Grups d'interès: el debat etern

El primer Consell de Ministres del nou curs polític va aprovar el Reial Decret llei 21/2026, de 25 d’agost, de transparència i integritat de les activitats dels grups d’interès, coneguda com la llei dels lobbies. 

Aquesta llei, de fet, ja feia bastant de temps que es tramitava a les Corts Generals, però, per diferents circumstàncies, va quedar embarrancada a la comissió parlamentària que l’estava debatent. El cas és que aquesta norma anava vinculada a una sèrie d’obligacions i fites que imposava la Comissió Europea als estats membres sobre els fons Next Generation, i Espanya era dels pocs països sense aquesta regulació. 

El govern Sánchez va optar per aprovar-la via Reial Decret llei en el Consell de Ministres i ara hauria de ser convalidada en el Congrés, previsiblement, aquesta mateixa setmana. Pels aires polítics que bufen pels passadissos del Congrés, sembla que no serà convalidat i, per tant, decaurà. Veurem. De moment, però, és vigent. 

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Puig-Entre la indústria i les lleis

Però, què regula aquesta norma, a qui afecta i quins dubtes pot generar?

Un parell de premisses addicionals (a banda del que ja hem esmentat abans):

1. Que la interlocució entre el món públic i privat és imprescindible per tirar endavant polítiques i normes que recullin les diferents sensibilitats de la nostra societat.
2. Que el sector dels professionals dels afers públics ja fa temps que reclama la necessitat de tenir una legislació clara, transparent i proporcionada que reguli aquesta activitat d’assessorament. Dit d’una altra manera: la falta de regulació genera inseguretat jurídica sobre activitats que són habituals, que es fan de manera legítima, professional i habitual a infinitat de democràcies consolidades durant els respectius processos regulatoris. 

En aquest context, hi ha dues maneres d’aproximar-se a la norma: des de la desconfiança a aquestes pràctiques o bé des dels principis de la bona regulació, a partir de definir processos regulatoris més democràtics, transparents, professionals i tècnicament més rigorosos.

"S'ha optat per aproximar-se a la norma des de la desconfiança, la fiscalització i, en casos puntuals, des de la desproporció"

La percepció és que s’ha optat per la primera opció. La de la fiscalització, la desconfiança i, en casos puntuals, des de la desproporció. Hi ha certes llacunes jurídiques i interpretatives, per exemple, sobre el paper que poden jugar alguns organismes com col·legis professionals o els mateixos advocats; l’exclusió dels diputats i senadors d’aquest marc normatiu, que és en bona part on es desenvolupa aquesta activitat, o la nombrosa informació detallada que s’exigeix que sigui pública que potser no és del tot imprescindible. 

Ara bé, la norma és necessària. El fet que avui dia l’estat espanyol no tingui una llei que reguli aquesta activitat habitual és una anomalia. El món present i futur és complex i cal construir-lo amb bona regulació i, conseqüentment, calen que les regles del joc de la interlocució entre el món públic i el privat siguin clares i transparents. Tanmateix, “a casa el sabater, sabates de paper”. Fa la sensació que la tramitació d’aquesta norma —malgrat que decaigui tan bon punt arribi a les Corts— ha estat un cert despropòsit que ens evocarà a continuar aquest debat encara més temps.  

Cal tenir present, però, que a Catalunya ja fa anys que hi ha normativa que regula els requisits de transparència dels grups d’interès. Concretament, la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. No obstant, caldrà seguir els criteris, limitis i processos de les dues normatives per no generar encara més confusió a les empreses, entitats del tercer sector, organismes, firmes professionals quan es comuniquen legítimament amb càrrecs polítics o de l’Administració. Un diàleg necessari i constructiu per dotar-nos d’una bona regulació.