A les portes de bufar les espelmes pels 60 anys del saló Expoquimia -i els 40 d'Equiplast-, la indústria química catalana és conscient de la seva essencialitat i pot presumir d'allò que sovint sentim a dir: "La química és a tot arreu". Però darrere d'aquest optimisme també hi ha preocupació, i el sector tampoc no pot donar l'esquena al moment "delicat" que travessa, d'acord amb les paraules del conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper. Per això, l'auditori de Foment del Treball, "bressol de l'empresariat" -tal com l'anomena el seu president, Josep Sánchez Llibre-, s'ha engalanat aquest dimarts per acollir una jornada reflexiva sobre el futur d'un ecosistema que reclama "reindustrialització" i "velocitat": "Sense química no hi ha autonomia estratègica ni transició verda possible" és la frase mare que ha vertebrat bona part del debat.
En aquest context, Sàmper ha volgut recordar que el pes del sector -2.000 empreses, 61.000 llocs de treball i 21.500 milions d’euros de facturació- serà determinant per al desplegament del Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030, i ha defensat la "necessitat d’accelerar projectes com la captura i l’emmagatzematge de CO₂", un àmbit en què Catalunya concentrarà més del 50% dels recursos del PERTE de descarbonització. Per la seva banda, el director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, ha estat més narratiu i ha fet esmena del paper històric de les fires industrials. Amb la mirada posada en el mes de juny, ha recordat que Expoquimia va néixer en un moment "d'evolució de les fires de mostra cap a les fires especialitzades" i ha defensat que aquests salons “estan fets amb el sector i pel sector”. “El món va de ser rellevant; si no ets rellevant, no pintes res”, ha sentenciat, i ha situat la química com un "sector transversal i geopolíticament crític".
"Sense química no hi ha autonomia estratègica ni transició verda possible" és la frase mare que ha vertebrat bona part del debat
La taula rodona central de la jornada ha evidenciat que el sector viu una etapa de forta tensió competitiva. El president d’Expoquimia, Carles Navarro, ha posat sobre la taula algunes xifres de context: la indústria química espanyola factura 85.000 milions d’euros anuals i exporta el 74% de la seva producció. Joan Roget, president de la Federació Empresarial Catalana del Sector Químic (FedeQuim) ha complementat aquesta informació assenyalant que la química espanyola ha crescut un 13% des del 2020 i és el primer sector exportador de l’Estat, però amb "una química bàsica que decreix" i una situació "desigual" segons els diferents subsectors.
Amb tot, Navarro ha definit la química com “una infraestructura invisible del país”, però el director general de la petroquímica tarragonina Iqoxe, José Manuel Segura, ha contradit immediatament aquest relat i ha apuntat que la química no és invisible: "Se’ns veu molt, però només per allò dolent”, ha lamentat. Alhora, ha defensat que el futur del sector també dependrà de la seva capacitat per reconnectar amb la societat i fer entendre "allò que és necessari". “Quan tanca una escola, tothom surt al carrer; quan tanca una planta química, ningú surt”, ha reblat.
Un mur energètic i regulador
Tot plegat ha obert la porta a un altre element clau: la competitivitat. El codirector general de Basf i director del centre de la Zona Franca, Francesc Simó, ha alertat que la indústria europea competeix en clar desavantatge respecte als Estats Units i la Xina, especialment en matèria energètica. “Volem energia sostenible, neta i estable, però també competitiva. I aquestes tres variables no sempre encaixen”, ha subratllat. Segons Simó, els elevats costos energètics i la caiguda de la demanda han desembocat en tancaments industrials i externalitzacions arreu del continent. “És un senyal d’alarma”, ha avisat.
Una visió compartida també per César Lacueva, màxim responsable de la distribuïdora Quimidroga, que ha assenyalat que la Xina ja s’ha convertit en el principal origen de les importacions de producte químic a Europa. “És impossible predir el futur, però sí que sabem que cal prendre mesures urgents per preservar la sobirania industrial europea”, ha afirmat. Lacueva també ha apuntat a les contradiccions reguladores amb què conviuen les empreses. D’una banda, ha defensat la necessitat de "mantenir estàndards ambientals exigents"; de l’altra, ha alertat que moltes normatives acaben generant desavantatges competitius davant altres mercats menys regulats.
