El 2015 va aparèixer nytimes.cat, un web amb la portada del New York Times, la seva maquetació, les notícies, les columnes, els peus de foto… tot. Un petit detall, però: totes les fotos de les notícies eren de gats. A algú li va semblar molt bona idea aprofitar que cat vol dir gat en anglès (anys després a algú del Barça també li ho semblaria i en crearia una mascota) i crear una versió felina del New York Times. La facècia va saltar internacionalment quan el Washington Post en va fer un reportatge. L’article de Caitlin Dewey començava dient: “.cat és, sens dubte, el millor domini de tots els temps d'internet. Si els gats dominen Internet (cosa que evidentment fan), .cat deixa en ridícul als .com, .net i .org.”
La història té molta gràcia, però a la Fundació .cat de llavors —avui Accent Obert— no n’hi va fer tanta. I com que un dels requisits per a poder tenir un domini .cat és que el contingut sigui en català, i nytimes.cat només els tenia en anglès, la Fundació .cat va tancar-los la parada. Un altre gat memètic, el Nyan.cat —el famós gat arc de Sant Martí— va sobreviure la purga felina —sobreviu encara—, perquè va afegir un botó de traducció, entre altres, també al català.
Tot això va passar perquè un Sant Jordi d’ara fa vint anys, el domini .cat es va obrir al públic: un 23 d'abril de 2006. Internet, en aquell moment, només tenia els dominis de primer nivell que s’havien creat en establir-se’n el sistema el 1984 —els .arpa, .edu, .gov, .com, .mil, .net, .org, .int— i els dels estats i territoris que apareixen a la llista ISO 3166-1, on, per un tema, Catalunya no hi surt.
Aquell .cat era un bolet de mida termonuclear que no encaixava amb res del que existia a internet fins llavors. Un domini que donava presència a una cultura i no a un territori o a una organització? Els seus promotors van haver de passar-se els primers anys explicant a la resta del món que “cat” volia dir català, no gat. Lluitar contra gats és pitjor que lluitar contra gegants.
"Aquell .cat era un bolet de mida termonuclear que no encaixava amb res del que existia a internet fins llavors"
L'ICANN —la institució que gestiona els dominis d'alt nivell del món— va obrir el 2003, per primera vegada, la possibilitat que comunitats sense estat en tinguessin un de propi. L'Associació puntCAT —Amadeu Abril, Manel Sanromà, Jordi Alvinyà— hi va presentar la candidatura el 2004 amb 65.468 firmes individuals, 2.615 empreses i 98 entitats de tots els territoris de parla catalana. Xifres que cap altre projecte presentat a l'ICANN no havia tingut, ni ha tingut després. El 15 de setembre de 2005, a Califòrnia, el .cat es va aprovar definitivament. El primer domini .cat que es va obrir va ser tan.cat. Galícia (.gal) i Euskadi (.eus) van venir més tard. Avui tenim a més els dominis culturals de Bretanya (.bzh), Gal·les (.cymru i .wales), Escòcia (.scot)... que han seguit el camí obert pel .cat.
El .cat afegia la capa “digital” a aquella campanya dels anys vuitanta de “Volem viure plenament en català”. Si adés eren adhesius enganxats a fanals, cotxes i cabines de telèfon ara, “l’adhesiu digital” anava a continuació del nom de l’empresa, la universitat o del govern. Vint anys després tenim més de 117.000 dominis .cat actius amb una taxa de renovació del 87%.
La Fundació .cat es va transformar en Accent Obert el maig de 2025. Avui la presideix el Genís Roca, que d’una altra cosa no, però que de societat, de xarxa, de país i de societat i país en xarxa en sap una mica. L’efemèride, emperò, té un punt agredolç. La internet de 2026 no és la de 2006: aleshores el domini era la gran porta d'entrada a la xarxa; avui és la porta petita de l'Imaginàrium. Per buscar informació ja no escrivim un domini al navegador; preguntem a un xatbot, o a Google. I qui contesta no és un servidor de noms, és un model gran de llenguatge (LLM), també quan preguntem a Google.
"Parlar català no és parlar en català: els seus referents són forans. Demaneu-los una sèrie de culte i us citaran 'Twin Peaks' abans que 'Plats Bruts'"
Els LLM parlen català. Claude, ChatGPT i Gemini conjuguen verbs irregulars, saben fer servir pronoms febles i finalment ja saben comptar les esses de la paraula “assessoria”. Però parlar català no és parlar en català: els seus referents són forans. Demaneu-los una sèrie de culte i us citaran Twin Peaks abans que Plats Bruts. Demaneu-los un humorista i us tornaran Jimmy Kimmel abans que Andreu Buenafuente. Demaneu-los un superheroi i us donaran Spiderman abans que el Capità Enciam. No és un error, és per disseny: aquests models s'han construït a partir de dades amb les quals han estat entrenats, les d’internet, és a dir, majoritàriament anglocèntriques. És el primer cop a la història que tenim una tecnologia que ens entén perfectament, però que no sap qui som.
Els nostres fills coneixen tots els protagonistes de les sèries del moment, tots els influencers, el darrer monòleg del Jimmy Kimmel, totes les cançons de Bad Bunny —l'artista més escoltat del món segons Spotify— i, en canvi, no saben qui és Helena Garcia Melero ni que existeix el 3Cat i la resta de referents compartits de km 0. L’algorisme invisible que selecciona allò rellevant d’acord amb el nostre perfil, amb els seus biaixos —i els dels seus propietaris—, és qui ens acaba creant els referents.
El 2015, una broma involuntàriament profunda ens va explicar el problema abans que el tinguéssim: vam aconseguir un domini per donar veu a una cultura, i el món el va llegir com el domini dels gats. Aleshores feia gràcia. Ara ja no. Els pròxims vint anys del .cat no es jugaran al servidor de noms. Es jugaran al model. La llengua hi és —els 117.000 dominis, els seus gairebé 800.000 articles de Viquipèdia, els continguts en català a les xarxes socials.
Tenim el domini, ara ens falten els referents. El nytimes.cat va donar a la cultura catalana una visibilitat digital que mai no hauria pogut somniar, i tot per una lletra. Tenia raó el Washington Post quan deia que “.cat és, sens dubte, el millor domini de tots els temps d'internet perquè és evident que els gats dominen internet”. Jo no descartaria una nova aliança amb els gats en temps d’LLM.