Després de disset mesos i mig de batalla intensa, amb gran presència als mitjans de comunicació a través anuncis freqüents i pesadíssims, podem dir que l’intent d’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell ha finalitzat. I ho ha fet amb fracàs rotund per als biscaïns, que no han aconseguit el seu propòsit de convèncer els accionistes del Sabadell d’accedir al bescanvi d’accions. Segons han informat els implicats (bancs i CNMV), només una mica més del 25% del capital del banc vallesà ha acudit a l’oferta, per sota del 30% que obria les portes a una segona OPA i molt lluny del 50% al qual aspiraven els gestors del BBVA.
La nul·la rendibilitat financera a curt termini que proporcionava l’oferta presentada segurament ha estat la clau perquè bona part dels fons d’inversió s’hagin afegit a la posició de la gran majoria dels petits inversors individuals i hagin renunciat a bescanviar els seus títols.
Sense entrar en les qüestions més tècniques i reglamentàries, ara ja irrellevants, costa molt d’entendre la gestió que ha fet el BBVA de l'intent de l'OPA. I més encara si mirem enrere havent-ne conegut el desenllaç. Durant el primer tram temporal del procés vam poder veure al president del banc biscaí, Carlos Torres Vila, passejar-se per platós de televisió assegurant que la seva oferta era una “oportunitat única”. Però no queda clar de què.
En altres paraules, resultava absurd que el BBVA passés moltes setmanes enrocat en una equació de bescanvi que no aportava cap benefici als accionistes -sortia més a compte fer l’operació al mercat, és a dir, vendre accions del Sabadell i comprar-ne del BBVA-, i que el seu president negués en públic i de manera reiterada que farien una millor oferta. Especialment si, com va succeir, estaven disposats a incrementar-la.
Seguint la doctrina maquiavèl·lica, posats a mentir, que la mentida serveixi d’alguna cosa... Però no, perquè la millora de les condicions es va quedar en un raquític 10%, que en absolut satisfeia les aspiracions del consell del Sabadell i dels seus accionistes. O sigui, que Torres va estar disposat a desmentir-se a ell mateix -amb tot el que comporta des del punt de vista de la credibilitat- per dur a terme una acció estèril. Ni cap ni peus.
Resultava absurd que el BBVA passés moltes setmanes enrocat en una equació de bescanvi que no aportava cap benefici als accionistes
El mateix Josep Oliu, president del Sabadell, ja havia enviat senyals que una millora de l’oferta de l’ordre del 30% faria l’OPA imbatible, perquè segurament fins i tot el consell s’hi apuntaria. Les darreres setmanes, els nervis als òrgans de govern del BBVA eren molt patents, tant com la pressió a què han sotmès als posseïdors de grans paquets d’accions del banc vallesà, que s’han vist assetjats per terra, mar i aire per convèncer-los que accedissin al bescanvi. Deuen quedar poques persones a Barcelona que no s’hagin reunit amb Torres darrerament.
Ara mateix, la posició del president del BBVA és d’extrema feblesa, de manera que tots els escenaris són possibles. Ni tan sols ser el sogre d’una pubilla catalana d’una de les nissagues empresarials més conegudes del país li ha servit per esbrinar com escapar del laberint català en què es va convertir aquesta OPA, ara ja històrica perquè en el futur es posarà com a exemple d’operació mal dissenyada i pitjor executada.
A l’altra trinxera, l’alegria pel desenllaç era molt visible i també del tot justificable. Hem pogut veure imatges del president Oliu i del seu conseller delegat, César González-Bueno, als jardins de la seu central celebrant l’èxit com si es tractés d’una Champions League, mentre eren aclamats per una multitud de treballadors de l’entitat que cantaven a cor “Ser del Sabadell, el millor que hi ha”. No només s’han escapolit de l'OPA, sinó que a més han conjurat una situació enverinada com hagués estat que el BBVA s’hagués quedat a dins de l’accionariat amb un 30% del capital.
Les conseqüències per al teixit empresarial del país, en cas de perdre un banc com el Sabadell, haguessin estat nefastes
Però l’alegria no s’ha de circumscriure a gestors i treballadors del Sabadell, sinó que hauria d’encomanar-se a la societat catalana en general, perquè es pot afirmar, sense por de caure en l’exageració, que les conseqüències per al teixit empresarial del país, en cas de perdre un banc com el Sabadell, haguessin estat nefastes.
Per cert, durant aquests mesos de batalla a sang i fetge s’ha percebut una flaire molt poc freqüent a Catalunya -no així en altres països- de patriotisme empresarial. Tant de bo que s’estengui com una taca d’oli.