L’espai: un doble motor d’innovació

Fa unes setmanes vaig tenir el plaer de compartir una estona parlant d'innovació, nova economia i espai a l’últim episodi del pòdcast del Consorci de la Zona Franca. Aquest episodi va servir per escalfar motors de cara al Barcelona New Economy Week (BNEW) que va celebrar-se al DFactory a principis d'aquest octubre.

Durant la conversa vam comentar que l'espai ha deixat de ser l'última frontera per convertir-se en un sector més de l'economia. L'espai és un doble motor d'innovació: d'una banda, conquerir-lo ens planteja grans reptes que requereixen avenços en diverses disciplines, i de l'altra, les aplicacions i usos que se'n deriven tenen un profund impacte en la vida a la Terra.

"L'espai ha deixat de ser l'última frontera per convertir-se en un sector més de l'economia"

Aquesta dualitat s'explica molt millor a través de la divisió clàssica del sector espacial en dos segments: upstream i downstream. De manera molt general, però fàcil d'entendre, l’upstream es refereix a tot el necessari per posar coses a l'espai: això inclou des del disseny i fabricació de satèl·lits, naus espacials, tots els equips a bord i els llançadors que els porten a l'espai, fins als sistemes de maquinària i programari de terra que els controlen i gestionen. Per altra banda, el downstream es refereix a totes les activitats necessàries per explotar i utilitzar totes les coses que posem a l'espai: això inclou des dels dispositius d'usuari que reben senyals satel·litaris, el disseny i desenvolupament de sistemes que processen dades satel·litàries, fins a aplicacions i serveis que fan ús d'aquestes dades. Encara que l’upstream és la part més vistosa del sector espacial amb coets, satèl·lits, càpsules espacials, telescopis i antenes gegants, és el downstream el que té un potencial econòmic més gran i en creixement.

Si vols saber-ne més

 

   

Clàudia Mateo-El sector espacial a Catalunya: una ambició feta realitat

En general, hi ha cert consens en dividir les aplicacions del sector espacial en quatre: observació de la Terra, comunicacions, posicionament i navegació, i exploració de l’univers. Cadascuna d’aquestes àrees d'aplicació té unes necessitats i requisits específics que determinen com s'han de dissenyar i fabricar els satèl·lits i naus, i també com s'han de llençar, posar en òrbita i operar. Les àrees d’aplicació, doncs, empenyen els límits de la tecnologia espacial. Per exemple, la necessitat d’obtenir imatges de la Terra amb més definició fa que es dissenyin noves càmeres per fer-ho possible. Emmagatzemar a bord imatges més pesades requereix sistemes de transmissió i gestió d'arxius cada cop més eficients i processadors més potents. Tot això sempre supeditat a un consum d’energia de baix perfil i unes mides reduïdes. El mateix passa en les altres aplicacions, on la demanda de cada cop més i millors serveis satel·litaris impulsa el constant procés d'innovació.

Aquesta innovació es nodreix de recerca específica per al sector espacial, però també ens trobem amb molts avenços que provenen de l'aplicació en l'espai de dissenys, tècniques i mètodes propis d'altres sectors. És el que es coneix com a spin-in. Per exemple, durant dècades l’electrònica utilitzada a l’espai es feia a mida, però ara hi ha electrònica comercial tan avançada que es fa servir en el sector, com en el cas de processadors gràfics (GPU) dissenyats inicialment per al món dels videojocs. També ens trobem l'efecte contrari, el spin-out, on innovacions del sector espacial s'apliquen a altres sectors. Per exemple, la tecnologia de criogènia desenvolupada per als telescopis de la missió ARIEL de l’Agència Espacial Europea (ESA) s'ha adaptat per utilitzar-la en l'entorn mèdic. Concretament, per “congelar” teixits cancerígens amb gran precisió sense malmetre teixits del voltant.

"Encara que l’'upstream' és la part més vistosa del sector espacial amb coets, satèl·lits, telescopis i antenes gegants, és el 'downstream' el que té un potencial econòmic més gran i en creixement"

Com avançava en el títol, el sector espacial és un doble motor d'innovació, i el segon motor està lligat al downstream, les aplicacions. Al final, tot el que posem a l'espai té un objectiu: transmetre dades. Per poder fer ús d’aquestes dades es necessiten un conjunt de sistemes que siguin capaços d’adquirir-les, distribuir-les, processar-les i posar-les a disposició. La innovació en aquest segment és constant: per una banda, per adaptar-se a les noves generacions de satèl·lits i, per l'altra, per ser capaços d'explotar aquestes dades de millor manera: més ràpida, més acurada, més adaptada.

Però això no és tot: la bellesa del downstream és que les dades que obtenim dels satèl·lits es van idear amb una aplicació al cap, però un cop adquirides, les mateixes dades poden tenir múltiples vides, és a dir, es poden utilitzar en aplicacions i usos que no s'havien pensat inicialment. Per exemple, el GPS es va idear com un sistema de localització d'ús militar; qui diria que aquest mateix servei ens permetria seguir l’enviament d’un paquet de correus? Un altre exemple: indicadors sobre la humitat del sòl poden ser útils pel sector agrícola per tal de gestionar el reg, però aquest mateix indicador pot alertar als cossos de bombers sobre zones extremadament seques i amb un alt risc d'incendi. I, al mateix temps, podria indicar fuites en el sistema de distribució d’aigua, o la presència de certa flora i vegetació. Un mateix conjunt d'indicadors ens proporcionen múltiples aplicacions.

Per això, en el downstream el límit és la nostra imaginació i la nostra capacitat de connectar idees i sectors que poc tenen a veure amb l'espai, però que se'n poden beneficiar. Hem de deixar de pensar en l'espai com aquell somni d'infantesa, com aquella pel·lícula de ciència-ficció, com un món allunyat, i començar a veure'l com un sector amb un gran potencial econòmic, d'innovació i de transformació de la nostra societat: un motor de creixement i futur. Com no em canso de repetir, a l'espai, el límit ens el posem nosaltres.