El gran prestidigitador és més a prop d’aconseguir-ho. La darrera maniobra de Pedro Sánchez -un altre gran mestre dels jocs de mans-, d’embolcallar-se amb els agents polítics, econòmics i socials, vol cobrir-se de qualsevol crítica i treure el màxim rendiment polític possible, sobretot a Catalunya, de la decisió a prendre.
Esquerres i dretes contra l’OPA
Poc es devia imaginar Josep Oliu, quan propugnava un “Podemos de dretes”, que serien precisament els successors del Podemos original -la vicepresidenta Díaz- els més decidits partidaris de mantenir la independència del Banc Sabadell en contra dels oligopolis bancaris. I si el “Podemos de dretes” havia de fer la competència precisament a la dreta carpetovetònica del PP, meravella de les meravelles, el PP també s’ha manifestat en contra de l’OPA del BBVA. Més decididament des de Catalunya, això sí, i més matisadament i en boca de segons nivells polítics des del PP de Madrid.
L’heterogènia i contradictòria coalició catalana
I si l’èxit és pràcticament total a l’altiplà, què no hem de dir de Catalunya! Després d’haver alimentat la bèstia ferotge -contra la llengua, contra la cohesió social- de C’s i d’haver-la propulsat a Madrid –“Pepe, no pareces catalán”-, la continuïtat com a banc independent del Sabadell ha esdevingut un tema de país. Fins i tot n’hi ha que diuen que la defensa col·lectiva de la llengua, de la millora de Rodalies i del Sabadell demostra que hi ha país. Passerells!
Però l’habilitat del gran prestidigitador passa per aconseguir el suport unànime de les forces vives catalanes, encara que cadascuna ho faci per motius diversos, fins i tot contraposats. El Govern de Salvador Illa va fer del Sabadell l’estendard de la cobejada normalització política que propugna quan fa pocs mesos el banc va decidir retornar la seu a Catalunya després de l’espantada del 2017. Tant hi feia que, a cada consell d’accionistes, els minoritaris demanessin que la seu retornés a casa. Oliu va triar el moment i la circumstància en què podia rendibilitzar al màxim apel·lar a aquella catalanitat oblidada per aixoplugar-se sota el paraigua del govern autonòmic i congraciar-se amb la gran patronal, que tenia entre cella i cella això del retorn de les seus.
I ja que parlem de patronals, fins i tot la Cecot, originària d’una Terrassa en eterna competició amb Sabadell, s’ha pronunciat aquests dies inequívocament en contra de l’OPA. I què cal dir dels sindicats, on el rebuig a l’OPA es va colar a la manifestació del primer de maig.
Entre les forces independentistes, el paper més galdós ha correspost a Junts. Després de dos dies de silenci -potser per la sorpresa, potser pel pont de l’u de maig- el partit es va refermar inequívocament en contra de l’OPA. I a més va intentar justificar el vot favorable del seu representant a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) per les garanties que havia aconseguit per a les pimes, en un redactat absolutament evanescent. Una altra jugada mestra. ERC va tenir la sort que el seu representant a la CNMC no formava part de la comissió que havia de pronunciar-se sobre l’impacte en la competència que podia generar l’OPA.
La memòria dels cargols
No és la primera ni serà l’última vegada que persones nomenades a proposta de tota mena de partits -a òrgans reguladors, al Tribunal Constitucional-, a l’hora de prendre una decisió amb repercussions polítiques segueixen un criteri diferent del que té el partit que els havia proposat. O que les fidelitats al grup -en aquest cas, per aconseguir la unanimitat- s’imposin a qualsevol altre tipus d’agraïment o dependència.
Per no parlar de línies editorials i opinadors -inclosos expresidents de la Generalitat-, la unanimitat a Catalunya en contra de l’OPA ha estat absoluta. La potent, però retardada, campanya publicitària i de publicitat indirecta (publicity) del BBVA -i que tan bé han anat als comptes d’alguns mitjans- no ha impedit que tothom s’alineés com un sol home. Un home que ho pot simbolitzar és el president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola. Directiu del BBVA, va ser fitxat per esdevenir el conseller delegat del Banc Sabadell, on s’hi va estar durant 13 anys. Guardiola va ser l’únic cap que va rodar després de la frustrada fusió amistosa entre BBVA i Sabadell el 2020.
Només en un país com aquest, de memòria tan curta i on els mitjans que l’haurien de preservar s’inhibeixen en nom de la rabiosa actualitat, el màxim responsable de la frustrada absorció amistosa de fa cinc anys es pot despenjar ara, des d’un càrrec que se suposa que fa d’oracle de l’empresariat català, dient que l’OPA afectarà la competència i el finançament de les pimes. Es veu que aleshores cap d’aquests arguments tenia la menor rellevància, i per això pràcticament ningú va posar en qüestió la fusió amistosa entre els dos protagonistes de l’OPA actual.
