El 22 de juny passat, quan ningú no ho esperava, el davanter de la selecció argentina de futbol i de l’Atlético de Madrid, Julián Álvarez, va manifestar públicament que desitja que el seu club accepti un traspàs per tal de “complir el seu somni”. Tot sembla indicar que al darrere d’aquestes declaracions hi ha l’interès del Barça per contractar-lo... però també és senyal que d’aquí a pocs dies s’obre el mercat d’estiu del futbol espanyol, és a dir, aquella finestra en què els clubs poden inscriure jugadors abans de l’inici de les competicions. Oficialment, el període s’enceta el primer de juliol i es tanca generalment el 31 d’agost. El responsable de seleccionar i executar els fitxatges al FC Barcelona és l’exjugador Anderson Luis da Souza, Deco, que ocupa el càrrec de director esportiu des que Joan Laporta presideix l’entitat blaugrana.
Tornant al fitxatge de Julián Álvarez, encara que el Barça es posi d’acord amb el jugador —probablement ja s’hi hauran posat, encara que no es pugui fer públic—, quedarà un escull més complex de superar com és pactar un preu amb l’Atlético de Madrid. A l’estat espanyol, des de fa molts anys, existeix un concepte conegut com a “clàusula de rescissió” que fixa un import de diners mitjançant el qual un jugador pot trencar de manera unilateral el contracte que l’uneix al seu club. El naixement d’aquesta clàusula va ser conseqüència directa de la promulgació del Decret 1006, el 1985, que establia un mecanisme legal per tal que els futbolistes poguessin trencar un contracte en vigor que tenien subscrit amb un club.
Segons aquesta disposició legal, per deixar sense efectes el contracte el jugador ha d’abonar una indemnització que fixaria un jutge. Com que haver de recórrer a la justícia ordinària per a cada cas era un camí molt poc pràctic, des d’aleshores els clubs i els jugadors van decidir pactar aquest import indemnitzatori en el moment de signar el contracte, que és el que comunament es coneix com a clàusula de rescissió. No obstant això, és poc habitual que un jugador aboni la clàusula per sortir del seu club —en general, estan molt desviades a l’alça— i a la pràctica els clubs implicats, comprador i venedor, acaben seient a negociar un import de traspàs.
En el cas que ens ocupa, la clàusula de Julián Álvarez és ni més ni menys que de 500 milions d’euros, molt per sobre del seu valor de mercat. Per tant, és molt probable que els dos clubs acabin arribant a un acord per al traspàs, amb una xifra que molt probablement se situaria al voltant dels 100 milions d’euros, molt més ajustada al valor raonable del jugador.
El club blaugrana no només haurà de gratar-se la butxaca per poder afrontar un fitxatge d’aquest nivell econòmic, sinó que a més haurà de fer mans i mànigues perquè aquesta despesa pugui entrar dins del seu límit de cost de plantilla esportiva, que és allò que popularment es coneix com a fair play financer. Es tracta d’un mecanisme de control de despesa que LaLiga (la patronal dels clubs de primera i segona categoria) va implantar el 2013 per evitar de manera preventiva la mala gestió de les entitats.
El sostre màxim de despesa en personal esportiu es calcula a partir de restar les despeses d’estructura del club del pressupost anual d’ingressos
El sostre màxim de despesa en personal esportiu es calcula a partir de restar les despeses d’estructura del club del pressupost anual d’ingressos. A partir d’aquí s’hi apliquen una sèrie d’ajustaments basats en una normativa força abstrusa i amb components subjectius. El càlcul no és pas trivial, i per això sovint hi ha desacords entre els clubs i la mateixa patronal sobre el sostre de despesa de què una entitat disposa per pagar a jugadors.
En tot cas, és molt important saber que aquest límit de despesa no només comprèn el salari brut dels futbolistes, sinó que inclou tota una sèrie de paràmetres: salaris (fixes i variables), cotitzacions a la Seguretat Social, primes i bonificacions col·lectives, despeses d’adquisició (incloses les comissions dels agents) i amortitzacions. Aquest darrer concepte és potser el més desconegut i complicat d’entendre per part dels profans, però té una gran transcendència en el límit de cost i també en el compte de resultats dels clubs, i per tant convé explicar-lo amb detall.
L’amortització és un mecanisme comptable enfocat al fet que una societat disposi de prou recursos per a reposar un bé productiu quan aquest arriba al final de la seva vida útil. Probablement, arribats a aquest punt hi haurà un exèrcit de comptables emprenyats perquè preferirien una altra definició, però en el context en què ens trobem aquesta és la més útil.
Els futbolistes són part fonamental del procés productiu d'un club, de manera que apareixen al balanç com a part de l’actiu i també són sotmesos a un procés d’amortització
En el cas d’un club de futbol, els futbolistes són part fonamental del seu procés productiu, de manera que apareixen al balanç com a part de l’actiu i també són sotmesos a un procés d’amortització. Quan es compra un futbolista, aquest passa a ser part del balanç pel seu cost de traspàs i cada any s’amortitza part d’aquest import basant-se en quotes iguals calculades a partir de la durada del contracte (si el Barça fitxés Julián Álvarez per 100 milions i li fes un contracte de cinc anys, cada temporada l’amortitzaria en vint milions). Val a dir que això és aplicable als jugadors que tenen un cost de compra, perquè els fabricats a dins de l’entitat, o sigui, els que provenen del planter, no formen part de l’actiu ni, en conseqüència, cal amortitzar-los.
Per cert, abans hem parlat del Decret 1006 com a font de les clàusules de rescissió, però també és important perquè va posar fi al Dret de Retenció, una disposició legal que permetia als clubs prorrogar el contracte dels seus jugadors amb l’única condició d’incrementar-los la retribució un 10%. No cal dir que aquesta renovació, executada unilateralment pels clubs, era de compliment obligat per als jugadors. Això limitava en gran mesura la circulació dels futbolistes i eren freqüents els casos com el del davanter Quini, gran estrella dels setanta i vuitanta, que no va poder abandonar l’Sporting de Gijón fins als 31 anys. Encara que quan Quini va signar el seu contracte amb el Barça (1980), el dret de retenció estava formalment vigent, les protestes dels jugadors l’havien fet inaplicable.
El festival dels fitxatges no ha fet més que començar. Per tant, ens queden dos mesos al davant on, en paral·lel al Campionat del Món, els mitjans no pararan de publicar possibles operacions de traspàs, la majoria de les quals mai no s’arribaran.