar! (Riu). Perquè el protocol també marca que protegir l'empresa requereix tenir uns socis que coneguin molt bé el model de negoci i contempla que, en cas que la companyia ho necessiti, es pot demanar a una persona de la família que s'incorpori. Ara bé, és l'empresa qui ho ha de demanar, i a partir d’aquí s’inicia tot un mecanisme d’avaluació externa per assegurar que la persona que entra realment pot fer la feina que ha de fer. És el procés pel qual vaig haver de passar el 2008, quan em van proposar entrar a la companyia, i el meu germà, que es va incorporar fa pràcticament dos anys. Per tant, no és que la família estiguem obligats a treballar en altres empreses, és que per defecte ho hem de fer. I si no haguéssim treballat fora, que és cert que és un dels requisits que el protocol marca, encara que la companyia ens necessités, no hi hauríem pogut entrar.
I per què es duu a terme tot aquest protocol? En tractar-se d’una empresa familiar, no s’espera que, com en la majoria dels casos, els fills agafin automàticament el relleu?
A veure, hi ha moltes empreses familiars que sens dubte ho fan així, però... estem parlant que La Farga és una companyia de 218 anys d'història, amb més de 470 famílies directes, i tot un impacte indirecte. La Farga representa un llegat, té un impacte en l’àmbit de la tecnologia, del sector, de la societat... La responsabilitat és molt gran. Per tant, quan diem que posem l'empresa per davant de la família, vol dir que avui som els socis perquè creiem que som la millor opció per desenvolupar aquest projecte. El dia que creguem que no ho som, buscarem la millor opció per desenvolupar-lo.
"Quan diem que posem l'empresa per davant de la família, vol dir que avui som els socis perquè creiem que som la millor opció per desenvolupar aquest projecte"
També li diré, amb tota transparència i franquesa, que el dia que em van proposar entrar a La Farga... beneïda innocència (riu). Hauria dit que no, perquè si hagués sabut on m'estava embarrancant, no m'hauria atrevit. Però, bé, vas assumint responsabilitat de mica en mica, no te la trobes de cop. Això no ho pot fer qualsevol. Penso, per exemple, en els meus fills i de moment els haig d'educar perquè siguin bons socis, punt, res més, i que facin la seva vida.
Els imagina a La Farga?
No m'ho plantejo. Penso que és millor així. La següent generació encara és molt jove, però, com a família empresària, l’hem d'educar per la responsabilitat que té. A partir d'aquí, si no es veiessin en un futur amb la capacitat d'exercir aquesta responsabilitat, com a socis, la nostra responsabilitat és prendre les decisions necessàries per protegir l'empresa.
Com va ser el seu aterratge a La Farga l’any 2009?
Quan vaig acabar els estudis d’Administració i Direcció d'Empreses, vaig començar a treballar a Damm, en l’àmbit del trade marketing, d’allà me’n vaig anar a Antares Consulting, una consultora estratègica del sector salut, i després a Novartis. Allà estava tan tranquil·la i, un dia, em van cridar a sopar els meus pares a un restaurant al centre de Barcelona. Ho recordo com si fos ahir. Jo no tenia ni idea de què volien, en cap cas hauria pensat entrar a La Farga, però el meu avi li havia dit al meu pare que havien de començar a pensar la seva successió, i que jo podia entrar a la companyia i ajudar en tot el procés d'internacionalització que necessitàvem fer.
Com va rebre la proposta?
Al principi em va fer molta il·lusió, és treballar en el projecte del teu pare, amb el sisè germà, que dic jo... Però al meu pare li vaig dir “tu, Oriol, saps millor que jo el que m'estàs proposant, i hi ha tres coses que tinc molt clares”. La primera era que jo en aquell moment tenia 28 anys, i sabia que un dia voldria ser mare, però també sabia tot el que el meu pare s'ha deixat pel camí com a pare. Sabia que no seria feliç fent el que va fer ell. Per tant, li vaig dir que, si havia de pagar el mateix peatge que va pagar ell, era millor no començar aquest camí.
La segona consideració que vaig fer era que, en parlar de successió, jo no volia viure amb la llosa “d’haver de ser” la successora. El 2009, tots dos estàvem d’acord que era un procés i un camí. I, en tercer lloc, li vaig dir que si aquest camí no funcionava, per sobre de tot som pare i filla, i volia saber com sortir-nos sense engegar en l’aire les relacions personals. Però la realitat és que ens vam posar d'acord molt ràpidament i vam tirar endavant.
I com va ser la seva evolució a la companyia?
Vaig començar amb tota la part internacional, que em va donar molta visió a l’hora de treballar braç a braç amb el meu pare. En aquell moment hi havia tres directors generals que li reportaven a ell, i jo, per sota, vaig començar a veure coses que no veia igual i li ho comentava. Llavors va haver-hi un moment en què l’Oriol volia fer el pla estratègic de la companyia, i jo que venia del món de la consultoria li vaig dir que li feia. Això, sense voler-ho, em va donar peu a entrar a tota l'organització, i a veure i debatre molts aspectes.
