El Brexit vist des de Belfast

El Brexit ha fet deu anys i l’ex-primer ministre “torie” John Major ha fet unes declaracions contundents. Major és respectat per què va negociar el Tractat de Maastricht, que transformà la Comunitat Econòmica Europea en l’actual UE.

Major era un euroescèptic moderat contrari a una Europa federal que va negociar importants excepcions per al Regne Unit, però sempre va defensar que els interessos britànics es protegien millor des de dins de la UE que no pas des de fora. El seu balanç és el d’un dirigent conservador moderadament europeista, però per sobre de tot pragmàtic.

Major ha fet la crítica més dura del Brexit: no ha complert cap de les seves promeses. Avui el Regne Unit no és més ric, no és més sobirà -no té més força negociadora- i no controla millor les seves fronteres: des de 2016 han minvat els immigrants de la UE, però han crescut molt els d’altres continents.

Si vols saber-ne més

 

   

Ramon Tremosa-Ucraïna a la Unió Europea?

Major estima el cost anual del Brexit en 100.000 milions en comerç perdut i en 40.000 milions en ingressos fiscals, una pèrdua de capacitat de finançar sanitat, educació, obres públiques i polítiques socials prou rellevant. “Van prometre un país de les meravelles (a land of milk and honey) que mai no ha arribat”.

L'Office for Budget Responsibility (OBR) manté les seves estimacions: el Brexit seguirà reduint el volum de comerç d’un 15%, respecte a l’escenari alternatiu de permanència a la UE, i el PIB potencial serà d’un 4% menor a llarg termini.

John Major, finalment, creu que el Regne Unit ha perdut influència internacional: abans del Brexit s’influïa directament en les decisions europees i ara s’ha perdut la capacitat de decidir sobre el seu principal mercat.

Major no proposa de tornar a la UE, creu que no és políticament realista, però defensa un camí gradual: reconstruir la confiança entre Londres i Brussel·les, millorar la cooperació i reincorporar-se al mercat únic europeu en cinc anys si hi ha prou suport democràtic.

Des de Belfast, però, la realitat del Brexit és ben diferent. Irlanda del Nord s’ha convertit en un “experiment econòmic” dins del Brexit: va aconseguir un estatus únic quan el Regne Unit va culminar la sortida de la UE el 2020.

Si el Brexit hagués fixat també una frontera duanera entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, es posava en risc un dels pilars de l’Acord del Divendres Sant de 1998, que va ser decisiu per pacificar dècades de violència. Per evitar una frontera física a l’illa d’Irlanda, Londres i Brussel·les van acordar un protocol específic per a Irlanda del Nord.

"El Brexit seguirà reduint el volum de comerç d’un 15%, respecte a l’escenari alternatiu de permanència a la UE, i el PIB potencial serà d’un 4% menor a llarg termini"

Així, avui l’Ulster gaudeix d’una situació singular: continua formant part del territori duaner del Regne Unit, però segueix aplicant una part molt important de la normativa del mercat únic europeu, sobretot pel que fa al tràfic mercaderies. Aquestes poden seguir circulant gairebé sense controls des d’Irlanda del Nord cap a Irlanda i cap a la resta del mercat únic de la UE. Els controls duaners, en canvi, es fan als ports entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Per això molts unionistes parlen d’una “frontera al mar d’Irlanda”.

Cada dia més empreses veuen Irlanda del Nord com un lloc privilegiat: és pràcticament l’únic territori del món que té un accés relativament fluid tant al mercat britànic, de 70 milions de consumidors, com al mercat únic europeu, de 450 milions de consumidors. Aquesta “doble porta d’entrada” és molt atractiva per a diverses activitats industrials i logístiques. Diversos indicadors econòmics ja mostren avui que Irlanda del Nord ha resistit molt millor alguns dels efectes negatius del Brexit.

Així, el comerç amb la República d’Irlanda ha augmentat força, moltes empreses internacionals s’instal·len a Belfast per mantenir l’accés als dos mercats i el PIB nord-irlandès ha crescut més que el d’altres regions britàniques. El país de Gal·les i Escòcia, en canvi, n’han sortit més perjudicades i aquesta és una de les raons que expliquen per què els partits independentistes han guanyat les darreres eleccions regionals als respectius parlaments el passat 7 de maig de 2026.

A Anglaterra les empreses exportadores han d’assumir noves declaracions duaneres, nous certificats sanitaris, més costos administratius i noves barreres comercials que abans no existien. Abans del Brexit una empresa de Belfast era com una empresa de Manchester, però avui la de Belfast pot vendre productes a Dublín o París amb moltes més facilitats que la de Manchester. Aquesta diferència és notable per a la indústria agroalimentària i manufacturera, els productes químics i els dispositius mèdics.

Una bandera del Regne Unit i una de la Unió Europea davant del Big Ben en referència al brexit | iStock

Tot plegat està comportant un canvi polític a Irlanda del Nord. Abans del Brexit l’argument econòmic a favor de continuar dins del Regne Unit era molt fort i avui la situació és diferent: les empreses nord-irlandeses constaten com el comerç amb Irlanda els aporta avantatges creixents.

Això no vol dir que la població vulgui una Irlanda unificada, però sí que el debat ha canviat: fa deu anys, la discussió sobre la reunificació era identitària i legalista, però avui pivota al voltant dels arguments sobre quin model econòmic ofereix més oportunitats.

El Brexit està comportant un canvi del sistema polític nord-irlandès, que ha deixat de ser dominat pels partits unionistes. La comparació de les eleccions a l’Assemblea d’Irlanda del Nord del 2016 al 2022 mostra una pèrdua d’11 punts dels partits unionistes (del 51% al 40% dels vots), el manteniment dels partits nacionalistes (40%) i un augment del bloc centrista no-alineat (del 9% al 23%).

Irlanda del Nord és avui l’únic territori del Regne Unit que conserva una part dels beneficis del mercat únic europeu, entre altres raons per què va votar majoritàriament contra el Brexit: al referèndum de 2016, un 56% van optar per romandre a la UE. Escòcia també va votar en contra del Brexit, però no ha tingut pas la mateixa sort.

"Irlanda del Nord és avui l’únic territori del Regne Unit que conserva una part dels beneficis del mercat únic europeu"

Irlanda del Nord és un cas molt singular i sense precedents en la història de la integració europea: és un territori que ha sortit formalment de la UE, però que continua participant en bona part del seu mercat únic. Això li permet combinar, amb certes limitacions i costos administratius, els avantatges comercials dels dos espais econòmics.

Si aquest laboratori de convivència entre les dues àrees econòmiques continua oferint avantatges competitius, podria decantar no només el debat sobre el futur d’Irlanda, sinó relació entre la UE i el Regne Unit a llarg termini.

Curiosament, els partidaris del Brexit defensaven que sortir del mercat únic permetria al Regne Unit de créixer més ràpidament gràcies a una major llibertat reguladora. No obstant això, la regió que està demostrat un millor comportament comercial és precisament la que ha mantingut la relació més estreta amb el mercat únic europeu.

Post Scriptum: he rebut comentaris sobre l’article dedicat a Ucraïna i al seu possible accés a la UE publicat fa 15 dies. Avui faig el recordatori de què la UE ja va admetre Xipre, un país travessat per una línia d’alto el foc i que, encara avui, vigilen i patrullen les forces de l’ONU, perquè no hi ha cap acord de pau signat amb Turquia que hagi posat punt final a la guerra de 1974. Ucraïna podria simplement integrar-se a la UE a partir d’aquest precedent.

Xipre va ingressar a la Unió Europea l’1 de maig de 2004, en la gran ampliació que també va incorporar Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Malta. Xipre és des de llavors territori de la UE, tot i que una part del seu territori continua estant sota control militar turc i sense que s’albiri un acord de reunificació.