Al petit poble de Penelles, situat a la comarca de la Noguera, avui hi aterren visitants d’arreu del món per contemplar els murals del Gargar Festival, un projecte que probablement no existiria sense la tossuderia emprenedora de qui està convençut que la cultura és un motor econòmic de primer ordre. A pocs quilòmetres, a Balaguer, un complex industrial amaga una col·lecció d’art contemporani que deixa embadalit qualsevol que hi entra. Rere aquestes iniciatives hi ha noms de grans empreses catalanes com Sorigué, responsable de la darrera, que treballen per demostrar que Catalunya és “terra de talent cultural”, tal com ho descriu a VIA Empresa Maite Esteve, directora de la Fundació Catalunya Cultura.
Per Esteve, el cas del grup empresarial de construcció i el seu projecte Planta és l’exemple perfecte de com la indústria i la sensibilitat artística poden conviure en un mateix espai. "És al·lucinant veure com en una extensió de terreny hi ha exposicions carregades d’art que et donen una pau d'esperit increïble, mentre a fora estan traient ciment", explica. Aquest contrast, però, no és pas fruit de l’atzar. Es tracta del resultat d’una decisió estratègica presa fa més d’una dècada. L’any 2013, Ana Vallés, presidenta i neboda del fundador, Julio Sorigué, va imaginar un espai on la indústria, l’art i el coneixement poguessin dialogar. "Planta és un bon exemple de com la necessitat aguditza l'enginy", relata Vallés a aquest diari. "Quan vaig assumir la presidència de Sorigué el 2011, el grup estava patint els efectes més durs de la crisi econòmica. En aquell moment vaig voler impulsar estratègies que aportessin una visió de futur clara, valenta i il·lusionant per a tota l'organització", afegeix.
Situat a La Plana del Corb, la gravera originària de Sorigué, ‘Planta’ combina quatre dimensions: art, coneixement, paisatge i arquitectura
Situat a La Plana del Corb, la gravera originària de Sorigué, Planta combina quatre dimensions: art, coneixement, paisatge i arquitectura. Allà, el formigó custodia obres de l’alemany Anselm Kiefer, el videoartista estatunidenc Bill Viola o la japonesa Chiharu Shiota. Però, què guanya una constructora quan inverteix en art? La resposta d’Esteve és taxativa: “Felicitat i retenció de talent”. "Les noves generacions ja no en tenen prou que la seva empresa sigui la número u fabricant caragols, per exemple. Busquen un propòsit", afirma. "L’empresari Ramon Agenjo, de Damm, sempre diu que les empreses que invertim en cultura som més felices. Però clar, com posem la felicitat al compte de resultats?", reflexiona.
D'altra banda, la Fundació Sorigué -també sota la presidència de Vallés- complementa aquesta visió amb un vessant social que opera en paral·lel al nucli del negoci. Des del primer moment, la companyia va apostar per un retorn que transcendís l'estètica, a través de la creació d’un centre per a persones amb discapacitat intel·lectual. “Tots remem en aquestes dues bandes, i treballem de bracet amb associacions com Aspros o la Fundació Èxit”, subratllen des del grup.
Val a dir que, malgrat la seva singularitat i el seu caràcter privat, Planta no és un espai hermètic. De fet, s’obre al públic un dissabte al mes i actua com a node educatiu per a escoles i grups professionals durant la setmana. Aquesta activitat es veu reforçada, a més, per la galeria d’art del grup al centre de Lleida, que manté una programació constant d'exposicions temporals.
A conseqüència d'aquest rigor, el projecte ha collit un palmarès envejable, des del premi QuèFem? a la Millor Iniciativa Artística 2025 de La Vanguardia fins al guardó “A” a la col·lecció corporativa 2025 de la Fundació Arco. Aquests responen a un fons d'obres de William Kentridge o Juan Muñoz concebudes específicament per dialogar amb el paisatge industrial. Des de les icòniques escultures Dia i Nit d’Antonio López fins al monumental Double Bind de Muñoz, passant per instal·lacions que utilitzen els materials extrets de la mateixa gravera com a matèria primera artística.
Des de la seva creació l'any 1959, bonÀrea ha treballat per generar oportunitats en una terra "de pagès, on les coses mai han estat fàcils"
Amb tot, el batec cultural de les Terres de Ponent no s'esgota pas amb Sorigué. Recentment, bonÀrea -el gegant agroalimentari de Guissona- ha fet un pas endavant en incorporar-se al patronat de la Fundació Catalunya Cultura. L'objectiu d'aquest moviment es basa a refermar la seva voluntat de contribució activa al territori. En aquest sentit, Daniel Marsol, representant de l'òrgan de la companyia, defensava amb fermesa el paper transformador d'aquesta inversió: “Promoure la cultura i fer-la accessible genera oportunitats, cohesió i fa florir el talent”. Amb aquesta adhesió, ja són catorze les empreses que en formen part, entre les quals hi ha noms com Fluidra, Damm, Grupo Planeta, HP, o l’Institut Català de Finances (ICF).
Des de la seva creació l'any 1959, la companyia ha treballat per generar oportunitats en una terra "de pagès, on les coses mai han estat fàcils". “Si el territori no prospera socialment i culturalment, el nostre model de negoci tampoc té futur”, declaren des del grup alimentari. Per això, dins la seva estratègia, la cultura no és un afegit, sinó una eina per fixar població, reforçar la identitat i combatre el despoblament. “La cultura és l’expressió d’un món rural viu”, expliquen, “un territori que planta cara a la pèrdua de població mitjançant la creativitat i l’orgull de pertinença”.
Tot plegat es tradueix en accions molt concretes, com ara el seu patrocini al projecte itinerant Les Arts en Marxa, un camió-teatre que porta les arts escèniques a municipis de menys de 5.000 habitants que no disposen d’infraestructures culturals. També són presents a grans cites com la Setmana del Llibre en Català, i col·laboren amb la Fundació Josep Santacreu a través de la cessió d'espais de la residència de Guissona per exposar la col·lecció d’Art Singular, que integra l’art en l’atenció a persones vulnerables. A més, ofereixen suport a festivals de pobles petits -com el Paupaterres de Tàrrega o el Festival de Cinema Rural de Juneda- i impulsen projectes híbrids com Girem Full!, que converteix ressenyes de llibres de treballadors i escoles en donacions per a la recerca contra el càncer.
El mur de l’intangible i la paradoxa del mecenatge
Un dels grans murs amb què topa el sector és la invisibilitat del retorn. A diferència de la inversió en recerca o en l'àmbit social, la cultura es veu massa sovint com un actiu intangible que no encaixa en un full de càlcul. “Quan fas una obra de teatre, els assistents prenen un entrepà al voltant i agafen un taxi per arribar-hi. Això dinamitza tot l’entorn econòmic”, il·lustra Esteve.
Esteve (Fundació Catalunya Cultura): “A França, la cultura es magnifica i es defensa com un orgull nacional. Aquí, la figura del mecenes encara arrossega connotacions negatives, gairebé de 'greenwashing'”
Tanmateix, Catalunya viu sota el pes d’una paradoxa. “Som el llegat d’una burgesia que va aixecar la Sagrada Família, la Casa Batlló o el Palau de la Música gràcies al mecenatge, però avui ens costa treure pit”, sentencia Esteve, i cita el discurs d’Eloi Planes a la Nit de l’Empresa i la Cultura, quan va convidar el públic a imaginar-se Barcelona sense el Parc Güell o el Liceu; o Catalunya sense corals, sense ateneus, i sense biblioteques. “A països com França, la cultura es magnifica i es defensa com un orgull nacional. Aquí, la figura del mecenes encara arrossega connotacions negatives, gairebé de greenwashing”, lamenta. "Tots som mecenes. Qui col·labora amb La Marató de TV3 o amb una associació de veïns està fent mecenatge. És un sentiment de corresponsabilitat”, afegeix.
En aquest sentit, destaca que el mecenatge ha evolucionat i que el micromecenatge és avui una eina molt potent. Explica que, quan fa conferències, sempre anima el públic a implicar-s’hi i a perdre la por a la paraula. "Jo pagaria per ser la millor mecenes i que em donessin el premi a la mecenes de l'any abans de morir", exclama, i insisteix en el component "romàntic i essencial" que té apostar pel talent dels altres.
La constatació d'Esteve connecta de ple amb la feina que fan les organitzacions per revertir aquesta inèrcia. Des de la Fundació Catalunya Cultura, el deure és doble: convèncer l’empresa que la cultura és un vector de progrés i innovació, i alhora professionalitzar el sector cultural. “El talent cultural falla en la gestió empresarial”, admet Esteve. Per això, programes com Impulsa Cultura ofereixen suport als artistes per fer el salt cap a la sostenibilitat econòmica, ensenyant-los que fer un pla de negoci o una DAFO és tan vital com la seva pròpia obra, i evita dependre exclusivament del voluntarisme. "Es tracta de recuperar aquell esperit dels anys 70 i 80, quan Barcelona era un far cultural amb La Fura dels Baus o Els Joglars, perquè el talent, si no troba recursos, desapareix o se’n va”, conclou Esteve.