En una època com la que hem viscut, i que encara vivim, de profunda dilució de l’esperit febril industrial, resulta reconfortant veure que hi ha gent que ens recorda que la indústria té unes virtuts que difícilment trobarem en altres sectors. Ara que tant s’utilitza la paraula “inclusiu”, podríem dir que la indústria és inclusiva en moltes àrees positives: ús de tecnologia (també mecànica), mètodes i procediments, rigor i control de qualitat verificables, permet escalar beneficis, formalitat laboral, ofici..., I no és que la indústria catalana hagi retrocedit sensiblement en xifres absolutes. No, senyor. S’ha vist minimitzada per un sector serveis —de baix valor afegit— que ha crescut massa i que, per tant, han diluït el pes de la indústria. I, conseqüentment, la influència de les seves virtuts sobre la societat catalana.
A més, tot aquest aire industrial —d’una gran volada— del qual els parlo i de què l’Oriol Guixà n’és el clar exponent, prové de comarques. I ens recorda que tenim un gran territori que s’hauria d’industrialitzar. Les xifres de renda per càpita ens informen que les comarques més riques en aquest sentit són les que tenen un component industrial remarcable. No en va, La Farga és una empresa secular fundada a principis del segle XIX i instal·lada a les Masies de Voltregà des del 1852. Una empresa que no ha deixat de ser familiar en la composició del seu accionariat. Fins a arribar aquí.
Aquesta secció es titula Sobre espatlles de gegants. Què penses que és allò que ha fet que al llarg de la teva carrera professional et comportessis com ho has fet?
De fet, he hagut de superar un problema permanent, que roman. Vaig aprendre de llegir tard. Em va costar molt. Per tant, el fet d’escriure també ha estat, i és, un hàndicap. Una mena de dislèxia? Qui ho sap! Per contra, quan es tanca una porta se n’obre una altra: estic ben dotat per a les matemàtiques i el càlcul. Penso que, mancances importants, com he dit, m’han portat a projectar sempre, sobre qualsevol activitat, una gran tenacitat. Una certa forma de tossudesa.
Ja, però hauries pogut agafar altres derivades professionals.
Certament, però també m’he sentit sempre inquiet. M’ha envaït la curiositat permanent. Trobar explicació al perquè de les coses. Aquesta inquietud l’he aplicada sobre el món de la física. I la indústria i els seus processos són aliats perfectes. M’agradaven les motos i havia participat en alguna competició de trial. També havia estudiat enginyeria industrial i aeronàutica. I vaig tenir la sort de poder començar a treballar a l’empresa Montesa, al departament de R+D i el de competicions que vaig arribar a dirigir. O sigui que allí vaig començar un altre tipus de carrera que era el de la gestió empresarial. En aquest sentit, les coses han anat encaixades.
I La Farga?
Això ja va ser l’any 1980. Com que feia de consultor per un bufet d’advocats, vaig tenir l’oportunitat de participar en la compra de La Farga, que havia acudit als advocats per tancar-la definitivament.
"M’ha envaït la curiositat permanent. Trobar explicació al perquè de les coses. Aquesta inquietud l’he aplicada sobre el món de la física"
O sigui, es tractava d’agafar-la de terra i aixecar-la. No és això?
Exacte. Eren temps difícils. Moltes empreses industrials catalanes van ser venudes a capital o competidors estrangers. O tancades, directament. L’atmosfera d’aquella època portava a això.
És cert. Me’n venen al cap al cap tantes i tantes... Vanguard, Corberó, Montesa, Derbi, Sanglas. Tantes que han passat avall i que conformaven el teixit industrial del país.
Efectivament. Però La Farga la vam salvar i aixecar de nou. I vam millorar-la. Ara és un referent mundial en el sector del reciclatge de coure. En general, un cop passats els mal moments, només recordem les parts felices perquè una decisió ha tingut èxit. Però arribar fins aquí també ha costat moltes nits d’insomni i de passar períodes molt magres.
Crec que qui no ha passat pel sector privat i, diguem-ho així, no ha hagut de carregar amb la responsabilitat d’un compte de resultats, tendeix a banalitzar la funció directiva i empresarial.
Sí, és així. I em preocupa molt una actitud que sovinteja massa entre nosaltres: i és que s’espera i es reclama que tots els problemes els resolgui l’Estat. Aquest esperit funcionarial passiu és exasperant. I hem de ser molt cauts. La memòria és fràgil i arribar a on hem arribat no ha estat fàcil. Correm el risc que tot allò de què gaudim s’esmicoli. Millor dit, que es vagi desmuntant, diluint, sense adonar-nos del que succeeix. Fins que arribes a una situació en què t’adones que ets pobre i que ja no comptes. El país corre aquest risc. Estem cometent abús d’unes institucions —les de l’estat del benestar— sobre les que ningú es pregunta com es paguen.
Efectivament, l’estat del benestar és fruit d’un excedent que tots posem a un calaix comú.
