El Campionat del Món de futbol ha quedat enrere i, sense ni una pausa per digerir l’empatx de partits que ens ha proporcionat Gianni Infantino, ja ens trobem immersos en aquella etapa en què els clubs dediquen els seus principals esforços a comprar i vendre jugadors, un procés del que els cursis en diuen mercato, en una importació absurda del terme italià (al mateix nivell de manca de personalitat de tots aquells que anomenen últim ball a qualsevol comiat esportiu dels nostres temps).
En el que afecta el Barça, de moment el fitxatge més rellevant és el de l’extrem anglès Anthony Gordon, que durant el Mundial va mostrar alguns aspectes prometedors. El club blaugrana ha pagat 70 milions d’euros pel jugador, amb uns complements addicionals que podrien enfilar-se fins als deu milions. Tot un esforç per a una economia molt migrada com és la del Barça. Qui més qui menys espera una incorporació al centre de l’atac per omplir el forat que deixa el polonès Lewandowski, perquè també sembla força clar que el rol de 9 difícilment el pot exercir amb garanties un jugador que ja forma part de la plantilla, el foier Ferran Torres. Per cert, no ens podem estar de dir que s’està fent molt llarg el carrusel festiu d’aquest jugador que, des que al minut 106 de la final del Mundial va aconseguir el gol decisiu, no ha parat de recórrer el planeta travessant tot tipus d’escenaris bufonescs i amb tota mena de companyies sinistres. En els moments de sobrietat, la cosa no ha millorat perquè només ha obert la boca per desafiar al club que li abona la nòmina, en un cas clar d’autopercepció molt més elevada del que és el consens de mercat. Sempre es va sospitar que Torres no era el llapis més esmolat del plumier i ara ell mateix sembla entestat a confirmar la bona direcció d’aquests indicis.
Si dèiem que el show de Torres està durant massa, també hem de posar sobre la taula un altre cas que ja fa bola als culers: la sitcom de Julián Álvarez, en el que sembla una reedició de l’auca que vam viure l’estiu passat amb Nico Williams. És previsible que enguany molts barcelonistes estiguin resant perquè el cas Álvarez tingui un desenllaç anàleg al de Williams. Es podria pensar que el subcampionat del món ha revalorat al jugador argentí, però la seva presència més aviat vaporosa durant la competició, unit al comportament delinqüencial de la gran majoria dels seus companys, no hi han ajudat gaire.
A banda del fitxatge de Gordon, ja esmentat, de moment s’han produït un parell més d’arribades que en cap cas han causat furor entre els barcelonistes. La primera d’elles és la de Karim Adeyemi, un extrem dret bavarès que prové del Borussia de Dortmund i que forma part de la quadra de Jorge Mendes. El Barça ha pagat per ell 22 milions d’euros, més alguns imports addicionals en funció d’objectius. Encara menys conegut és Jesse Bisiwu, una jove promesa flamenca procedent del Bruges i que també juga d’extrem, pel qual el club blaugrana ha abonat 8,5 milions d’euros. Finalment, ha tornat a Can Barça el defensa Hèctor Fort després de passar una temporada en préstec a l’Elx. Sense venir de fora, perquè ja formava part del club, hem de dedicar unes línies a Hamza Abdelkarim, l’egipci que la temporada passada es va incorporar al juvenil i que en aquesta mateixa pretemporada ha debutat amb el primer equip. La seva estrena, contra el Birmingham City, va ser un èxit total, atès que va marcar els dos gols barcelonistes. No hi ha dubte que, ara mateix, és un dels projectes més engrescadors del club. Queda pendent saber el futur del lateral João Cancelo, que la temporada passada va jugar al Camp Nou com a cedit i enguany podria tornar. I encara que ara mateix sembla que ha d'acabar de madurar, el gran gir a la trama de l'estiu ha estat el cas Rodri. Quan es donava per descomptat que acabaria al Real Madrid, les negociacions entre el Pilota d'Or i els blancs s'han trencat sobtadament i la seva nova destinació sembla que serà el Barça de Flick. Hi estarem atents perquè, si es confirma, seria un cop força dur a l'honor dels blancs (a més d'un bon fitxatge, és clar).
A la marxa confirmada de Lewandowski i a la previsible de Torres, s’hi ha unit la del porter alemany Ter Stegen, a qui en aquests darrers anys se li està posant cara de bumerang perquè, per més lluny que el llancem, sempre acaba tornant
Pel que fa a les sortides, a la marxa confirmada de Lewandowski i a la previsible de Torres, s’hi ha unit la del porter alemany Ter Stegen, a qui en aquests darrers anys se li està posant cara de bumerang perquè, per més lluny que el llancem, sempre acaba tornant. Ara sembla que va a l’Ajax, però mai podrem estar segurs de la durada de l’aventura. També perdrem de vista a l’anglès Marcus Rashford, pel fet que la seva cessió ha expirat i el club blaugrana ha decidit, encertadament, no comprar-lo.
Però com sempre, tots els plans blaugranes estaran subjugats a aquella espasa de Dàmocles coneguda popularment com a fair-play financer, però que formalment es diu Límit de Cost de Plantilla Esportiva (LCPE). Aquest concepte és l’import màxim que el club pot consumir durant la temporada en qüestions esportives i que inclou la despesa en jugadors, en primer i segon entrenadors i en preparador físic, a més de la despesa en filials, planter i altres seccions. Els conceptes que s’empren en el càlcul són els salaris fixos i variables, les cotitzacions a la Seguretat Social, les primes, les despeses de fitxatges (incloses les comissions per als agents) i l’amortització comptable de cada jugador. Més enllà d’una eventual complexitat del càlcul, el problema sovint rau en els components subjectius de la fórmula que són en mans dels criteris de la LFP. En conseqüència, serà difícil no patir un cop més.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat