Graduada en matemàtiques mentre també estudiava filosofia, doctora en Informàtica, reconeguda escriptora de ciència-ficció i una de les grans expertes del país en robòtica i intel·ligència artificial. Autora de prop de 400 articles acadèmics i centenars de conferències, directora de més d’una vintena de tesis doctorals… I podríem seguir, perquè el currículum de Carme Torras dona per això i per molt més.
No en va, Torras ha estat reivindicada en la darrera edició de l’AI Congress amb el reconeixement a la trajectòria professional, un premi que l’any passat va concedir-se al doctor Ramon López de Mántaras i que se suma a guardons de la talla de la Creu de Sant Jordi (2024), el Premi Nacional de Recerca de Catalunya (2020) o el Premi Narcís Monturiol (2000). L’actual cap del Grup de Percepció i Manipulació Robotitzada de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI) del CSIC és la viva imatge d’una professional renaixentista, una “da Vinci” catalana que reivindica la cocreació i la transdisciplinarietat com a elements indispensables per l’avanç de la ciència. Una ciència que explora des del laboratori, liderant una especialització transformadora com és la robòtica assistencial; però també a través de la literatura, la qual “ajuda a anticipar conseqüències futures i, amb sort, poder guiar cap a on va la recerca”.
Vostè es dedica tant a la ciència real com a la ciència-ficció. Què li permet la segona que no aconsegueix amb la primera?
Em permet anticipar possibilitats futures de la tecnologia que desenvolupem. La meva primera novel·la de ciència-ficció, La mutació sentimental, la vaig escriure fa uns disset anys perquè el meu grup feia una transició de la robòtica industrial a la robòtica social i assistencial. Llavors em preguntava: quin tipus de robots volem pel futur? Perquè, a escala científica, fa vint anys hi havia gent que proposava fer espècies autònomes que fossin intel·ligents, que es desenvolupessin pel seu compte, amb els seus objectius… I jo pensava, això és el que volem? No tenim prou problemes la humanitat, i més quan ens calen robots assistencials que ajudin els col·lectius vulnerables?
Vaig fer molta campanya en aquest sentit, i em va ajudar molt escriure la novel·la. La vaig escriure no per publicar, sinó per mi mateixa, imaginant com podia ser aquest futur en què els robots tinguessin els dos vessants, que ens poguessin ajudar per bé i per malament. Ajuda a anticipar conseqüències futures i, amb sort, poder guiar cap a on va la recerca.
Tradicionalment, s’ha associat la ciència-ficció a futurs distòpics, però també existeixen tendències com el hopepunk, que imaginen futurs més optimistes. Com ajuden aquestes dues visions a modular la tecnologia que s’està fent avui?
Els escriptors de ciència-ficció que fan distopies, en fan per alertar sobre futurs que no volem. Però últimament, amb tanta distopia a tot arreu, perquè també a escala periodística surten moltes notícies no precisament utòpiques, ja que el drama ven molt més que la felicitat… Potser és hora que ens plantegem fer més utopies, perquè amb tanta distopia, al final serà una profecia autocomplerta. Hem d’oferir, sobretot a les generacions joves, que moltes veuen un futur bastant negre, com es pot anar cap a un futur millor. Hi ha organitzacions socials i maneres d’utilitzar la tecnologia pel benestar de tothom i, en particular, dels col·lectius vulnerables. Al nostre grup, sortosament, ens dediquem a això.
“Potser és hora que ens plantegem fer més utopies, perquè amb tanta distopia, al final serà una profecia autocomplerta”
No és estrany llegir frases com “Ja som a Black Mirror”, en referència al fet que molts dels futurs distòpics que s’imaginaven fa poc s’han topat amb la realitat. Quins altres futurs estan imaginant els autors de ciència-ficció de l’actualitat?
És que jo estic escrivint sobre això, i no vull fer espòiler (riu). És un conjunt de relats, cadascun d’ells amb un futur possible. N’hi ha de tota mena, i els futurs positius que jo i altra gent desenvolupem són els d’organització en comunitats, en què cadascuna fixa les seves normatives de manera dinàmica. Ara, amb la intel·ligència artificial, hi ha un munt d’eines que permeten anar actualitzant la normativa per la qual es regeix una comunitat al dia, segons les persones que hi entren, les voluntats que expressen… i que n’hi hagi de molts tipus diferents. Hi pot haver la comunitat dels cíborgs, que volen implantar-se tota una mena d’estris, i ho poden fer, però sense imposar-ho a tothom o generant bretxes. Si un vol estar a una comunitat regressiva, que vol tornar a la màquina de vapor, doncs que tingui l’oportunitat. Això, per mi, és una utopia futura possible.
Així com els autors de ciència-ficció observen la tecnologia de l’actualitat per inspirar-se en les seves obres, dins del món científic hi ha aquest transvasament d’inspirar-se en què s’està escrivint?
Suposo que sí. Sé de casos anteriors, com el comunicador mòbil de Star Trek, que d’alguna manera va donar lloc al mòbil actual. Però sí que és veritat que els escriptors de ciència-ficció són molt imaginatius, i a vegades en el món científic falta aquesta imaginació. De fet, ja fa anys, Neal Stephenson, un conegut escriptor de ciència-ficció que també és informàtic, va fer una xerrada dient que cal que es facin equips mixtos entre escriptors de ciència-ficció i científics per dissenyar bogeries que, potser, es fan realitat. I el rector de la Universitat Estatal d’Arizona va decidir crear el Center for Science and the Imagination, que encara és vigent. Allà s’hi fa això, equips mixtos d’artistes i científics per desenvolupar projectes estrella. Per tant, sí, es reconeix la utilitat de la ciència-ficció per part dels científics, inclús per part de les empreses. Va haver-hi un projecte d’Intel molt reconegut en què van contractar quatre escriptors de ciència-ficció perquè projectessin cap al futur les seves tecnologies.
