Tot avança… menys tu

10 de Gener de 2026

Quan el desgast arriba abans que els objectius, potser toca revisar què (i a qui) estàs sostenint.

Tot avança. L’equip funciona. Els objectius s’estan complint. Però tu et sents atrapat. Sense espai, sense energia i amb aquella sensació incòmoda que, tot i que no falla res... tu no avances. I això no es pot dir. Perquè com ho expliques, que estàs esgotat quan tot sembla anar bé? Com ho justifiques, que tens el cap ple, el cos tens i la paciència curta, si el teu equip rendeix i les xifres quadren?

Aquesta és la cara B de moltes persones directives. Empresaris, líders, responsables d’equip que han construït alguna cosa que funciona tot i que ho sostenen a costa seva. I com que els resultats arriben, ningú pregunta com estàs. Ni tan sols tu. Sostens l’equip emocionalment, anticipes els buits, absorbeixes tensions, compenses el que no es diu i calles el que pesa. Vas fent, perquè has après a fer-ho. I ho continues fent perquè ets responsable, perquè et surt, perquè —siguem sincers— ningú més ho farà com tu. Fins que un dia, el cos no acompanya. O el cap no respon. O et mires al mirall i veus una versió de tu que només reacciona. I llavors t’adones que potser tot avança… però tu no.

"Quan el desgast arriba abans que els objectius, potser toca revisar què (i a qui) estàs sostenint"

No es tracta de fer menys. Es tracta de fer espai per revisar què estàs sostenint. I sobretot: per què. Hi ha una línia fina entre ser referent i ser imprescindible. I quan et converteixes en imprescindible, deixes de tenir marge. Ja no pots parar. Ni caure. Ni dubtar. I això, a la llarga, et passa factura. El desgast no sempre arriba per acumulació de problemes. De vegades arriba per mantenir massa temps el que ja no et serveix. Perquè allò que va funcionar fa dos anys, avui pot estar sostenint una estructura massa pesada per tu. Però com que funciona, no ho qüestiones. I com que no ho qüestiones, t’hi quedes.

Et diran que deleguis. Que confiïs més. Que cuidis el teu temps. Però tu no necessites receptes ràpides. Necessites espai per pensar, criteri per decidir i una pregunta honesta: això que estic portant a l’esquena… encara em representa?

El que et desgasta no és només la feina. És l’automatisme. És el rol que has assumit perquè t’hi han col·locat —o t’hi has col·locat tu sola— i que ja no et permet respirar. No cal que peti res perquè actuïs. N’hi ha prou que tu notis que estàs resistint més que decidint.

Per això, aquest inici d’any no va de sumar objectius. Va de restar pes. D’identificar allò que aguantes per inèrcia, de revisar la mentalitat amb què prens decisions i de tornar a activar les fortaleses que et fan sostenible —no només eficaç.

Encara hi ets a temps. A deixar de carregar per començar a liderar-te. I això, en si mateix, ja és un canvi de direcció.