En aquesta línia, vaig agafar la part de direcció estratègica, i vaig plantejar un canvi cultural. En aquell moment, cap al 2016, vam veure que la companyia necessitava recórrer un camí que l'Oriol va considerar que no podia fer, per tant, ell mateix em va dir que no era la persona adequada per dur-lo a terme, i és quan em va donar les claus de la direcció general. Llavors vam canviar tota l'estructura organitzativa de l’empresa amb l'objectiu de fer-la molt més transversal, vam eliminar les direccions generals, i vam guanyar agilitat, promoure una visió molt més de mercat, etcètera. El 2023, finalment, vaig assumir el càrrec de consellera delegada.
Del repàs de la seva trajectòria hi ha un aspecte que no em queda clar: Oriol o pare?
Li dic Oriol (somriu). Bé, a la feina. A fora, pare, sens dubte. És una de les coses que quan vaig entrar a La Farga tenia molt clar perquè és molt pesat ser “el fill de o la filla de”, cal marcar una sèrie de barreres quan portes el cognom en una empresa familiar. A la feina no li dic pare mai, de fet, al principi, quan l’equip es dirigia a mi i em deia “el teu pare…” jo responia “l’Oriol!”. Fins i tot em costava a mi mateixa, i vaig cercar el recurs humorístic de dir-li "míster".
"A mesura que vas guanyant complexitat i dimensió, has de vetllar per no perdre la teva raó de ser"
Pot una companyia que factura 1.500 milions l’any mantenir l’esperit d’una empresa familiar?
Al final, l'esperit d'empresa familiar en què es basa? En els valors que tu tens, en com tu estableixes les relacions... Una empresa familiar no està condicionada per una mida o una complexitat. Per mi, la nostra facturació el que denota és complexitat, no tipologia de companyia. Això vol dir que, a mesura que vas guanyant complexitat i dimensió, has de vetllar per no perdre la teva raó de ser, la teva manera de gestionar el dia a dia, les relacions amb la gent, amb els proveïdors, amb els clients, i amb tothom. I això es fa a cop de proximitat, humilitat i de la teva manera d'interactuar. Això no tens per què perdre-ho.
Quan una empresa familiar deixar de ser familiar?
Bé, doncs quan l'accionariat canvia (riu). Aquesta seria la raó fàcil, però, probablement, també deixa de ser familiar en el moment en què els valors de la propietat no es viuen a la companyia. I això no vol dir que hi hagi de treballar ningú de la família; es pot mantenir l’essència d’empresa familiar sense que ningú de la família hi treballi, però en el moment en què allò que la família empresària vol transmetre no es plasma a la companyia… allà s’ha perdut.
"Una empresa deixa de ser familiar en el moment en què els valors de la propietat no es viuen a la companyia"
I, quant a l’àmbit familiar, han pres alguna mesura per evitar que els dinars de família es converteixin en juntes generals d’accionistes?
Li explicaré una anècdota. Quan vaig començar a La Farga, encara anava a casa dels meus pares els caps de setmana, i va haver-hi un dissabte matí que m’acabava de llevar, anava a esmorzar tranquil·la i l’única cosa que volia dir era “hola, bon dia”. I el primer que em va dir l’Oriol va ser: “Inka, has vist el correu?”. I la meva resposta va ser “hola, bon dia, no, vaig amb pijama i vaig a esmorzar” (riu). Són petites coses les que has de marcar, i això es va establint amb dinàmiques. Evidentment, en funció del moment de la companyia, del moment de l'any i del que està passant, posar aquestes barreres és més fàcil o més difícil. Però crec que és un tema que hem sabut portar molt bé.
A la passada Reunió del Cercle d’Economia mencionava la importància de “fer sexy la indústria”. És possible fer atractiu un sector que part de la societat percep com a brut o contaminant?
És que tot comença per la indústria. La pregunta és al revés. Com a societat volem evolucionar, o no? Ens agrada portar un mòbil? Ens agrada portar un cotxe? Ens agrada poder posar l'aire condicionat i no passar calor? Ens agrada tot això, o no? El desenvolupament requereix indústria. Tot aquest estat del benestar s’ha de generar. I, al final, una societat que no té una diversitat de sectors és pobra. I no tinc res en contra de cap sector, al contrari. Però no podem viure només d'un.
Crec que hi ha un punt de realisme que com a societat ens fa falta… Per què un emprenedor mola i un empresari no? Al final, un emprenedor que vulgui generar impacte s'ha de convertir en empresari. És aquest darrer qui el genera, per què no som capaços de veure que ell és potent? I, a més, després fem l'associació de dir que la indústria és contaminant. No, per què? Qui li ha dit això? Qualsevol producte de coure fet per un procés estàndard genera quatre tones de CO2 per tona de producte. Doncs a La Farga hem desenvolupat un procés que aquestes quatre tones les redueix a 0,3. Això és contaminar? No, no ho és.