Catalunya, terra de conquesta
Ja ens vam pronunciar en aquestes pàgines sobre la conveniència que les empreses i els ciutadans de Catalunya disposin d’una oferta de serveis bancaris com més àmplia i diversa millor. Una oferta coneixedora de les necessitats i dels perfils dels clients catalans. On les decisions no estiguin centralitzades a 600 km de distància i a la llotja del Bernabéu. On la cultura industrial i exportadora no sigui una anècdota, ni les pimes i els autònoms una espècie irrellevant davant les grans corporacions que depenen del BOE.
La manca de reflexos i de flexibilitat que ha demostrat el banc de Carlos Torres són propis d’una mentalitat madrilenya que sempre veu Catalunya com a terra conquerida o a conquerir
Un exemple d’aquesta llunyania mental i corporativa és el mateix desenvolupament de l’OPA i l’actitud del conseller delegat del BBVA, Carlos Torres. Abans parlàvem d’una campanya comunicativa tan intensa -i també força ben feta- com desenvolupada amb un notable retard per part del banc que fou d’origen basc. Només el desconeixement i la manca d’implicació directa en la societat catalana -forces vives, mitjans, opinió pública- expliquen el “sostenella y no enmendalla” del BBVA. La manca de reflexos i de flexibilitat que ha demostrat el banc de Torres són propis d’una mentalitat madrilenya que sempre veu Catalunya com a terra conquerida. O terra a conquerir, de la mateixa manera que els buldòzers obren autopistes i vies d’alta velocitat per l’altiplà de Castella.
Si no són capaços d’actuar de forma matisada i assertiva davant la societat catalana, com aconseguiran atendre les necessitats de finançament i de serveis de les empreses i dels clients catalans?
Aviat amb un pam de nas?
Ara, tots plegats no ens equivoquéssim pas. L’heterogènia coalició dels qui defensen els llocs de treball, dels qui s’oposen a disminuir la competència, dels qui volen mantenir centres de decisió a Catalunya, dels qui volen superar Madrid, es pot quedar ben aviat amb un pam de nas. I és que el principal punt feble de l’OPA en la configuració actual és que no hi ha transacció econòmica pel mig.
Ningú guanyarà calers venent-se les accions del Sabadell. Simplement, n’hi donaran a canvi unes quantes del BBVA, amb una proporció, a més, poc estimulant. Si hi hagués diners reals pel mig, tots plegats s’ho mirarien d’una altra manera, començant pels grans inversors, sempre interessats a fer calaix, i seguint per l’equip directiu del Sabadell. Aleshores, tots els arguments formulats des de Catalunya serien menystinguts en nom de la grandesa de l’operació i les potencialitats de l’entitat resultant.
Ja hem dit que encara que tinguin la possibilitat formal fins a l’últim moment de millorar les condicions, difícilment des del BBVA baixaran del burro. Probablement, també perquè no estan en condicions d’oferir cap millora addicional. Per això, només que el govern espanyol posi noves exigències que disminueixin el llindar de rendibilitat de l’operació, aquest caurà. I recordem que el primer argument del BBVA va ser la quantitat d’oficines i de gent que despatxarien per superposició -sobretot a Catalunya, País Valencià i Illes Balears-, fet que els permetria augmentar la rendibilitat de la nova entitat. Volien atreure la voluntat dels accionistes i van aconseguir la unanimitat dels afectats. Encara no havien contractat cap agència comunicativa catalana!
Potser, tots plegats, amb l’oposició a l’OPA del BBVA, només acabarem facilitant que els fons d’inversió facin més negoci quan es desprenguin de les accions del Sabadell
Ara, així com només hem trigat un lustre de passar de l’absorció amistosa a l’OPA hostil, no passaran gaires anys més fins que vingui una altra entitat, segurament europea, que vulgui fer del Sabadell la seva base d’expansió espanyola. Serà així, sobretot, si el mantra de les fusions transeuropees de grans empreses, per competir amb americans i xinesos, s’acaba imposant. A les telecomunicacions, el nou president de Telefònica ja fa dies que ho predica. I no fa gaires dies, quan va visitar Barcelona, l’autor de l’informe sobre la competitivitat europea, Enrico Letta, ens ho recordava.
Ah, i és molt possible que paguin millor que els del BBVA. I és que, potser, tots plegats, amb l’oposició a l’OPA del BBVA, només acabarem facilitant que els fons d’inversió facin més negoci quan es desprenguin de les accions del Sabadell i que als directius del banc els quedi una jubilació encara més daurada. I encara amb una cadira per remenar la cua durant uns quants anys més.