Ara com ara no sabem com acabarà l’intent del BBVA de prendre el control del Banc Sabadell i els escenaris són diversos. El govern espanyol podria, prèvia consulta a la societat civil, vetar l’oferta de compra, però també podria autoritzar-la i deixar la decisió en mans dels accionistes de l’entitat vallesana, que es veurien en la tessitura d’acceptar o rebutjar l’oferta dels biscaïns. Fins i tot, encara que l’OPA no tirés endavant, el BBVA podria comprar part del capital del Sabadell i passar a ser-ne un accionista rellevant. En tot cas, del que sí que podem parlar és de la voracitat històrica d’aquest banc a l’hora de devorar el teixit financer català, perquè al llarg del darrer segle moltes entitats del país han passat a integrar-se dins seu.
Però per explicar la història com cal, és imprescindible saber que l’actual BBVA mostra a les seves sigles els noms de tres entitats diferents: Bilbao, Vizcaya i Argentaria i, per tant, és necessari estudiar les tres trajectòries per separat.
El Banco de Bilbao va néixer a la capital biscaïna el 1857, mentre que el Vizcaya va ser fundat a la mateixa ciutat el 1901. Dels orígens d’Argentaria, molt posteriors, ja en parlarem més endavant. La primera incursió dels bascos al mercat català es va produir el 1920, quan el Vizcaya va adquirir l’oficina de Barcelona del London County Westminster and Parr’s Bank, una entitat que estava ubicada al número 8 i 10 del Passeig Gràcia. Per la seva banda, el Bilbao no va posar-hi els peus fins al 1947, quan va adquirir la Banca Perxas i Companyia, que tenia la seu a Figueres. Aquesta entitat havia estat fundada el 1897 per Celdoni Perxas Sisó amb Salvador Dorca com a soci, que més tard fundaria el seu propi banc, a Olot.
El 1968 el Vizcaya va absorbir la Banca Vilella, de Reus. Aquesta entitat havia estat fundada pels germans Joan i Gaietà Vilella el 1949 sobre les bases d’un antic negoci familiar que es remuntava al 1866, i que amb els anys va incloure la fabricació de vidre, el refinament de petroli, el transport de viatgers i el crèdit, entre altres activitats. Per a la següent adquisició hem de saltar l'any 1982, quan el Bilbao es va quedar amb la Banca Mas Sardà, una entitat fundada el 1844 i que en aquell moment patia una crisi molt forta que feia inviable el negoci. Dos anys després de l’absorció pel Bilbao, un conveni signat amb el FC Barcelona va transformar, temporalment, la Banca Mas Sardà en “el banc del Barça”. La marca va desaparèixer definitivament el 1989.
Després de molts anys de creixement orgànic, el BBVA va tornar a donar un cop al taulell de joc per menjar-se una altra porció del sector financer català durant el 2008
Abans d’això, el 1982, auditoria del Banc d’Espanya va posar en una situació molt compromesa a Banca Catalana, l’entitat fundada per la família Pujol. Segons la versió oficial dels fets, els responsables del banc de la Diagonal no van poder assegurar la capacitat de recuperació dels préstecs a les filials immobiliàries del grup, una situació que va desembocar en què Banca Catalana passés a mans del Fons de Garantia de Dipòsits a finals d’aquell any. El cas va acabar a la fiscalia, amb el processament inclòs de qui llavors era president de la Generalitat, Jordi Pujol Soley. Quatre anys més tard del començament de la crisi, Pujol va sortir del procés gràcies al vot de la gran majoria de magistrats de l’Audiència de Barcelona, mentre que les acusacions contra els altres gestors del banc acabarien per decaure el 1990, quan es va declarar el sobreseïment de la causa.
Banca Catalana havia estat fundada el 1959 per Florenci Pujol Brugat (pare del futur President) i Moisès David Tennenbaum, entre d’altres, sobre les bases de l’antiga Banca Dorca d’Olot, de la que hem parlat abans. L’any anterior a la seva intervenció per part de l’Estat era el primer grup bancari català i el desè d’Espanya. El 1984 va passar a ser propietat del Banco de Vizcaya, juntament amb les seves filials Banc Industrial de Catalunya, Banc de Barcelona i Banc Industrial del Mediterrani. L’ús de la marca encara es va perllongar durant alguns anys després de l’absorció.
I així arribem a l’any 1988, moment en què es va produir la fusió entre els dos grans bancs biscaïns i el consegüent naixement del BBV. Una dècada després, el 1999, van incorporar a la banca pública Argentaria, que era una fusió d’entitats de crèdit vinculades a l’Estat. El 1991 havia nascut la Corporación Bancaria de España, embrió d’Argentaria, gràcies a la integració de Caja Postal de Ahorros, Banco Exterior de España, Banco Hipotecario de España, Banco de Crédito Local, Banco de Crédito Agrícola i Banco de Crédito Industrial. Cal tenir en compte que bona part del negoci i de les oficines d’aquestes entitats formaven part de mercat català, de manera que també va servir com a palanca de penetració al territori del BBV.
Després de molts anys de creixement orgànic, el BBVA va tornar a donar un cop al taulell de joc per menjar-se una altra porció del sector financer català. Va succeir a conseqüència de la crisi financera encetada el 2008, quan un grup de caixes catalanes amb problemes als seus balanços van decidir-se unir-se per formar una entitat anomenada Unnim. Eren les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu, totes elles més que centenàries: la Caixa d’Estalvis de Sabadell havia nascut el 1859, la Caixa d’Estalvis de Terrassa, el 1877, mentre que la Caixa d'Estalvis Comarcal de Manlleu datava del 1896. Tot el conglomerat va passar a mans del BBVA el 2012, després d’una subhasta on també van participar el Santander, la Caixa i Ibercaja. Només un any després de l’adquisició, la marca va desaparèixer. Però aquesta no va ser la darrera queixalada dels biscaïns al sistema financer català gràcies a la crisi financera, perquè el 2014 van integrar CatalunyaCaixa, un constructe sorgit de la crisi que aplegava Caixa Catalunya (fundada el 1926), Caixa Tarragona (1949) i Caixa Manresa (1865) d’ençà del 2009. Un cop feta la integració dins del BBVA, a partir del 2019 qualsevol referència a Catalunya va començar a desaparèixer de la imatge corporativa.
Si l’OPA sobre el Sabadell que està intentant el BBVA tirés en endavant, tindríem un capítol més per afegir a aquesta història tan insòlita d’absorcions per part d’un únic banc, un veritable depredador de les finances catalanes.