L'enginyeria ho sap des de fa dècades. Els sistemes avançats no confien en una única peça destinada a trencar-se quan tot falla. Incorporen amortidors, redundàncies i mecanismes de redistribució progressiva de càrregues. No per evitar l'error, sinó per impedir que sempre es trenqui el mateix punt.
Tanmateix, quan sortim del laboratori i entrem a l'empresa, la política o la societat, fem exactament el contrari.
En els sistemes complexos (organitzacions, institucions o economies), l'error rarament es distribueix de forma equitativa. Quan la pressió augmenta, algú acaba absorbint l'impacte. No per atzar. Per disseny.
La metàfora del circuit elèctric
En un circuit elèctric, el fusible no és una fallada: és una decisió. El fil metàl·lic està calibrat per fondre's quan el corrent supera un llindar segur, interrompent el flux i evitant danys majors. El fusible falla perquè el sistema sobrevisqui.
Aquest mateix principi es reprodueix, amb inquietant precisió, en bona part del nostre entorn. Quan la tensió supera el que és sostenible, el sistema no col·lapsa de forma homogènia. Redistribueix el dany. El desvia cap a punts on trencar resulta acceptable: econòmicament, políticament o simbòlicament.
La teoria del fusible no és una metàfora moral. És una lògica sistèmica observable. En molts contextos, fallar deixa de ser un error i es converteix en una funció estructural.
Empresa: canviar la peça per no canviar el sistema
A l'empresa, el patró és clar. Quan una estratègia fracassa, rarament es qüestiona el marc que la va generar. La responsabilitat descendeix per l'organització i es concentra en capes intermèdies o en figures visibles. No perquè siguin les causants últimes de l'error, sinó perquè estan dissenyades per absorbir-lo
Alguns empleats actuen com a amortidors: tradueixen decisions contradictòries, gestionen tensions impossibles i, arribat el moment, encarnen el trencament. El sistema no aprèn; es protegeix. No corregeix la sobrecàrrega, la substitueix el fusible.
Quan una estratègia fracassa, rarament es qüestiona el marc que la va generar. La responsabilitat descendeix per l'organització i es concentra en capes intermèdies o en figures visibles
El resultat és pervers. Es canvia la peça visible, però el circuit roman intacte. El sistema continua funcionant... fins a la següent sobrecàrrega.
Política: el ritual del fusible
La política ha perfeccionat aquesta lògica fins a convertir-la en ritual. Quan esclata un escàndol o una estratègia s'estavella contra la realitat, el sistema activa mecanismes de contenció simbòlica. La dimissió o la culpabilitat visible compleixen aquesta funció.
No reparen el disseny institucional ni revisin els incentius que van generar el problema, però alliberen pressió, desplacin l'atenció i preservin l'estructura profunda. El fusible polític no soluciona l'error; restaura una calma aparent i empeny el problema cap endavant.
No és una operació de manteniment preventiu, sinó una reparació superficial. Es canvia la peça perquè el sistema continuï funcionant sense preguntar-se per què va tornar a fallar.
Administracions: quan la culpa circula
En altres casos, el fusible no és una persona, sinó una administració sencera. En els sistemes de governança multinivell, l'assignació de responsabilitats deixa de ser un exercici de clarificació per convertir-se en defensa.
Cada nivell actua com a fusible de l'altre. No per resoldre el problema, sinó per diluir-lo, fragmentar el relat i guanyar temps. L'error no es corregeix; es desplaça
El govern central assenyala les comunitats; aquestes es refugien en marcs normatius, recursos insuficients o decisions heretades; les administracions locals al·leguen competències limitades. La responsabilitat no desapareix: circula.
Cada nivell actua com a fusible de l'altre. No per resoldre el problema, sinó per diluir-lo, fragmentar el relat i guanyar temps. L'error no es corregeix; es desplaça. El sistema es refreda… sovint oblidant el contribuent o l'usuari.
