La colonització política de la gestió pública passa factura al país

El sistema públic, en els seus diferents nivells, disposa d’una estructura ingent d’organismes empresarials que abasten un gran nombre de sectors econòmics. La majoria són estratègics, mentre que d'altres formen part d’una tradició d’anys basada en una decisió política puntual. En el món públic, a diferència de la vida, els organismes neixen, creixen i es multipliquen, però no moren. Si fem llista, l’Estat té unes 100 empreses amb participació per sobre del 50%. La Generalitat suma al sector públic institucional uns 210 organismes de diversa naturalesa. A Catalunya, els ajuntaments sumen més de 900 organismes descentralitzats. Tot plegat, comptant presidències executives, direccions generals i direccions operatives, més de 3.000 càrrecs directius a nomenar de manera directa.

Si posem el focus en el cor de l’Administració, l’Estat disposa d’uns 200 càrrecs de lliure nomenament (direccions generals, secretaries generals i secretaries sectorials). La Generalitat uns 200 més i el món local català, aproximadament, uns 500 càrrecs directius.

En resum, l’Estat, la Generalitat i els ens locals catalans nomenen uns 4.000 directius públics a dit, renovables en cada legislatura / mandat.

Per veure l’entrisme polític en el sistema públic de manera global, hem de sumar-hi també el nombre d’assessors i personal de confiança política no directiu. Estem parlant, aproximadament, en els tres àmbits descrits d’uns 3.000 càrrecs més. Només la Diputació de Barcelona en té un centenar. Si ho féssim de tot l’Estat, caldria afegir setze autonomies més, i tot l'àmbit local no català.

En total, quasi unes 7.000 persones de nomenament directe pels partits polítics a Catalunya i a l'Administració de l'Estat.

Si vols saber-ne més

 

   

Eladi Torres-La reforma de l'Administració a les eleccions: un assumpte absent

Qui són aquestes persones i com se seleccionen?

Com s’ha dit, són els partits polítics qui les elegeixen. L’únic límit és que en els càrrecs directius han de disposar d’una carrera universitària. No cal, però, que els estudis acreditats tinguin relació amb el lloc a ocupar.

La pràctica general és que més del 90% dels càrrecs i assessors són membres del partit que els ha escollit. El sistema de selecció és digital, de dit, basat en la confiança i probablement en altres raons vinculades més amb les dinàmiques partidistes que en criteris d’eficiència pública. Aquest sistema d’elecció “digital” pot ser lògic en els casos dels assessors. La funció no requereix capacitat i habilitats directives.

Centrant-nos en els directius, veiem com la idoneïtat en el càrrec no s’infereix dels currículums que es publiquen. Ni per formació, ni per experiència. Persones que arriben al càrrec de director perquè han participat en la redacció del programa sectorial corresponen del seu partit, però mai han gestionat persones, no saben com funciona mínimament una administració o no tenen coneixement de la complexitat de la normativa i el procediment.

Fa dos anys, una DANA a València va provocar més de 230 morts. Els sistemes d’alerta es van activar tard. Fins al quart nivell de comandament no se sabia què era un ES-Alert. Podem repassar, per exemple, els noms dels alts càrrecs de Renfe i Adif en els darrers vint anys: pocs enginyers de camins trobarem.

"Es tracta que un 80% dels directors generals i quasi tots els directors i gerents del sector públic de la Generalitat siguin escollits amb criteris de capacitat, mèrit, competències i idoneïtat"

A Catalunya, després d’anys de lluita del Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració (FERA), entre altres actors, s’ha aconseguit que el Govern de la Generalitat hagi aprovat un projecte de llei que regula la Direcció Pública Professional. Ara està en el debat parlamentari amb les reticències de la majoria dels grups polítics.

Es tracta que un 80% dels directors generals i quasi tots els directors i gerents del sector públic de la Generalitat siguin escollits amb criteris de capacitat, mèrit, competències i idoneïtat per una comissió formada per experts que ho acreditin. Els consellers podran designar una persona entre les que estiguin acreditades.

L’objectiu és millorar l’eficiència i la qualitat de les nostres polítiques públiques mitjançant un òrgan professional, el directiu públic professional, el qual, subjecte a les ordres del polític i d’acord amb les prioritats polítiques del Govern, les executi amb la màxima professionalitat.

"L’objectiu és millorar l’eficiència i la qualitat de les nostres polítiques públiques mitjançant un òrgan professional: el directiu públic professional"

Sembla un objectiu lloable de país, fins i tot en benefici del govern de torn. Si és així, per què és tan difícil? La resposta és complexa, però forma part d’una cultura partidista que va definir el professor Alejandro Nieto com “la Administración es el botín de los partidos”. Enfortir els partits repartint càrrecs entre els propis o generar recursos econòmics derivats de les aportacions d’aquests són dues raons; n'hi ha altres, però en la balança partit / país, perd de molt el país.

La diferència en l’impacte en els serveis a la ciutadania i en la gestió en els dos models (direcció política vs direcció professional) és molt important, com ho demostra la comparació amb sistemes com l’anglosaxó. En aquest últim, el rol polític i directiu està ben diferenciat, i els resultats avaluats són molt millors en termes de cost benefici social.

La Direcció Pública Professional és una peça imprescindible per una bona Administració a l’altura dels temps. No podem deixar perdre l’oportunitat.