Barcelona, com sap tothom, és una ciutat farcida de panots, habitada des de fa més de 4.000 anys per ibers, laietans i altres pobles primitius, que va ser fundada com a ciutat romana el segle primer abans de Crist en un territori a la vora del mar encabit entre dos rius (Besòs i Llobregat), una muntanya (Montjuïc) i una serralada (Collserola) que encerclen una àrea geogràfica especialment fèrtil i ben dotada per l'agricultura, la pesca, la ramaderia i el comerç. Una conjunció de dos deltes fluvials que en el decurs dels segles van acabar formant una base territorial amable i productiva que s’ha perpetuat fins ara.
Barcelona, “defensada” per aquests límits naturals, no se'n va deslliurar, però, de ser destruïda per les tropes del cabdill del califat cordovès Al Mansur l’any 985, en temps de la Marca Hispànica carolíngia, però la indiferència dels reis francs que l’havien de protegir i dels que n’era tributària, la seva decisió subsegüent d'independitzar-se’n l’any 988 i el seu propi esforç, li van permetre refer-se i anar creixent i creixent fins a acabar annexionant-se mil anys més tard els poblets del Pla (Gràcia, Sant Andreu, les Corts, Sants, Sant Martí de Provençals, etc.) i ocupar tota l’àrea actual.
Fins que al segle XX el pla Cerdà ja havia unificat administrativament tota la plana i entre el mar, els rius i les dues grans ciutats veïnes (l'Hospitalet i Badalona) i Barcelona, al contrari d’altres ciutats construïdes al mig del no-res, va veure impedida la seva expansió.
Impedida? Bé, com diu el professor de l’IESE Joaquim Vilà, basat en l’exemple de SpaceX i d’algunes empreses més properes com ara Prefabricats Planas, impossible is nothing, i si bé és cert que Barcelona no va poder-se expandir com a ciutat, la gent de Barcelona sí que va ser capaç de fer el salt i anar creant de mica en mica una rèplica complementària del seu hàbitat original a l'altre cantó de la muntanya.
Estem parlant de Sant Cugat, evidentment. Una població carregada d'història, salut, cultura i natura, on primer van anar algunes famílies benestants a construir les seves segones residències i després van anar famílies menestrals a aixecar-hi les seves cases d’estiu i caps de setmana. Moltes de les quals, construïdes maó rere maó amb les seves pròpies mans a Valldoreix, Mira-sol, la Floresta o Les Planes.
Avui dia molts d’aquests habitatges s’han convertit en habituals i, amb l’arrossegament d'empreses d’alt valor social i econòmic, han convertit Sant Cugat en la ciutat de Catalunya, juntament amb Matadepera, de més alt poder adquisitiu.
Tot això ajudat, entre altres vies de comunicació com ara la B-30, per l'arribada històrica dels Ferrocarrils Catalans (avui dia Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) l’any 1917, i els Túnels de Vallvidrera, que van ser finalment inaugurats l'any 1991.
Algunes institucions i empreses de relleu instal·lades a Sant Cugat són Occident (abans Catalana Occident), Grifols, Laboratoris Ferrer Internacional, Deutsche Bank, Behringer, Exxon, Moventia, Fluidra, Banc Sabadell, HP, Cirsa, Oxigen Data Center i moltes altres que comparteixen espai urbà amb els estudis de TVE, l’Arxiu Nacional de Catalunya, ESADE, el Centre d’Alt Rendiment esportiu, el Col·legi Japonès de Barcelona, la Universitat Internacional de Catalunya i altres centres culturals i esportius de gran interès ciutadà.
"L'únic gran repte (conegut) de Sant Cugat és la vinculació de la seva imatge internacional a la imatge mundial de Barcelona"
Tot això em passava pel cap l’altre dia, tornant a casa per l’Arrabassada des de l'auditori de Sant Cugat, on l'associació Sant Cugat Empresarial celebrava el seu 20è aniversari. Un teatre-auditori amb capacitat per a 600 persones, ple a vessar, on membres i amics d'aquesta gran família de 226 socis confraternitzaven alegrement abans d'assistir a una cuidada mise en scène a càrrec del periodista Jofre Llompart i la seva amiga Gina, que és una presentadora molt simpàtica creada amb intel·ligència artificial per l'empresa santcugatenca GFT.
I la pregunta que em feia entre revolt i revolt (sempre convé fer-se preguntes) era aquesta: “Podem considerar que Sant Cugat és un panot de Barcelona?”. Per la meva banda, no en tinc cap dubte. No solament és un panot sinó que és un gran panot, que l'únic gran repte (conegut) que té és la vinculació de la seva imatge internacional a la imatge mundial de Barcelona.
Però al final, tot arriba. I si no arriba és perquè encara no havia arribat el final.