Ahir va fer una setmana que Nico Williams i el seu representant, Félix Tainta, ens van deixar a tots amb un pam de nas. Tothom donava per fet que el jove extrem de l’Athletic Club finalment arribaria aquest estiu al Barça, però en un tres i no res es va esvair la possibilitat. El germà petit d’Iñaki Williams, que precisament avui fa 23 anys, va decidir renovar amb el seu club de tota la vida fins a l’any 2035 i deixar plantat al Barça.
Ja hem dit sempre que l’objectiu d’aquesta columna no és opinar sobre l’encert o no d’un fitxatge des del punt de vista esportiu, ni si és millor portar aquest o aquell altre jugador, sinó analitzar la gestió, la governança de l’entitat en diferents situacions. Avui mirarem d’entendre què ha passat amb Nico Williams i com ha actuat el Barça en tot aquest cas. Som-hi.
Si el Barça tingués una economia sòlida i sanejada, hauria fet el que va fer la setmana passada l’Arsenal. Pagar 70 milions per Martín Zubimendi a la Reial Societat i endur-se’l cap a la Premier després haver-ho parlat i treballat els dos clubs des de feia mesos, de manera discreta. La clàusula de rescissió de Zubimendi era de 60 milions d’euros, però com que l’Arsenal no els volia pagar tots de cop, amb la Real Societat van quantificar el finançament de l’operació en 10 milions més i tothom content. No es va muntar cap sacramental públic per la marxa de Zubimendi perquè, amb més o menys disgust, qualsevol aficionat sap que els futbolistes d’elit, tenen sentiments i colors com tothom, però la seva obligació professional és rendir al màxim mentre puguin i, òbviament, cobrar-ho bé allà on més els paguin.
Negar aquesta evidència és ser bastant obtús i no voler entendre res. Zubimendi sempre serà de la Reial Societat perquè porta el club al cor, pels aficionats de la Reial sempre serà un dels seus, però les garrofes o el caviar se’ls guanyarà a Anglaterra en els pròxims anys, després d’haver proporcionat unes magnífiques temporades esportives al club de la seva vida i haver deixat uns bons calerons a la caixa de l’entitat donostiarra. I, per descomptat, amb les portes obertes a la Real, per si vol i pot acabar la seva vida esportiva a Donostia, a casa seva, quan arribi l’hora. Tothom coincideix a dir que la gestió del cas ha estat impecable per part de tots els actors que hi han intervingut.
Estils diferents
La relació entre el Barça, l’Athletic Club i Nico Williams ha tingut un estil i un resultat força diferent. Quan el Barça va voler fitxar Nico Williams l’estiu passat, per primer cop, el president de l’Athletic Club, Jon Uriarte, ja va avisar Laporta que no acceptaria pagaments fraccionats ni res que se li assemblés. Si el Barça pagava al jugador la seva clàusula de rescissió completa, al voltant dels 50 milions d’euros en aquell moment i els dipositava trinco-trinco a la Lliga, ell no hi podria fer absolutament res i el jugador quedaria completament lliure, però de tot el que no fos això ni Uriarte ni l’Athletic Club en volien saber res. El Barça, des del primer moment de la conversa, va saber aquesta condició innegociable del club basc igual que sabia que no disposava dels 50 milions que l’Athletic Club li exigia pagar de cop.
Nico Williams, més soci que mai de Lamine Yamal després de guanyar junts l’Eurocopa de seleccions amb Espanya, el 15 de juliol de 2024, en derrotar Anglaterra a la final, per 2-1, estava disposadíssim a fer el salt endavant professional que significava venir al Barça. Per ell no en quedaria. A diversos jugadors de la plantilla també els semblava una magnífica notícia. Igual que a Flick, que va quedar ben desconcertat quan va saber el desenllaç final del cas.
És injust exigir Nico Williams que acceptés tots els riscos i condicions que va assumir Dani Olmo per venir a un Barça amb qui no tenia cap vinculació emocional ni cap compromís especial
Però no ho veia igual l’agent del jugador, que durant tota la negociació de l’operació va veure que Uriarte no estava gens content amb el comportament del Barça, i que el club blaugrana no estava en condicions de pagar, ja no només la clàusula de rescissió, sinó, sobretot garantir la inscripció del jugador. Hi ha qui diu que bé que va acceptar unes condicions similars Dani Olmo per venir al Barça l’estiu passat. S’ha de saber que el Leipzig alemany sí que va oferir facilitats per cobrar els 55 milions d’euros que va pagar el Barça pel seu traspàs i que el jugador va acceptar el risc de no ser inscrit, tal com va passar a finals del 2024, amb tot el serial que ens va entretenir totes les festes de Nadal i que tots recordarem. I recordem també que Olmo va ser inscrit a la tercera jornada de lliga després d’una estranya lesió de llarga durada de Christensen, digna de ser estudiada a les facultats de medicina.
Dani Olmo és de Terrassa i tenia unes ganes boges de tornar a viure a Barcelona després d’uns quants anys voltant pel món. La seva voluntat i la seva decisió s’entenen perfectament, però és injust exigir Nico Williams que acceptés tots aquests riscos i condicions per venir a un Barça amb qui no tenia cap vinculació emocional ni cap compromís especial. Per això trobo ara de mal gust i populista que Dani Olmo faci petons a l’escut del Barça per “cobrar” i treure pit de la seva decisió de l’estiu passat davant de la plantada actual de Nico Williams. Els valors del Barça i el comportament dels seus jugadors no haurien de ser aquests.
Com el trobem a faltar
És evident que de Johan Cruyff només n’hi ha hagut un, que Deco és a anys llum de Txiki Begiristain i que Guardiola, inexplicablement, no treballa pel Barça perquè sinó, un cop fracassat el primer intent de fitxatge de Nico Williams, Laporta no hauria tornat a entrebancar-se amb la mateixa pedra, ni ens hauria fet passar la vergonya mundial, que recorda vagament la que ja vam passar quan va foragitar Messi.
Recordem que Cruyff fitxava els futbolistes clau de la temporada següent durant tot l’hivern anterior a la incorporació del jugador, com a mínim. Un cop triat, l’holandès s’acostava al futbolista, li explicava els plans de futur per a ell, el seu pla de creixement futbolístic i personal, i li mostrava la grandesa que significava jugar al Barça. Els diners eren molt importants, però no ho eren tot. Hi havia un pla i una estratègia. Qui fa ara aquest paper quan ja no hi són ni Jordi Cruyff, ni Mateu Alemany? Qui s’ocupa de fer aquesta feina de manera solvent? Laporta? Deco? Echevarria? Yuste? Masip?
Només així s’entén que durant el mes de juny, el Barça diu que Nico Williams se’ls ha tornat a oferir i decideix tornar a obrir públicament el meló de manera immediata. Fonts ben informades indiquen que van ser les dues parts, tal com havien quedat l’any anterior, les que van voler tornar a parlar del tema per veure si es podia fer alguna cosa. Però com que ningú del club havia fet els deures durant la tardor, l’hivern i la primavera, aquest estiu tornaven a aparèixer els mateixos problemes de l’any anterior: els diners amb prou feines arribaven per pagar la clàusula de rescissió, aquest any de 62 milions d’euros, però de cap manera n’hi havia per garantir la inscripció del jugador. Què esperaven que passés?
Per al Barça, la multa és de 60 milions. Ara n’haurà de pagar 15 i la durada de l'acord és per dos anys, però si el club no redreça la situació en aquest temps, la sanció es cobrarà íntegrament
Aquesta mateixa setmana, la UEFA ha recordat al Barça on és exactament. Els responsables del control financer dels clubs que pertanyen a l’organisme europeu ha determinat que el Barça va incomplir la norma sobre ingressos els anys 2023 i 2024 i que va presentar un dèficit més enllà de la desviació acceptable.
De moment, Laporta ha pactat la condemna amb el president de la UEFA, Aleksander Ceferin. Per al Barça, la multa és de 60 milions. Ara n’haurà de pagar 15 i la durada de l'acord és per dos anys, però si el club no redreça la situació en aquest temps, la sanció es cobrarà íntegrament. A l’exercici 24-25 hauríem de trobar, en el passiu del balanç, els 15 milions a pagar i la provisió de 45 milions més. Aquesta és la realitat actual i una part de l’explicació del que ha passat amb Nico Williams.
Sopars de duro
Ens poden explicar tots els sopars de duro que vulguin i tothom és lliure d’empassar-se’ls tant com consideri, però si es para una mica l’orella per escoltar l’opinió que molts clubs tenen de la gestió i el comportament actual del FC Barcelona, i no només de la lliga espanyola, és per llogar-hi cadires.
El show de Cap d'Any per inscriure Dani Olmo i Pau Víctor va ser una presa de pèl a ulls de tothom que sàpiga una mica de què va aquest negoci. L’ingrés dels 100 milions d’euros per la venda dels famosos seients VIP va ser una ficció que, retorçada al màxim, va servir per salvar el moment, però tothom sap que s’havien entrat amb calçador. Per això van haver de contractar per uns dies una colla d’auditors de “calla i signa a canvi de diners”, per validar l’operació.
I ara, les presses i les pressions són enormes per poder tenir el Camp Nou a punt per al Gamper, el pròxim 10 d’agost. Abans de tancar el mercat d’estiu, el pròxim 30 d’agost, el Barça necessita fer creure als auditors i a la Lliga que els seients VIP que va vendre a finals de 2024 ja estan operatius i que els 100 milions que se’n van obtenir ja estan en servei i ja es poden anotar com a ingrés. El club va dir que hi entrarien 60.000 persones. Les autoritats que han de donar els permisos no ho tenen tan clar i, òbviament, prioritzaran la seguretat dels espectadors per davant de les urgències de Laporta. La realitat és que quan falta menys d’un mes pel Gamper, et pots registrar per comprar una entrada, però poca cosa més.