Desconnectar, la gran mentida contemporània

Acabo d’escriure un correu i anem a esmorzar? Aquesta setmana passada he estat de vacances. Les primeres vacances on no m’he endut l’ordinador des de fa anys. Hem estat donant voltes a una illa i després a una ciutat. Ens ho hem passat molt bé, i hem fet una mica de tot: bronzejar-nos, menjar bé, beure més Aperols dels que recomanaria qualsevol metge amb dos dits de front, conduir amb Vespa per unes carreteres de somni i unes muntanyes espectaculars, visitar un castell, banyar-nos en aigua blava cristal·lina i, fins i tot, cantar en català mentre al meu company li afaitava el cap un reconegut cantautor barber. Han estat unes vacances fenomenals que feia molts dies que necessitava, on malgrat la incertesa d’uns contractes pendents amb la universitat, he pogut habituar-me a un ritme illenc profundament suau. En un moment d’un esmorzar, vaig arribar a dubtar quin dia de la setmana era, el que es coneix internacionalment com haver estat capaç de desconnectar.

Però la desconnexió no existeix. No, com a mínim, amb un mòbil a la mà. El fet d’estar tot el dia enganxats a un dispositiu de sis polzades és que no podem deixar de saber res: ni res del que passa al món, ni res del que passa a les vides de les nostres amistats o familiars ni tampoc res del que es troba en tendència a Instagram o qualsevol altra xarxa social. He intentat, aquests dies, deixar el mòbil a casa en algunes ocasions, però quan deixava el mòbil no podia fer fotografies ni tampoc podia comptabilitzar els passos que estava fent. Pots comprar-te un e-watch, vaig pensar, però aleshores ens trobem en el mateix problema, ara lligat elegantment a una corretja al voltant del meu canell.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Fantasiejant amb la jubilació

També, clarament, si deixava el mòbil acabava demanant alguna cosa al meu acompanyant, com ara que busqués què volia dir això o allò, que guiés ell el camí de l’habitació al restaurant, o que fes una foto a aquesta paret que em sembla molt bonica. Però que el telèfon el carregui una altra persona continua essent el mateix problema, perquè individualment o en un paquet, seguim necessitant un dispositiu.

"Perquè la vida no és blanca o negra i no podem tenir mai el cap completament desconnectat com tampoc el tenim completament connectat quan estem treballant"

Per no parlar dels missatges, correus, trucades i altres interrupcions que hi ha hagut al llarg de les vacances, tant per part meva com per part de tercers. És evident que hom pot posar en silenci tot el que vulgui, o fins i tot silenciar alguns grups i aplicacions, però sempre hi ha una cosa dins del cap que ens torna a la feina, a la rutina, a les nostres ocupacions. Perquè la vida no és blanca o negra i no podem tenir mai el cap completament desconnectat com tampoc el tenim completament connectat quan estem treballant. I és que aquí radica el quid de la qüestió, l’essència de les nostres preocupacions: per molt que els nostres pensaments siguin completament binaris, la realitat mai ho és.

Per això, en lloc de pressionar-nos a pensar que hem de desconnectar, frustrar-nos perquè no podem concentrar-nos profundament en cap de les dues realitats, per què no acceptem que hi ha diferents intensitats a la vida i que, quan estem de vacances, una baixa, però no passa res si, durant cinc minuts, responem una cosa i tornem a l’escenari vacacional? En lloc de castigar-nos, per què no assumim que, a vegades, cal fer una coseta un moment per després poder tenir la ment tranquil·la? Ja sabem quin és l’escenari més desitjable; però si no el podem tenir, potser és millor deixar de castigar-nos i assumir que potser amb el petit cost de cinc minuts, podem respondre un correu per, després, tornar amb la calma i la suavitat del que no serà desconnexió, però sí descans.