De fet, a la seu central de La Farga es troba el Museu del Coure, que apropa a la societat el paper clau que juga el coure en el món actual, però també la indústria.
Quan anàvem a celebrar els 200 anys d’història vam voler fer un llegat al metall que ens ha donat vida. Per tant, vam fer el Museu del Coure amb una passarel·la que permet entrar i veure una indústria. Avui dia, hi ha una manca de fer entendre l'atractiu de la indústria, i d’aquesta manera l’acostem una mica a la societat. Quan tu mires el teu entorn, es parla de moltes altres coses, i a Catalunya i Espanya hi ha indústries brutals. Per què no les sabem promoure? Per què ho veiem com quelcom dolent?
Per què?
Bé, jo crec que són dinàmiques, discursos fàcils que entren a la societat de manera senzilla... Promoure la indústria requereix un discurs que va més enllà del cicle polític. No és curtterminista, una indústria ha de ser llarg termini, i això és el que probablement costa molt de trobar i promoure.
La indústria és també un sector tradicionalment masculinitzat. Ha estat aquest un repte addicional per a vostè al capdavant de La Farga?
Ho va ser al principi, li enganyaria si li digués que no. De fet, si li pregunta a l’Oriol, ell, arran de viatjar junts pel món, s’ha adonat de com de masclista és el sector, de qüestions en què ell abans no es fixava, i de vegades li costava de creure. M'he trobat amb casos en què jo estic liderant una reunió o parlant directament amb algú, i trobar-me que l'interlocutor no em respon a mi, sinó a la persona que m'acompanya. Al principi això va ser un problema? Doncs probablement sí, perquè era més jove i ho vaig patir una mica més, però va haver-hi un moment en què vaig entendre que, al final, qui té un problema és l'altra persona, no jo. Si algú té un problema amb el fet que jo sigui dona, doncs no hi ha res a fer. Ara bé, m'agradaria que fos diferent, és clar.
La Farga va aterrar el 2012 a Indiana, als Estats Units, amb SDI La Farga, el resultat d’una unió d’empreses (joint venture). Com ha estat des d’aleshores la seva immersió en aquest territori?
Sí, SDI La Farga és una empresa que vam començar a idear el 2010, i vam ser força trencadors perquè ara tothom parla de tenir una empresa als Estats Units, però abans no era així. Volíem sortir de l'entorn en què estàvem i anar cap a mercats que ens donessin volums diferents i capacitat de creixement. Una opció era la Xina, que no ens va sortir bé, i l'altre era el mercat americà, on teníem un proveïdor amb qui vam fer un match perfecte.
Al principi vam patir, ens va costar, però, posant-ho en perspectiva, comparant els viatges entre tots dos països, recordo que a la Xina hi havia una gran bretxa cultural. En el cas dels Estats Units, l’idioma l’entenc, puc interpretar l’ecosistema, i puc viure-hi allà sense cap problema. I introduir un producte nou al mercat americà va portar molta feina, però ara, un cop fet, la veritat és que funciona, i molt bé. És el lloc on hem d'estar, en el moment en què hem d’estar.
En els pròxims anys, contempla l’aterratge de La Farga a altres territoris estratègics, com ara la Xina?
No, de moment la Xina no està feta per nosaltres. La Farga té molt clar quin és el seu propòsit, maximitzar l'ús del coure reciclat i les tecnologies que ho fan possible. Llavors, per aquí passa tot. Evidentment, La Farga té un pla de desenvolupament destinat a aquest propòsit, i això vol dir moltes coses, però una és que no ens tanquem a res. Avui dia, la geopolítica està fent que els Estats Units prenguin una sèrie de decisions i Europa unes altres, i amb la situació en què està Europa, el nostre propòsit té més sentit que mai. I la nostra capacitat de creixement és encara més gran.
"D'aquí a 2050, imagino una Farga que existeix, que ja és molt, i amb els mateixos valors actuals"
La base està en la innovació i la tecnologia. Avui som capaços de col·locar producte partint de material 100% reciclat amb la mínima petjada de CO2, i amb una Environmental Product Declaration (EPD) que ho certifica, i això no ho té tothom. Al sector ferroviari hem estat pioners a escala mundial. Ara estem també en un projecte igual de trencador, que és en un cable submarí. Hem de continuar amb aquesta filosofia perquè com més siguem capaços de donar solucions a diferents aplicacions, més eficients serem tots com a societat.
Sempre ha defensat una seva visió llargterminista per fer créixer la companyia. Com imagina La Farga d’aquí a 2050?
Aquesta és difícil (somriu). La imagino existint, que ja és molt, i amb els mateixos valors actuals. Per mi això és crític. I amb el mateix propòsit, ja que el recorregut que té el coure és brutal des del punt de vista d'aplicació, de desenvolupament... Els reptes tecnològics que hi ha a sobre la taula són molt grans i aquí és on La Farga pot jugar un rol que ja ha jugat en el passat, i és moment de continuar jugant-lo, i espero que el 2050 ho continuï fent.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat