Actius d’oferta limitada

Els mercats financers no han fet vacances aquest mes d’agost: el deute públic als EUA ha superat els 40 bilions de dòlars i els tipus d’interès del deute públic dels principals països del món tendeixen a l’alça, registrant màxims en dècades. Als EUA hi ha dos fenòmens nous:

1. D’una banda, el 85% de les noves emissions del Tresor ja es fan avui via lletres a curt termini, més barates d’emetre que no pas el deute a llarg termini.

Si se substitueix finançament a 10, 20 o 30 anys per lletres a pocs mesos s’aconsegueix reduir per un temps la pressió sobre els tipus a llarg, però s’augmenta enormement la quantitat de deute que caldrà refinançar contínuament. Això és semblant a substituir una hipoteca a tipus fix per finançament a curt termini: avui serà més barata, però la fa molt més dependent de les condicions financeres futures.

La decisió del Tresor pot semblar una simple decisió tècnica de gestió del deute. El missatge que rep el mercat, però, pot ser diferent: els EUA tenen més dificultats per finançar dèficits públics enormes i creixents a llarg termini sense pagar interessos més alts.

"El missatge que rep el mercat pot ser diferent: els EUA tenen més dificultats per finançar dèficits públics enormes i creixents a llarg termini sense pagar interessos més alts"

Si el Tresor ha d’escurçar cada cop més els venciments de les futures emissions, recomprar deute a llarg per sostenir-lo i refinançar quantitats creixents, la pregunta deixarà de ser quin és l’import total del deute públic dels EUA: la veritable pregunta serà qui estarà disposat a finançar-lo, durant quant de temps i a quin preu.

2. D’altra banda, també està passant als EUA una cosa inusual: el rendiment dels bons del Tresor a 30 anys és a prop del seu nivell més alt des de 2007, però el dòlar se segueix depreciant.

Fins ara, un tipus d’interès més alt del deute dels EUA enfortia el dòlar: entraven capitals estrangers en cerca d’uns rendiments superiors i augmentava la demanda de dòlars als mercats de divises. Ara, però, els rendiments més alts del deute ja no són automàticament alcistes per al dòlar, atès que puja la inflació i el dèficit públic està descontrolat.

Mentrestant, la Xina es desprèn a gran escala dels seus Treasuries (n’ha venut la meitat dels que tenia en els darrers anys) i el Japó, que també volia fer-ho per obtenir dòlars i així poder defensar el ien de la seva depreciació en els mercats de divises, ha estat “convidat” pels EUA a no fer-ho... a canvi de rebre dòlars prestats pel mateix Tresor dels EUA.

Si vols saber-ne més

 

   

Ien i dòlar: els grans deutors s'han de donar suport mútuament

Robin Brooks sosté que el dòlar ha caigut per sota del seu mínim d’abans de la guerra d’Iran enfront dels mercats emergents i ho troba molt significatiu: aquest índex ha estat el millor indicador predictiu recent de la direcció futura del dòlar i n’augura la continuïtat de la pèrdua de valor.

3. Als EUA l’any fiscal va de l’1 d’octubre al 30 de setembre. Les dades de juliol fan preveure uns ingressos fiscals anuals per al 2025-2026 de 5,5 bilions de dòlars i una despesa pública de 7,5 bilions. El pagament d’interessos pot arribar a 1,2 bilions de dòlars i esdevenir el primer capítol de despesa, superant les pensions i la despesa militar. Aquest any el Tresor dels EUA també ha de refinançar un terç del deute públic emès i ho haurà de fer a uns tipus d’interès elevats.

La probabilitat de caure en un cercle perillós no és pas baixa: més deute públic i més pagament d’interessos del deute comportaran dèficits públics més alts... i també una menor disposició dels inversors a comprar-lo, i això farà pujar els tipus d’interès.

No hi ha fórmules màgiques. Trump ha de reduir el dèficit públic, augmentant impostos o retallant despesa pública, o haurà d’acceptar tipus més alts i recórrer a més intervencions (nous QE?) de la Reserva Federal i del Tresor.

"Trump ha de reduir el dèficit públic, augmentant impostos o retallant despesa pública, o haurà d’acceptar tipus més alts i recórrer a més intervencions de la Reserva Federal i del Tresor"

Per tot plegat es qüestiona el dòlar: els EUA no faran fallida demà ni el dòlar deixarà de ser la moneda de reserva mundial. Els mercats, però, comencen a preguntar-se quin serà el futur valor real de la moneda d’un estat el deute del qual creix més ràpidament que els seus ingressos fiscals i el seu PIB.

4. Daniel Lacalle sosté que la política fiscal no va de qui guanya, sinó de qui perd primer. Els mercats veuen també que l’eurozona no és capaç d’articular encara una alternativa en forma d’eurobons regulars i que països com França i Itàlia tampoc no són un exemple de rigor fiscal.

Per això els bons de l’àrea euro també cauen, per bé que els seus tipus d’interès del deute encara són inferiors als de la Gran Bretanya o els EUA gràcies al paraigua del BCE i d’Alemanya, en lloc de reforçar-se com ho fan els bons de Suïssa.

Trump ha criticat durament Suïssa, però amaga que els seus tipus d’interès tan baixos s’expliquen, entre altres raons, per un deute públic equivalent només al 30% del seu PIB.

Ray Dalio ha dit sobre la pròxima crisi de deute que “els EUA faran el que sempre han fet: imprimir diners, devaluar la moneda i fixar tipus d’interès artificialment baixos perquè els tenidors de bons paguin la factura, encara que en surtin molt perjudicats. Talment com està fent el Japó”.

"En aquest context, tenir estalvis quiets penalitza i invertir en actius reals, en canvi, pot mantenir o fer guanyar valor dels “diners salvats del consum”"

En aquest context, tenir estalvis quiets penalitza i invertir en actius reals, en canvi, pot mantenir o fer guanyar valor dels “diners salvats del consum”, que és com en anglès s’anomena l’estalvi.

Ray Dalio recomana vendre bons i comprar or, bitcoins, terra, béns reals i immobles en ubicacions pròsperes on aquests no puguin créixer il·limitadament... és a dir, actius d’oferta limitada, l’oferta dels quals no depèn dels capricis d’un (mal) govern. Sembla raonable recomanar que qui pugui diversificar, ho faci.