El gran panot del Barça i la taula de les quatre potes
22
de Novembre
de
2025
Com he explicat més d’un cop, jo no crec en els lideratges verticals que dominen velles organitzacions poc flexibles com ara l’església o l’exèrcit (Frederic Laloux dixit) sinó en els lideratges col·laboratius, que són molt més divertits i eficients.
L’altre dia hi pensava, en la presentació de la plataforma Nosaltres, que ve a ser un gran panot barceloní liderat per Victor Font, preparatori de la seva candidatura a les eleccions del Barça de l’any que ve. Font és un gran consultor i un gran empresari que l'any 2006 va fundar Delta Partners, amb seu principal a Dubai, i ara integrada a la multinacional FTI Consulting, des de l’any 2020.
Si vols saber-ne més
Quan ens vam conèixer era el membre més jove dels Clústers, una de les famílies de la candidatura inesperadament guanyadora de les eleccions del Barça del 2003, que encapçalava Joan Laporta com a cap de llista. Les dues altres famílies potents de la candidatura eren els Elefants (blaus) d’en Laporta, l’Alfons Godall i l’Albert Vicens, i els Pinyols d’en Jordi Moix i en Xavier Cambra, entre d’altres.
En aquelles eleccions, que van canviar el vell paradigma del lideratge del Barça per sempre més, Font feia costat als seus exsocis i amics Ferran Soriano i Marc Ingla, però sense formar part de la candidatura. Tots tres, juntament amb Carme Miró i altres, s’havien venut Clúster a la firma nord-americana Diamond i s’havien obligat a fer un any sabàtic per no fer-li la competència. Justament l’any que van dedicar a fer aquell tomb històric a can Barça.
"Els lideratges expansius i la mala gestió dels egos poden dur el millor dels projectes a pastar fang en un tres i no res"
Els Clústers eren l’autèntic cervell de la candidatura, que també comptava amb la força emocional i el carisma d’en Laporta, el coneixement de la indústria de l’esport d’en Sandro Rosell i la seniority i assentament de Vicens a la nostra societat civil.
Les quatre potes
És a dir, com no em cansava mai de repetir com a responsable de comunicació de la campanya, aquella Junta era una taula de comandament sòlida, aguantada per quatre potes de gran qualitat en perfecte equilibri.
Perfecte? No cal que ens hi escarrassem gaire.
El que va quedar clar són un parell o tres de coses, a saber: que els lideratges expansius i la mala gestió dels egos poden dur el millor dels projectes a pastar fang en un tres i no res; que carisma fa vers amb populisme; i que una gestió sense emoció no acabarà mai de convèncer uns electors molt especials que necessiten (necessitem?) una vàlvula d’escapament tremendament emocional per compensar determinades insatisfaccions personals o col·lectives.
"Una gestió sense emoció no acabarà mai de convèncer uns electors molt especials que necessiten (necessitem?) una vàlvula d’escapament tremendament emocional per compensar determinades insatisfaccions personals o col·lectives"
La presentació de Nosaltres va tenir lloc, en un pavelló de Fira Barcelona, fred com ho són tots els pavellons buits de les fires de tot el món, que algú havia intentat decorar adequadament per mirar de donar calidesa a l’ambient. Una presentació tal vegada una mica llarga, però en la qual en Víctor va poder estar acompanyat de la seva bella i gran família, amb nous companys de projecte i amb amics, coneguts i simpatitzants de cares conegudes com ara Jaume Guardiola, Gabriel Masfurroll, Josep Mateu, Damià Calvet, Ricard Font, Anna Barbany, Ernest Pérez Mas, Òscar Camps, Eloi Planes, Sixte Cambra, Màrius Carol, Xavi Hernández i altres.
Un acte que em va fer pensar novament, ves per on, en la imatge de les quatre potes i els lideratges compartits. I és que de vegades em passen pel cap coses que no m'esperava…