Societat: quan el fusible esdevé humà
A la societat, la lògica del fusible deixa de ser tècnica i esdevé brutalment humana. Aquí el fusible ja no és una peça intercanviable, sinó persones i col·lectius que tenen la funció sistèmica de trencar-se perquè el sistema no ho faci.
L'habitatge és l'exemple més evident. Quan el mercat es sobreescalfa, hi ha palanques clares per corregir-lo. Però activar-les exigeix assumir costos polítics i qüestionar interessos establerts. Resulta més senzill desconnectar una part de la població.
Mentre el PIB creix i els discursos celebren la recuperació, els salaris avancen lentament i els preus essencials creixen dues o tres vegades més ràpid. El sistema no es corregeix davant aquesta escletxa
El mateix passa amb els béns bàsics. Mentre el PIB creix i els discursos celebren la recuperació, els salaris avancen lentament i els preus essencials creixen dues o tres vegades més ràpid. El sistema no es corregeix davant d'aquesta bretxa. No ajusta rendes ni revisa marges. Trasllada la sobrecàrrega a les llars, que l'absorbeixen en silenci: redueixen consum, renuncien a benestar, accepten que viure pitjor és el preu que tot continuï "anant bé". Mentre hi hagi distraccions que anestesien i un mínim d'estabilitat que calmi, el fusible aguanta.
I si el fusible deixés de protegir?
El problema no és que existeixin fusibles. Tot sistema complex els necessita. El veritable problema apareix quan sempre són els mateixos, quan el sacrifici es normalitza i el sistema deixa d'aprendre. En aquest punt, el fusible deixa de complir una funció tècnica i es converteix en una coartada: una forma sofisticada de no canviar res.
Un fusible que salta una vegada i una altra ja no protegeix. Delata. Delata un disseny que prefereix trencar peces abans que revisar-se. El cost no és immediat, però s'acumula en silenci: desgast intern, cinisme, desafecció, pèrdua de legitimitat, desconfiança en el sistema i, finalment, deriva cap a posicions extremes.
Els sistemes no col·lapsen quan es fon un fusible; col·lapsen quan ja no queda ningú disposat, o capaç, de fondre's una altra vegada. Mentre el fil metàl·lic sigui massa fi, continuarà fonent-se sempre en el mateix punt, protegint el conjunt sense obligar-lo a canviar. El sistema sobreviu, sí, però no evoluciona.
La sortida implica fer-lo més robust. Augmentar-ne el calibre no és fer-lo més fràgil, sinó més exigent: elevar el llindar a partir del qual la sobrecàrrega ja no pot amagar-se ni desplaçar-se. Quan el fusible deixa de saltar automàticament, el sistema es veu forçat a mirar-se sense anestèsia. En aquest moment només queda una opció real: redissenyar el circuit.
Conclusió: quan la societat deixa de ser fusible
I és aquí on el paper de la societat deixa de ser passiu. Perquè els sistemes no canvien només perquè fallen. Canvien quan deixa de ser possible continuar desviant el dany cap als mateixos punts.
La teoria del fusible no busca culpables individuals. Busca consciència sistèmica. Perquè quan entenem qui es trenca perquè tot continuï funcionant, apareix una responsabilitat col·lectiva: deixar de protegir sistemes que només sobreviuen a costa del sacrifici repetit d'aquest.
La teoria del fusible no busca culpables individuals, busca consciència sistèmica
Augmentar el calibre del fusible és, en última instància, una decisió social. Significa deixar d'acceptar ajustos permanents, precarietat estructural o pèrdua de benestar com a preu inevitable de l'estabilitat. Significa forçar el sistema a canviar abans que el col·lapse deixi de ser una amenaça teòrica.
Tant de bo el 2026 sigui l'any en què deixem de canviar fusibles per inèrcia i comencem, de veritat, a repensar el circuit. Bon any.