50 anys de democràcia: que Santa Llúcia ens conservi la vista

Trepitjar novament el gran panot barceloní del Palau de la Generalitat, sabent que, com recorda Ferran Mascarell a “Barcelona, una immersió ràpida”, allà, davant del Consell de Cent, va ser on l'any 1448 es va instal·lar el primer edifici oficial destinat a garantir la independència financera del Principat, provoca un cert pessigolleig al pit. Si a més et ve al cap la primera ciutat romana i mires d'imaginar per on passaven exactament el cardus i el decumanus i després, fent un salt de més de vint segles, recordes el retorn de l'exili del president Tarradellas l'any 1977, acabes pensant que potser sí que la teva memòria connecta amb un fil històric de certa intensitat.

Dimecres dia 10 de desembre, una mica enlluernats per l’ambient nadalenc del barri Gòtic, va ser un bon dia per pensar-hi. La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP) celebrava un acte de commemoració dels “50 anys de democràcia” a l’Auditori del Palau de la Generalitat, moderat per Milagros Pérez Oliva, amb la participació d’Alícia Romero, consellera d’Economia i Finances i l'advocat Miquel Roca i Junyent, president de la SEBAP.

A la sala hi havia bona part dels socis de la SEBAP, personalitats del món polític i econòmic com ara Salvador Alemany, Valentí Pich o Joan Ignasi Puigdollers, i alguna -poca- gent jove interessada en el tema, ves a saber per què. L'esperit de la conversa va girar justament entorn d'aquest fet: el gran desconeixement per banda de les noves generacions del que va ser l’Espanya franquista i predemocràtica i l’actual desprestigi de la política no solament en aquest segment d'edats sinó en tota la cadena generacional del país en el seu conjunt.

Si vols saber-ne més

 

   

Toni Rodríguez-El gran panot del Barça i la taula de les quatre potes

Del primer fet, probablement en som tots una mica culpables. De la segona, els culpables són, encara que no es va dir tan clarament, aquells professionals de la cosa que han convertit el Congrés dels diputats, determinats mitjans de comunicació i en el seu moment, el Parlament de Catalunya, en una taverna de gent de curulla de mala llet que es llencen terribles desqualificacions els uns contra les altres, i on els interessos generals dels contribuents no sembla que sigui exactament la seva primera preocupació.

Per recordar altres temps, la consellera va fer referència als Pactes de la Moncloa, signats el 25 d'octubre de 1977 entre el govern central i representants de tot el ventall polític, econòmic i social de l’estat per superar un moment històric realment decisiu pel futur de tothom. Un pacte que va fer seure plegats a franquistes com en Manuel Fraga Iribarne al costat de lluitadors sindicals com Marcelino Camacho, de qui Roca Junyent va recordar amb afecte l’olor de presó que encara feia el cèlebre jersei de coll alt que acostumava a dur posat.

Era una època, va remarcar la consellera, d'inflacions històriques del 18 % anual, atur endèmic del 19 i 20 %, hipoteques de fins al 20 % i una creixent remor de sabres a les casernes que acabaria sortint ridículament al carrer el 23 de febrer de 1981. Uns pactes, per cert, que es proposaven limitar la inflació de l’any següent a “només” un 22 %, que es van poder signar en mig de vagues inacabables, dificultats, fallides terribles i suspensions de pagaments multimilionàries.

Eren temps, afegim nosaltres, d’empresaris assassinats o segrestats per grups terroristes, com en Josep Maria Bultó, president de Cross SA o en Jesús Serra Santamans, president de Catalana Occident (66 dies retingut), l'empresari valencià Luis Suñer (90 dies) o el futbolista del Barça Quini, entre altres.

"I ara què? Esperar que el record dels foscos anys del franquisme s’acabin morint al mateix ritme que la població que els va viure?"

Estem millor ara? Hi ha qui pensa que el Pacte i la Constitució van ser una covardia per part dels demòcrates, que van ajudar d'aquella manera a salvar els mobles als franquistes. No és pas l'opinió d’en Roca Junyent, que pensa que el pacte demana més valentia que no pas el conflicte permanent ni en la nostra que també blasmem de l'espectacle poc edificant d’alguns polítics actuals de major presència mediàtica, incapaços de pactar res que no respongui, sobretot, als seus petits o grans interessos de partit.

“Sense democràcia no hi ha progrés”, va exclamar el pare de la Constitució que no vol ser conegut amb aquest apel·latiu, i que va fixar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i l’entrada a la Unió Europea com a tres grans moments històrics de la normalització política catalana i espanyola com a subjectes d'una ciutadania homologable internacionalment.

Tothom d’acord, doncs. Però i ara què? Esperar que el record dels foscos anys del franquisme s’acabin morint al mateix ritme que la població que els va viure? Permetre que les noves generacions continuïn ignorant en línies generals què era aquella aberració social que van viure els seus ancestres? Continuar pagant la festa dels protagonistes de la Carrera de San Jerónimo, s/n, Centro 28071, Madrid?

La trobada, dissortadament, no va donar resposta a aquestes preguntes i la gent se'n va anar al carrer a ensumar Nadal, abans d’agafar el cotxe aparcat sota la fira de Santa Llúcia, a qui només ens queda el consol de demanar-li que, si us plau, ens conservi la vista per poder veure més clarament on érem i on som ara.

Bones festes a tothom.