Sí, però si les sortides són més grans que el que es recapta el sistema entra en fallida. A tota Europa s’han empescat sistemes per evitar-ne l’abús. En el cas de la sanitat es practica el copagament. Menys aquí. Com amb les autopistes, el transport, etc. Aquesta actitud irresponsable per part d’un consumidor que ni es pregunta d’on surten els diners que ho paguen tot, és un cas únic. Per això parlo d’una tendència inconscient i lenta cap a un empobriment general, una decadència material d’allò que tant ha costat aixecar. I això porta al conflicte.
Tot el que denuncies requereix una acció de govern decidida, forta. I un país ben articulat.
En aquest sentit, no soc massa optimista. La societat catalana, potser per tradició, està formada per elements d’una gran individualitat. No reeixim a materialitzar un fet transcendental: hi ha accions i coses que, a més de ser bones per a l’individu, també ho són per a la col·lectivitat. La creació de la classe mitjana n’és un bon exemple. No hi ha, necessàriament, una dicotomia fatalista. Potser és fruit d’un país típic del sud-europeu, dotat d’una gran dosi d’enveja. L’èxit de l’altre molesta. I, a voltes, el fet es porta a l’extrem. La frase “abans que algú se n’aprofiti, ho cremo!” ho descriu bastant bé.
Personalment, sempre he estat inquiet, intentant promoure accions i coses a fer. Amb aquesta actitud inevitablement, tard a d’hora, trepitges algun ull de poll. Sovint sense adonar-te’n. A voltes és degut a un descuit, però massa generalment és degut al fet que bellugues coses que altres voldríem que es quedessin com estan.
No creus que, al capdavall, és que ens hem carregat les elits?
És molt possible. Es necessita algú que, en cada àrea, ens tregui la son de les orelles. Estem capficats en problemes domèstics que, què vols que et digui, no canviaran l’avenir de la humanitat. Per contra, ens estan passant per alt grans canvis que pateix el món i que porten una velocitat esfereïdora. Correm el risc de perdre oportunitats en qüestió de molt poc temps. Fenòmens que ja no tenen un cicle de decennis, ni tan sols de lustres. Es dona molt poca importància al que té lloc al món. No se’ns informa de tot això i dediquem les hores a distreure’ns en afers de cuina, a observar-nos el melic constantment.
"Es necessita algú que, en cada àrea, ens tregui la son de les orelles; ens estan passant per alt grans canvis que pateix el món i que porten una velocitat esfereïdora"
Jo penso que el sistema informatiu català està devastat. Les subvencions han comportat una falta de llibertat i iniciativa manifesta. En altres països que tenen un mercat lector que fan inviable la premsa (Dinamarca, Suïssa, etc.), s’han establert mecanismes de subvenció fruit de fórmules matemàtiques. Aquí, el clientelisme és evident...
Si, però no reaccionem, i el país se’ns escapa de les mans. Per anar a pitjor, és clar.
Parlem de realitats optimistes. Dius que et donen un guardó internacional?
Sí, home. L’equivalent a la pilota d’or que es dona als futbolistes. Es tracta de l'Ankh Award que dona el The Copper Club, que és l’associació del coure més important del món, i que té com a missió el desenvolupament d’aquesta indústria. Bé, el premi me’l donen a mi, però com a president de La Farga. I a una trajectòria de gairebé 46 anys en el sector. Hem innovat, hem registrat patents, hem avançat cap al reciclatge, etc. Tot això, ara ens ho reconeixen i consoliden La Farga en un escenari, l’internacional, on ja hi era. El món està sota una transformació vertiginosa.
Penso, ni que sigui per experiència, que el fet d’estar pendent de tot el que passa al planeta és fruit de la feina. Haver de tancar contractes internacionals et fa conèixer el món a fons.
És cert. Et fa parar atenció perquè, al capdavall, és el nostre escenari. No ens en podem escapar. La importància dels actors ha canviat: la Xina, l’Índia... Eren grans, d’acord, però no eren importants. Ara són determinants. No pots ignorar-los perquè, vulguis o no, et venen a sobre indefectiblement.
Fa un mes que has plegat com a president de FemCat. Què en penses del teu pas per aquesta associació?
Ha estat molt gratificant i he pogut observar i fer coses que altrament no hagués pogut fer. Hem crescut un 50% durant la meva presidència. I això és important. FemCat ha d’acabar representant, amb els seus membres, una part important del PIB català. Tots els membres de la Fundació, tots, tenen per objectiu millorar la realitat catalana des de la seva aportació com empresaris, amb visió a llarg termini i de país. Incrementar el pes de FemCat fa que puguem ser més influents a l’hora de les iniciatives que es presentin. Sobretot, des de l’administració pública.
Deixes FemCat i la teva presidència a La Farga és no executiva. Ara què faràs?
No m’avorriré, no t’amoïnis. Formo part dels òrgans de govern (tal del país com internacionals) de 28 entitats, patronats, consells d'administració, juntes...
Fent què?
El de sempre. Ajudar a fer que vagin millor, sempre aplicant-hi dos fets que he practicat sempre. Un és el de fer atenció, tenir en compte les opinions dels altres sense perdre el nord. I, segon, fer plantejaments des de la humilitat. Són dos factors que sempre m’ha anat bé aplicar. I no els canviaré pas ara.