Ha posat com a exemple les exigències europees vinculades a la desforestació zero o l’impost sobre el plàstic, que obliguen les empreses a demostrar amb sistemes de traçabilitat -incloent-hi imatges satel·litàries- l’origen sostenible de certes matèries primeres. “Ningú vol fomentar la desforestació, però molts proveïdors simplement opten per vendre a altres mercats on no se’ls exigeix això”.
El directiu d’Iqoxe ha aprofitat per carregar especialment contra la lentitud administrativa, que considera "un dels principals frens a la inversió industrial". Ha relatat que, en converses amb inversors xinesos interessats a impulsar una nova planta hightech a Catalunya, aquests es mostraven sorpresos quan els explicava que “en un any aquí encara no tindríem ni els permisos”. “Si falten tècnics a l’administració, posem-los. Necessitem agilitat”, ha reclamat.
La logística, el maldecap que frena la competitivitat
Més enllà del cost de l’energia o de la pressió reguladora, la logística s’ha convertit en un dels principals factors que condicionen la competitivitat industrial. Lacueva ha alertat de la “manca de fiabilitat ferroviària” i de l’impacte directe que aquesta situació té sobre els costos i l’eficiència de les empreses. La companyia gestiona cada any més d’un milió de tones de producte químic líquid a granel. Actualment, prop del 40% de les mercaderies es transporten per via marítima, mentre que el transport terrestre continua sent essencial per a l’activitat, i concentra el 60%.
En aquest àmbit, però, el ferrocarril només representa entre un 17% i un 18% del total. Segons Lacueva, potenciar el tren és clau per reduir la dependència de la carretera i afrontar reptes creixents com "la manca de xofers o les dificultats del transport intracomunitari". Com a exemple de les limitacions actuals, Lacueva ha exposat les complicacions per operar trens de mercaderies entre Rotterdam i Barcelona. “El túnel de Rubí ens obliga a baixar cisternes i això multiplica els costos”, ha lamentat. En aquest sentit, ha advertit que sense inversions decidides en el Corredor Mediterrani i en la xarxa ferroviària, “la indústria no podrà guanyar competitivitat”.
Lacueva (Quimidroga): "Sense inversions decidides en el Corredor Mediterrani i en la xarxa ferroviària, “la indústria no podrà guanyar competitivitat”"
En la mateixa línia, Simó ha defensat que les infraestructures són un "element determinant" per al futur industrial del Principat. “No parlem només d’innovar; parlem que les coses funcionin com han de funcionar”, ha remarcat. Infraestructures a banda, el sector continua apostant per projectes estratègics vinculats a la descarbonització i la transformació industrial. Entre aquestes iniciatives destaquen projectes d’electrificació, l’impuls d'ecoplantes i laboratoris de verticalització orientats a la cosmètica i al desenvolupament de productes més sostenibles i d’origen biològic.
Un diagnòstic que "no rescata sectors"
Malgrat les dificultats, el sector es resisteix a quedar atrapat en un relat defensiu. Bona part dels ponents han insistit que la química no és una indústria “afectada” per la transició verda, sinó una de les condicions necessàries perquè aquesta sigui possible. La descarbonització, la digitalització, l’economia circular i la fabricació de molècules verdes han aparegut com els quatre grans vectors de futur. Però també s’ha advertit que Europa corre el risc de perdre sobirania industrial si delega parts estratègiques de la cadena de valor a tercers països.
“Volem produir o dependre?”, ha estat una de les preguntes que ha sobrevolat la jornada. En aquest sentit, els participants han coincidit que els diagnòstics ja estan fets. Ara, asseguren, "cal passar a l’acció". “Els informes no rescaten sectors”, ha conclòs Navarro. “El que els rescata són les aliances, el suport administratiu i el talent”, ha afegit a tall de conclusió, recollint els missatges dels empresaris presents. Reclams que de ben segur seran molt presents a l'Expoquimia 2026.