El somni espacial indi no va néixer en un gran centre de recerca ni en un complex militar, sinó al pati del darrere d’una petita església catòlica a Thumba, un modest llogaret de pescadors de Kerala, al sud de l’Índia, a començaments dels anys seixanta. Allà, Vikram Sarabhai, pare del programa espacial indi, va convèncer el rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena perquè cedís l’edifici i els terrenys adjacents per instal·lar-hi una base de llançament de coets. El motiu era tan senzill com estratègic: la proximitat a l’equador magnètic terrestre, clau per a experiments espacials a baix cost.
La comunitat catòlica local, formada majoritàriament per famílies de pescadors, va acceptar la proposta sense vacil·lar. El 1963 s’hi va dur a terme el primer llançament, i durant anys l’església va servir com a espai d’assemblatge i integració dels primers coets indis. Aquell edifici, avui convertit en museu del Centre Espacial Vikram Sarabhai, és molt més que una curiositat històrica: resumeix l’ADN del programa espacial indi, basat en la improvisació intel·ligent, l’eficiència de costos i la col·laboració entre sectors molt diversos.
L'avui museu del Centre Espacial Vikram Sarabhai és molt més que una curiositat històrica: resumeix l’ADN del programa espacial indi, basat en la improvisació intel·ligent, l’eficiència de costos i la col·laboració entre sectors molt diversos
Aquesta manera de fer, aparentment modesta, ha acabat convertint-se en un avantatge competitiu. Mentre la cursa espacial contemporània s’ha polaritzat entre els Estats Units i la Xina -dos gegants condemnats a competir sense cooperar-, l’Índia ha anat construint una tercera via: menys espectacular, però més sostenible industrialment, oberta al sector privat i orientada al retorn econòmic. És en aquest context que missions com Chandrayaan o l’auge de startups espacials índies no s’han d’entendre com una excepció, sinó com la conseqüència lògica d’una estratègia iniciada, simbòlicament, en un pati d’església.
Aquest enfocament, basat en l’enginy i l’austeritat, va demostrar tot el seu potencial l’estiu del 2023, quan l’Índia va assolir una fita reservada fins aleshores a molt pocs actors globals. Amb un pressupost d’uns 69 milions d’euros -menys del que va costar la pel·lícula Gravity-, el país es va convertir en el quart del món a aterrar amb èxit a la Lluna, després dels Estats Units, l’antiga Unió Soviètica i la Xina. La missió Chandrayaan-3 va anar encara més enllà en convertir l’Índia en el primer país a arribar al pol sud lunar, una regió especialment hostil i fins aleshores inexplorada, després del fracàs d’una missió russa amb el mateix objectiu.
Més enllà del simbolisme científic, l’èxit de Chandrayaan-3 va enviar un missatge clar als mercats i als inversors internacionals: l’exploració espacial avançada ja no és patrimoni exclusiu de pressupostos descomunals. L’Índia no només demostrava capacitat tecnològica, sinó que consolidava un model industrial exportable, orientat a l’eficiència de costos i al retorn econòmic, que avui inspira l’obertura del sector privat i explica l’auge de startups espacials amb vocació global.
L'èxit de Chandrayaan-3 va enviar un missatge clar als mercats i als inversors internacionals: l’exploració espacial avançada ja no és patrimoni exclusiu de pressupostos descomunals
Tot i que l’Índia representa encara una petita fracció -entorn del 2%- d’una economia espacial global que ja supera els 330.000 milions d’euros -i creix a ritmes sostinguts-, i que competeix en un mercat dominat per actors privats com SpaceX, que lidera el llançament de satèl·lits comercials amb coets reutilitzables, el país ha sabut jugar una carta pròpia. La seva potent indústria de programari s’ha convertit en el gran aliat del sector espacial, aportant capacitats en dades, simulació, navegació i serveis digitals que no requereixen infraestructures milionàries.
Aquest enfocament ha propiciat l’aparició de més d’un centenar de startups espacials, moltes de les quals nascudes a partir del 2021, l’any en què l’Índia va liberalitzar parcialment el sector i les inversions privades es van multiplicar. A través d’organismes com IN-SPACe i de reformes legals orientades a facilitar la inversió estrangera directa, el govern indi busca accelerar la transició cap a una indústria espacial oberta, competitiva i orientada al mercat, un entorn que comença a resultar especialment atractiu per a socis tecnològics i industrials internacionals.
Alguns noms propis ajuden a entendre fins a quin punt aquest ecosistema ja és una realitat. Skyroot Aerospace, fundada per antics enginyers de l’ISRO, va convertir-se el 2022 en la primera startup privada índia a llançar un coet suborbital, i treballa ara en coets orbitals de baix cost i parcialment reutilitzables, amb l’objectiu d’oferir llançaments per sota dels deu milions de dòlars. Una xifra que, sense competir directament amb SpaceX en volum, obre la porta a un mercat molt específic: el de microsatèl·lits comercials, universitats, empreses de dades i governs regionals que busquen accés a l’espai sense pressupostos astronòmics.
Un enfocament similar segueix Agnikul Cosmos, una altra startup amb seu a Chennai que el 2024 va aconseguir llançar amb èxit el seu primer coet suborbital des del port espacial privat d’AgniKul, dins del complex de Sriharikota. El seu valor diferencial no és només el preu, sinó el desenvolupament de motors impresos en 3D i una arquitectura pensada per reduir terminis i costos de producció. És un exemple clar de com l’Índia no intenta copiar el model nord-americà, sinó adaptar-lo a una escala industrial més flexible i accessible.
Però potser el cas més revelador per a empreses catalanes no és el del llançament, sinó el de les dades. Pixxel, especialitzada en imatge hiperespectral, desplega una constel·lació de satèl·lits capaços d’analitzar cultius, recursos naturals, contaminació o infraestructures amb un nivell de detall fins fa poc impensable. El seu model de negoci no gira al voltant del coet, sinó del programari, l’anàlisi de dades i els serveis B2B, un terreny on l’ecosistema tecnològic català -des de sensors fins a plataformes digitals- pot encaixar de manera natural com a soci, proveïdor o integrador.
Per a pimes catalanes amb experiència en IoT, enginyeria, GIS o intel·ligència artificial, l’Índia ofereix un mercat d’escala, costos competitius i un entorn cada cop més obert a col·laboracions internacionals
És precisament en aquesta part de la cadena de valor -dades, sensors, programari i serveis aplicats- on les empreses catalanes poden trobar una finestra d’oportunitat real. L’ecosistema aeroespacial indi no demana tant grans contractistes com socis tecnològics especialitzats, capaços d’aportar valor en camps com la integració de sensors, l’anàlisi de dades geoespacials, l’observació climàtica, l’agrotecnologia o la gestió d’infraestructures. Per a pimes catalanes amb experiència en IoT, enginyeria, GIS o intel·ligència artificial, l’Índia ofereix un mercat d’escala, costos competitius i un entorn cada cop més obert a col·laboracions internacionals, especialment en un context d’entesa institucional creixent entre Europa i el país asiàtic.
Ara bé, aquest potencial no està exempt de riscos. La burocràcia, la complexitat reguladora i els ritmes administratius continuen sent una barrera d’entrada, especialment per a empreses que no disposen de presència local o d’un soci fiable al territori. A això s’hi suma una competència creixent —tant de gegants globals com d’empreses xineses molt agressives en preu— i la necessitat d’entendre bé les dinàmiques culturals i contractuals del mercat indi. Malgrat tot, per a aquelles empreses disposades a invertir temps, aliances i adaptació, el balanç entre risc i oportunitat comença a jugar a favor.
Que el programa espacial indi nasqués al pati d’una església en un llogaret de pescadors i avui competeixi en la Lliga de Campions de l’economia espacial global no és només una bona història, sinó una lliçó industrial. L’Índia ha demostrat que la innovació no sempre neix de pressupostos il·limitats, sinó de la capacitat d’identificar avantatges estructurals, mobilitzar talent i obrir sectors estratègics al teixit empresarial. De les misses a l’església de Thumba als satèl·lits que orbiten la Terra, el fil conductor ha estat sempre el mateix: pragmatisme, visió a llarg termini i retorn econòmic.
De les misses a l’església de Thumba als satèl·lits que orbiten la Terra, el fil conductor ha estat sempre el mateix: pragmatisme, visió a llarg termini i retorn econòmic
Per a Catalunya, el missatge és clar: l’espai ja no és un territori reservat a les grans potències, sinó una cadena de valor global on les empreses mitjanes i especialitzades poden jugar un paper rellevant si saben on posicionar-se. Ignorar el que està passant a l’Índia seria renunciar a una de les poques regions del món on el creixement, el talent i l’obertura industrial avancen alhora. En la cursa espacial del segon terç de segle, Catalunya no hauria de mirar des de la graderia, sinó decidir si vol formar part d’aquest equip de Champions o assumir el risc de quedar-ne fora.