Elevar la despesa empresarial de Catalunya en R+D de l’1,1 al 2% del PIB, superar les 12.000 empreses innovadores i assolir les 3.000 startups l’any 2030. Vet aquí l’elefant. 78 milions d'euros el 2026 que pretenen mobilitzar-ne 300. Aquestes són les perdigonades de l’Estratègia d’Innovació Empresarial de Catalunya 2026-2030, recentment presentada pel govern de la Generalitat.
Una retòrica desmesurada que resta credibilitat a la proposta
Respecte als plantejaments tradicionals, és veritat que una estratègia que no es limiti a dir “hem de fer més recerca”, sinó que posi l'accent en l'empresa que incorpora tecnologia, innova en processos i converteix coneixement en productivitat, és un pas endavant.
Però voler passar de l’1,1% del PIB al 2% del PIB en R+D empresarial el 2030 significaria un increment d’un 82% en quatre anys. Si tenim en compte que el conjunt de la UE ha passat d'un 1,34% del PIB el 2014 a només un 1,49% el 2024, +0,15 punts en deu anys, el propòsit formulat pel Govern, +0,9 punts, és clarament inabastable.
Per arribar a aquests percentatges caldria que a Catalunya augmentés l'R+D empresarial en almenys 3.000 milions d'euros. La desproporció entre objectius i instruments resta credibilitat a una diagnosi que, en canvi, és prou lúcida i comporta un augment real —d’un 30% respecte a l’anterior exercici— dels esforços públics en aquest àmbit.
Tampoc no ajuda gaire a generar confiança el discurs d’apel·lar a la sobirania tecnològica de Catalunya —prou feina té la UE per arribar-hi— ni una llista d’àmbits prioritaris que sembla una relació de les tecnologies de moda.
Per què les nostres empreses fan tan poca recerca i desenvolupament?
Catalunya ha construït un sistema científic potent —universitats, Cerca, Icrea, grans infraestructures— i això ha donat resultats científics molt bons. El problema és que excel·lència científica i innovació empresarial no són automàticament vasos comunicants. És cert que la recerca bàsica no ha de tenir necessàriament una aplicació empresarial previsible. El problema apareix quan entre el descobriment científic, la prova de concepte, el prototip, la producció en sèrie i l’empresa hi ha zones sense ningú que les financi o les assumeixi. La Generalitat ha anat creant instruments —Otri, Indústria del Coneixement, Tecnio, etc.— perquè reconeix aquesta dificultat, però moltes vegades es troba a faltar un comportament proactiu cap a les pimes i no simplement esperar què et poden demanar.
Una part considerable de l'excel·lència catalana està en biomedicina, salut, ciències de la vida, fotònica, física, química, supercomputació, etc. Són camps magnífics científicament, però sovint tenen terminis molt llargs fins a arribar al mercat, grans necessitats de capital, risc tecnològic elevat, regulació intensa i necessitat d'empreses molt especialitzades capaces d'absorbir-los. Així, podem tenir un sistema científic de primera divisió i un teixit empresarial que, en bona part, juga en una altra categoria tecnològica. Necessitem intermediaris que entenguin simultàniament de tecnologia i negoci.
Podem tenir un sistema científic de primera divisió i un teixit empresarial que, en bona part, juga en una altra categoria tecnològica
L’empresari es pregunta: “Quant em costa implantar aquesta tecnologia, quant trigaré, quina màquina he de canviar, qui formarà els operaris i en quants anys recupero la inversió?”. Entre aquestes cinc preguntes hi ha la transferència tecnològica real. Tenim prou gent i institucions capaces de fer aquesta traducció a escala de milers de pimes?
Perquè una empresa pugui absorbir coneixement extern, ha de tenir enginyers, departament tècnic, R+D i direcció habituada a gestionar projectes tecnològics. Si no és així, difícilment sabrà què fer amb una tecnologia produïda per una universitat.
Dimensió empresarial i especialització sectorial
Per això la dimensió empresarial importa tant. L'OCDE identifica exactament aquesta problemàtica a Espanya: les pimes tenen menys productivitat que les empreses grans, entre altres coses, per menor accés a treballadors qualificats, menor adopció d'innovacions i menor ús d'eines digitals avançades. És un procés que es retroalimenta, i per això alguns es pregunten per què no hi ha manera que deixem de ser un país de pimes i micropimes.
A Catalunya i a Espanya, durant dècades hem disposat de salaris relativament baixos, atur elevat i abundància de mà d'obra, i això ha reduït en determinats sectors la pressió per substituir treball per capital i tecnologia. Ens hem especialitzat en hostaleria, restauració, comerç, construcció, logística, serveis personals... Sectors que no competeixen en tecnologia, sinó en costos i en externalitats favorables que atorga el territori.
La disponibilitat de mà d’obra immigrada ha reforçat aquesta tendència i ha contribuït a expandir la producció —el PIB— incorporant treballadors a salaris relativament baixos, la qual cosa disminueix la necessitat immediata d'invertir per augmentar la productivitat per treballador. I l’empresa, racionalment, fa exactament allò que els preus relatius dels factors li indiquen que faci.
El problema de les subvencions i els “sospitosos habituals”
“Amb 78 milions d'euros, en mobilitzarem 300”. Ara està de moda fer aquest tipus de comptes. Sigui per R+D empresarial, inversió en habitatge o qualsevol projecte de suport públic. És una manera d’inflar l’efecte multiplicador dels recursos públics, que és cert, però així el sobrevalorem. Perquè, si no hi hagués aquestes ajudes, quina seria efectivament l’augment de l’R+D empresarial? No pas igual a zero, per atribuir-se tot el mèrit des de l’administració. Seria més raonable contemplar la sèrie històrica i identificar si realment es produeix un augment significatiu arran de les ajudes públiques.
Si una gran empresa preveu invertir 1.000 milions d'euros i es troba que n’hi subvencionen 200, doncs fantàstic. I, a més, li rebaixen la quota d’impost sobre societats. A Espanya, aquestes rebaixes són molt generoses, d’un 25% de l’R+D empresarial i un 12% en innovació tecnològica efectuades. Aquest és un dels factors principals que fa que les empreses de l’Ibex-35 acabin pagant percentatges molt inferiors als que paguen les pimes. Ara, a Catalunya, no tenim cap competència fiscal en aquest àmbit i, per tant, encara menys instrumental per incidir en l'R+D empresarial.
És molt més difícil aconseguir que una empresa que no ha fet mai R+D arribi a fer-ho per primera vegada gràcies als ajuts públics
Els “sospitosos habituals” acostumen a captar la gran majoria de les ajudes públiques. No perquè facin trampes amb la llei, sinó perquè són grans i tenen importants equips d’advocats i fiscalistes per afinar les justificacions d’R+D perquè siguin admeses per Hisenda. O perquè són empreses que tenen equips tècnics, saben preparar projectes i han après a circular pel sistema d’ajuts perquè ja són “clients” d’Acció.
En canvi, és molt més difícil aconseguir que una empresa que no ha fet mai R+D, que no està dotada amb els enginyers i els experts per identificar-la i implementar-la, arribi a fer-ho per primera vegada gràcies als ajuts públics.
El calaix de sastre de la innovació vs. la difusió tecnològica
El discurs del Govern parla contínuament d’innovació. Està bé fer-hi més èmfasi que fins ara, i hi ha moltes innovacions —models de negoci, aflorament de demanda no satisfeta— que poden ser molt beneficioses per l’empresa. Un cas prou conegut d’innovació en aquests àmbits és el de Glovo. Realment va innovar, però això no vol dir que aquesta innovació sigui socialment o econòmicament desitjable si, com en aquest cas, es basava en la sobreexplotació dels treballadors a còpia de fer-los passar per autònoms.
De fet, el mateix Manual d'Oslo de l'OCDE —que és la referència internacional per mesurar la innovació— ho diu explícitament: una innovació empresarial pot ser un producte nou o millorat, però també un nou procés empresarial, i no cal que sigui una novetat mundial; n'hi ha prou que representi un canvi significatiu per a l'empresa i s'hagi implantat. La innovació no cal que produeixi un valor positiu per a la societat. Pot millorar molt els resultats financers de l'empresa i, alhora, produir problemes socials, ambientals o de seguretat.
Quan el Govern diu que vol augmentar les “empreses innovadores” fins a 12.000 —un 20% més—, cal recordar que una innovació empresarial pot generar externalitats positives, negatives o pràcticament nul·les. I aleshores desapareix la justificació automàtica de subvencionar-la.
Quan el Govern diu que vol augmentar les “empreses innovadores” fins a 12.000, cal recordar que una innovació empresarial pot generar externalitats positives, negatives o pràcticament nul·les
Una empresa catalana pot no gastar-se ni un euro d'R+D i fer una inversió magnífica comprant una màquina alemanya, robotitzant una línia i augmentant la productivitat un 30%. Des del punt de vista de l'economia catalana, això pot ser molt més important que una startup que gasti dos milions desenvolupant una tecnologia sofisticadíssima que mai no arribarà al mercat.
Potser estem obsessionats amb la part més lluïda de la innovació: Startups, deep tech, empreses derivades, patents, IA, quàntica... I en comptes de plantejar-nos com aconseguim més empreses innovadores, hauríem de preguntar-nos quines innovacions generen prou beneficis socials addicionals perquè tingui sentit que el contribuent n'assumeixi una part del cost.
Productivitat per aconseguir més benestar
Per elevar la productivitat catalana, potser és igual o més important que 20.000 pimes incorporin tecnologies que ja existeixen, com ara robotització, programari de gestió, IA aplicada, logística, maquinària, eficiència energètica, digitalització de processos... Això és difusió tecnològica, no necessàriament R+D.
El Govern anuncia un objectiu macroeconòmic formidable —gairebé duplicar la intensitat d'R+D empresarial—, però els instruments semblen una suma de polítiques de foment de la innovació sense una teoria prou explícita sobre quin és exactament el problema que vol corregir.
La innovació és un instrument; l’objectiu és la productivitat i, en última instància, la via per aconseguir augmentar el benestar col·lectiu
Això obliga a parlar de salaris, ocupació qualificada, exportacions, autonomia tecnològica, medi ambient, externalitats, difusió del coneixement i... productivitat. Probablement, el concepte que ho engloba tot.
Aquest enfocament permetria una política molt més selectiva però, alhora, més global, més holística. Perquè són problemes diferents si el que falla és l'R+D, la transferència de tecnologia, la capacitat d'absorció de les pimes, la dimensió empresarial, la difusió tecnològica o els incentius a substituir treball barat de la immigració per capital. La innovació és un instrument; l’objectiu és la productivitat i, en última instància, la via per aconseguir augmentar el benestar col·lectiu.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat