Politòloga i filòsofa

Baixar dels núvols per ser feliços

27 de Juny de 2025
Arianda Romans | VIA Empresa

Quan vaig començar la carrera, tothom volia ser diplomàtic a les Nacions Unides o treballar en alguna organització internacional. El prestigi es percebia si anaves fora i treballaves en grans titans de les relacions internacionals. Alguns, una mica més centrats en la política regional o nacional, aspiraven a càrrecs al govern. Ningú volia ser funcionari. Tothom volia treballar en alguna cosa que donés renom i que fos reconeguda com el lloc on uns pocs seleccionats podien aspirar. I, és clar, tothom estava disposat a sacrificar el que fes falta per arribar-hi. 

 

Quan avui, deu anys després, parlo amb els estudiants de primer curs d’universitat, no puc evitar que se m’escapi el riure per dins quan em fan les mateixes proposicions. No ho faig per fora perquè encara recordo la ràbia que feia que “els adults” pensessin que la teva planificació vital era errònia. Tots pensem que som millors que tothom que ha vingut abans quan tenim vint anys. Després, la vida fa allò que jo em pensava que no arribaria mai i et posa a lloc. En aquest procés de síntesi entre les nostres expectatives i les nostres possibilitats, més enllà d’adonar-nos que la nostra llibertat està molt més subjecta a les nostres circumstàncies del que ens agradaria, aprenem moltes lliçons que seran fonamentals per endreçar el que, per a les properes dècades, seran les nostres coordenades. Tant morals com vitals: la manera com entendrem els canvis a la nostra vida o les prioritats que establirem. 

Sovint es diu que els joves viuen als núvols, enlluernats per un sol molt més gran del que els hauria d’il·luminar, pensant-se immortals i invencibles. Jo dic que és completament cert, però que és un procés i moment clau per a qualsevol formació de la personalitat durant la joventut. És bonic, viure als núvols: pensar que tot és possible, que el món es pot solucionar a partir d’una bona idea, que ara sí, que és el moment i que la teva generació serà la que ho solucioni tot d’una vegada per totes. Però el progrés, per molt que se’ns vengui com una espiral exponencial, s’assembla més aviat a una criatura que, dia rere dia, aprèn com fer el seu castell de sorra d’una manera més resistent abans que se l’emportin les onades. 

 

"Algunes persones s’hi queden, però, als núvols. Bé per idealistes, bé per somiadors, o bé perquè acaben esdevenint pilots d’avió"

Algunes persones s’hi queden, però, als núvols. Bé per idealistes, bé per somiadors, o bé perquè acaben esdevenint pilots d’avió. Alguns ho fan d’una manera conscient de les seves capacitats de canvi, i d’altres encara amb aquest esperit de la joventut que, amb l’edat, pot convertir-se en naïf o, fins i tot, preocupant. Però els necessitem a tots, i són sovint aquests últims els que acaben fent alguna cosa destacable o els que més preocupacions porten a les seves famílies, o una mica de cada.

És clar que hem de procurar viure en un núvol prou sòlid si volem que la cosa s’allargui, però també és bo, de tant en tant, llançar-se a un núvol de pols i caure de cul a terra. És molt més important del que ens pensem, caure de cul a terra. Hi ha estudis sobre la importància de l’aprenentatge a partir de l’error en les criatures, però als joves només se’ns tracta de somiadors i se’ns repeteix que la vida ja ens posarà a lloc i que ja entendrem que tenim el cap ple de pardals. Tanmateix, si els pardals fan niu, és possible que puguem viure-hi una estona més o trobar-hi un cert confort per, quan toqui, baixar dels núvols no per esdevenir diplomàtics, ambaixadors, funcionaris o consultors, sinó per ser feliços.