Liderar en temps de soroll: què diferencia Carney d’altres estils de lideratge

El discurs de Mark Carney al Fòrum Econòmic Mundial de Davos és rellevant no tant pel que diu sobre geopolítica, sinó pel que ensenya sobre com liderar quan el soroll ho omple tot. Soroll mediàtic, soroll polític, soroll a les organitzacions. Un context que moltes empreses i equips directius coneixen bé.

Lluny de parlar de cicles o transicions suaus, Carney planteja una ruptura clara: el marc que fins ara donava estabilitat ja no garanteix seguretat ni resultats. I ho fa amb una combinació poc habitual de claredat, estructura i disciplina narrativa. No és un discurs per tranquil·litzar. És un discurs pensat per preparar decisions difícils.

Liderar quan el model de negoci ja no protegeix

Per explicar aquesta ruptura, Carney recorre a la metàfora de Václav Havel: el verduler que penja cada dia un cartell en què no creu per evitar problemes. El sistema aguanta no perquè funcioni, sinó perquè ningú s’atreveix a qüestionar-lo.

En clau empresarial, el paral·lel és incòmode, però evident: models de negoci, estratègies comercials o relats corporatius que es mantenen per inèrcia, tot i que els indicadors ja no els avalen. Aquí és on moltes empreses fallen. No perquè no vegin el problema, sinó perquè retirar el cartell té un cost immediat, mentre que mantenir-lo permet guanyar temps. I el temps, sovint, s’interpreta erròniament com a estabilitat.

"El sistema aguanta no perquè funcioni, sinó perquè ningú s’atreveix a qüestionar-lo"

He vist aquest silenci còmode més d’un cop en entorns directius quan el risc de decidir semblava més alt que el risc d’esperar. Liderar, en aquests casos, no és optimitzar el sistema existent. És assumir que el sistema ja no juga a favor teu.

Com dir decisions impopulars sense perdre autoritat

Un dels moments més efectius del discurs arriba quan Carney aborda la temptació d’adaptar-se passivament: obeir, no molestar, esperar que la complaença compri seguretat.

La resposta és seca:

No ho farà.

Dues paraules que resumeixen una realitat que moltes organitzacions prefereixen evitar: la prudència excessiva no protegeix, només retarda decisions inevitables.

En comunicació directiva, la brevetat en el moment adequat és una eina de poder. Les empreses no busquen líders que ho matisin tot, sinó líders capaços de marcar límits clars i assumir el cost de fer-ho.

Estructures clares per a entorns incerts. El discurs està construït sobre contrastos molt nítids:

• Ruptura, no transició
• Valors sense capacitat / capacitat sense valors
• Sobirania real / aparença de sobirania

Aquest ús del contrast no és estètic. Serveix per ordenar el pensament col·lectiu. En entorns incerts, les empreses que no defineixen marcs clars generen confusió, paràlisi i conflictes interns que sovint acaben sent més costosos que la decisió inicial.

Quan el discurs entra en terreny operatiu, Carney enumera àmbits clau: energia, alimentació, minerals crítics, finances, cadenes de subministrament. Aquest tipus d’enumeracions transmeten una idea fonamental també en l’empresa: no n’hi ha prou amb tenir visió; cal demostrar capacitat d’execució.

Moltes organitzacions fallen no per manca d’estratègia, sinó perquè el discurs va per davant de les capacitats reals. I quan això passa, la credibilitat del lideratge s’erosiona ràpidament.

Lideratges en contrast: maneres diferents d’afrontar el soroll

El valor del discurs de Carney s’entén encara millor quan es posa en context amb altres estils de lideratge molt visibles avui. En alguns casos, com el de Donald Trump, la comunicació esdevé un instrument central de lideratge. El missatge és directe, simplificat i orientat a marcar agenda. Aquest enfocament pot ser eficaç per generar atenció i mobilitzar suports, però tendeix a prioritzar l’impacte immediat per davant de la construcció d’estructures estables a mitjà termini.

En un registre diferent, Emmanuel Macron exemplifica un lideratge que assumeix el cost de decisions impopulars amb una comunicació menys sorollosa, però clarament vertical. Les reformes impulsades els darrers anys mostren un estil que no busca comoditat ni unanimitat, sinó sostenir una direcció en el temps. Traslladat a l’empresa, recorda que liderar també és acceptar desgast quan l’estratègia ho exigeix.

"Macron exemplifica un lideratge que assumeix el cost de decisions impopulars amb una comunicació clarament vertical, un estil que no busca comoditat ni unanimitat, sinó sostenir una direcció en el temps"

En un altre pla, la gestió comunicativa d’Óscar Puente exemplifica un lideratge basat en la presència constant i la resposta ràpida davant dels esdeveniments. Aquesta estratègia pot transmetre proximitat i sensació de control, tot i que també planteja un repte habitual a les organitzacions: evitar que la comunicació reactiva substitueixi la reflexió estratègica.

Carney adopta un enfocament diferent. No busca ni l’impacte immediat ni la hiperpresència. El seu discurs no respon al soroll del moment, sinó que construeix un marc per anticipar decisions complexes i sostenir-les en el temps. Més que convèncer en l’instant, treballa per generar credibilitat.

Un realisme que incomoda (i per això és útil)

Carney no proposa aixecar murs ni aïllar-se, però tampoc ofereix solucions confortables. Assumeix que l’autonomia, la resiliència i la capacitat pròpia tenen un cost. I aquest és un punt clau també per a les empreses: no hi ha transformació sense renúncies.

Aquí hi ha la fricció que molts lideratges eviten: retirar el cartell pot implicar perdre ingressos a curt termini, qüestionar decisions passades o admetre que un camí ja no funciona. Però no fer-ho acostuma a sortir molt més car.

La lliçó final per a empreses i directius

Aquest discurs funciona perquè mostra una cosa essencial: liderar no és ocupar espai ni generar soroll, és preparar l’organització. Preparar-la per un entorn més dur, més exigent i menys previsible.

"Retirar el cartell pot implicar perdre ingressos a curt termini, qüestionar decisions passades o admetre que un camí ja no funciona, però no fer-ho acostuma a sortir molt més car"

La forma importa tant com el fons perquè la forma és part de l’estratègia. Quan el discurs és coherent amb l’acció, genera credibilitat. Quan no ho és, esdevé soroll.

Les empreses no cauen quan retiren el cartell. Cauen quan el mantenen massa temps, confiant que algú altre sostindrà un sistema que ja no existeix. En temps de soroll, liderar és això: dir la veritat, assumir el cost i decidir abans que el mercat decideixi per tu.