“Els escriptors de ciència-ficció són molt imaginatius, i a vegades en el món científic falta aquesta imaginació”
En els vostres projectes de robòtica col·laborativa a l’IRI heu col·laborat amb persones de fora de l’àmbit científic, com l’artista Mónica Rikic o les professionals del sector de les cures. Quines visions us han aportat?
Nosaltres defensem molt la cocreació. La manera “antiga” de fer prototips de robots és que, primer, el desenvolupaves al laboratori amb la teva imaginació d’allò que creies que podia ser útil; després, es feia transferència; i amb una mica de sort, alguna empresa o startup l’agafava i l’acabava de comercialitzar. Això, ara, ja no val. Primer, perquè tots els prototips que es fan són molt multidisciplinaris i es necessiten experts en moltes coses. Al nostre grup tenim enginyers de tota mena, matemàtics, físics, i fins i tot una filòsofa encarregada de la part d’ètica i de relació persona-màquina. Si volem fer un prototip com el que hem fet amb el Parc Pere Virgili, no val desenvolupar-ho a laboratori i portar-lo allà, cal fer-lo conjuntament.
Com ho van fer?
En primer lloc, els vam preguntar: quina és l’aplicació que us seria més útil? I ens van dir que donar a menjar, el 50% de les persones que tenen ho necessiten. És molt estressant pel personal sanitari, i quan venen els familiars, venen corrents, els donen a menjar, marxen i no poden quedar-se a fer-los companyia. Conjuntament amb la direcció de l’hospital, el departament d’innovació, el personal mèdic, el personal d’innovació, el d’infermeria i els pacients mateixos, vam fer un disseny de manera iterativa. El vam provar amb 60 pacients i vam incorporar tot de coses que inicialment no hi eren.
La feina de donar a menjar i, en general, les cures a col·lectius vulnerables són tasques associades al caliu i la proximitat humana, mentre que la robòtica sovint s’associa a la fredor. Com heu conjugat aquestes dues sensacions oposades?
Justament, hi havia una associació de pacients que, abans de fer les proves al Parc Pere Virgili, es van mostrar molt contraris, perquè deien que una estona que tenen caliu amb els familiars i el personal d’infermeria, que estan per ells i tenen una mica de contacte humà, no volien que se substituís per una eina. Els dèiem que no es preocupessin, que demanàvem el consentiment i que només participarien els voluntaris que ho volguessin. A més, els que poden menjar sols, mengen sols.
Total, que es van fer les proves, i els 60 malalts van estar encantats. Deien: “Tornem a ser autònoms”. En acabar, tots estaven entusiasmats, i aquesta associació de pacients va fer una declaració a TV3, on deien que eren molt reticents, però que l’experiència dels pacients els havia convençut. “Perquè vingui el meu fill corrents, al migdia, ja que ell està treballant, em fumi el menjar com si fos una màquina i després ja no em vingui a veure, m’agrada molt més poder menjar jo sol i que em vinguin a veure al vespre”.
Un dels debats que més sobrevolen el món de la robòtica és si aquesta ha de prendre o no formes antropomòrfiques. Amb les tasques assistencials, aquest dubte s’amplifica, davant la possibilitat que es generin llaços afectius. Com ho afronteu?
Aquest prototip ara té una tauleta, amb uns ulls, que parla i acompanya amb els gestos socials. Però al principi no ho tenia, tenia dues càmeres que miraven si el pacient obria la boca o no, i ja està. Érem molt reticents al fet que pensessin que allà hi havia un ésser viu que es preocupava per ells. Però en la primera prova que vam fer, amb només nou pacients, ens van dir: “Ja entenem que és una màquina i que no hem de fer cap transferència emocional. No ens podríeu posar una cara que ens parlés i ens ho fes més amable?”. Total, que al final vam acabar posant la tauleta amb els ulls, que són de dibuix animat, tampoc conviden a pensar que hi ha un ésser viu. Però és una cosa amb què ens hem trobat repetidament.
“Hem d’estar constantment posant regulació i formació. Les dues coses són vitals”
En aquest cas, la distància és clara, però amb l’auge de la IA generativa, cada cop veiem més propostes d’éssers, companys, “amics” o fins i tot parelles digitals. On hem de posar els límits?
Comparteixo la preocupació, sobretot amb els nens. Per mi és molt preocupant, perquè en les etapes on hi ha el desenvolupament de l’empatia i la vida interior, no ho acabaran aprenent amb aquests éssers digitals. I no és el mateix amb gent gran, que poden pensar que és més còmode tenir un company digital perquè els informa de coses, però que ja tenen una experiència pròpia i saben que és una màquina. Però a l’època de desenvolupament ho trobo molt preocupant.
En aquest sentit, trobo molt bé que s’hagi prohibit el mòbil a les escoles. Ha costat moltíssim, i a escala familiar s’hauria de posar límits amb la interacció dels nens, fins a una determinada edat, amb companys artificials que no existeixen. Abans encara jugaven a jocs amb gent que estava a l’altra punta del món, però almenys eren reals, ara ja ni això. Trobo superpreocupant aplicacions com Sora, perquè el que és real i el que és mentida ja no ho sabrem. Hem d’estar constantment posant regulació i formació. Les dues coses són vitals.
I donen per molts llibres.
Buf! Això sí… si la gent continua llegint, que és un altre tema.