El miracle de Gaudí

17 de Juny de 2026

La setmana passada va ser la del reconeixement definitiu de Gaudí a escala mundial, amb què va esdevenir un dels grans arquitectes de la història de la humanitat.

La benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família per part del papa Lleó XIV va donar literalment la volta al món, amb un impacte i un desplegament mediàtic sense precedents, impossible de mesurar i de quantificar. Només un exemple: fins a catorze edicions de la revista National Geographic, en diferents països de diferents continents, han dedicat la seva portada i amplis reportatges a l’obra magna del gran arquitecte de Reus.

“Vindran de tot el món a veure la Sagrada Família”, contestava Gaudí fa 100 anys als qui criticaven la seva obra magna: ja se sap que l’esport nacional a Catalunya és l’enveja... però Gaudí tenia una intuïció finalment acomplerta: va cercar insistentment, en la seva creació, l’arquitectura total, la que neix dels egipcis i dels grecs i que desemboca en el gòtic, l’art europeu per excel·lència.

Gaudí entronca el gòtic amb el modernisme i aquest empelt culmina en una Sagrada Família enlluernadora, que esdevé un bosc natural de columnes de pedra en forma d’arbres i un joc de llums canviant, que va de la façana del Naixement (llums blaus i verds, a punta de dia) fins a la façana de la Passió (llums grocs, àmbars i vermells del capvespre).

Les obres de Gaudí són fruit de la meditació, de la reflexió, de la contemplació i de la pregària, no només són resultat d’una tècnica excel·lent i d’una meravellosa intuïció estètica. “Primer l’amor i després la tècnica”: Gaudí era també un místic que va viure al final de la seva vida com un franciscà i treballava també la seva sensibilitat musical: assistia a cursos de cant gregorià per amarar-se’n i inspirar-se i era un gran seguidor de l’Orfeó Català i de Lluís Millet.

Els esdeveniments de la setmana passada confirmen que Barcelona econòmicament ja viu de Gaudí: les seves obres són les més visitades de l’estat espanyol. I Catalunya ja té, en el geniüt “arquitecte de Déu”, el seu català més universal des dels temps de Ramon Llull, fins ara “el més alt dels nostres llinatges” a escala internacional des del punt de vista cultural.

"Els esdeveniments de la setmana passada confirmen que Barcelona econòmicament ja viu de Gaudí: les seves obres són les més visitades de l’estat espanyol"

La penúltima visita d’un Papa a l'estat espanyol va ser el 6 i 7 de novembre de l’any 2010. Benet XVI va visitar Santiago de Compostel·la, on hi va cloure “el año compostelano”, i Barcelona, on hi va consagrar la Sagrada Família, però no va passar per Madrid. Ara, la monarquia i el govern espanyol tenien incentius per a què, en una visita de tres dies per a beneir la torre de Jesucrist a Barcelona, celebrar el Mil·lenari del Monestir de Montserrat i visitar els ports calents de les illes Canàries, fes una estada també de tres dies a la capital de l’Estat.

Les diferències i les comparacions dels actes a Madrid i a Catalunya han estat prou evidents. La “rivalitat estètica” dels actes i de les celebracions ha basculat, com diu Jordi Barbeta, entre “la parafernàlia madrilenya i la solemnitat catalana”. A Catalunya els actes van ser continguts i centrats en la litúrgia de les celebracions catòliques, que s’inspiren en els rituals benedictins centreeuropeus d’on històricament ha begut Montserrat. A Madrid, en canvi, el concert de l’estadi Bernabéu semblava a mig camí d’un festival evangèlic fet a Miami i d’un concert de fi de curs estil High School Musical.

Aquesta diferència l’ha vist tothom i s’ha produït de manera espontània i natural: la sobrietat catalana ha contrastat amb el “desparpajo” madrileny. Aquesta millor posada en escena estètica, però, no és cap consol: en el conflicte Catalunya-Espanya, les virtuts castellanes prevalen i s’imposen als vicis catalans. A Castella la voluntat de poder és absoluta, la lleialtat interna és incondicional davant del rival extern i la unitat és fèrria en els temes d'estat considerats importants. A Catalunya, en canvi, l’excés d’individualisme duu a la fragmentació, la tendència a la desunió interna és permanent, el pactisme és feble i mancat de voluntat de poder i la ingenuïtat política és alta: s’espera que la raó i la justícia moral brodin, per si soles, la victòria política.

"El miracle de Gaudí s’ha produït amb la segona visita d’un Papa en quinze anys i ha convertit definitivament la Sagrada Família en una icona global"

El miracle de Gaudí s’ha produït amb la segona visita d’un Papa en quinze anys i ha convertit definitivament la Sagrada Família en una icona global. La basílica de Gaudí es consolida com una de les principals “meravelles del món” que cal visitar, i per Barcelona i Catalunya això ha de ser un motiu d’orgull. El seu impacte creixent, però, constitueix tot un desafiament pel que fa a la seva gestió turística futura.

La Sagrada Família ha esdevingut un dels principals motors econòmics de Barcelona, tant pel turisme que genera com pel volum d’inversions i de llocs de treball que crea. Així, l’any 2025 la basílica va facturar 135 milions d’euros (un 97% dels quals provenien dels visitants), mentre que les despeses totals van ser de 113,5 milions d’euros: 60 milions van ser invertits en les obres de construcció i 55 milions van ser destinats a despeses de funcionament i de manteniment (ara hi treballen unes 1.600 persones).

A la basílica de Gaudí fins ara només s’hi ha deixat entrar unes 1.500 persones per hora (que suposen gairebé cinc milions de turistes a l’any), per tal que la visita suposi “una bona experiència” no massificada. Ara, però, que es preveu un augment de visitants arran de la benedicció del Papa, i tot aprofitant l’obertura de la torre de Jesucrist a la ruta turística, el temple podria augmentar els visitants diaris més enllà dels 15.000.

Gaudí tenia una molt alta sensibilitat social, com demostra el fet que feia vida amb els obrers i que va crear escoles per als seus fills. En aquesta línia, avui molt poca gent coneix l’obra social de la Sagrada Família: més de 300 projectes socials ja han rebut 11 milions d’euros i, a mesura que les obres es vagin acabant, la capacitat de la Sagrada Família per a finançar aquest tipus de projectes serà més gran.

Aquest és el miracle de Gaudí: en línia del que va dir el president Sarkozy després de visitar la basílica (“Gaudí fa que la pregària brolli d’una cosa tan aspra, inert i insensible com la pedra”), l’obra social futura es podrà enlairar i serà finançada gràcies als visitants que vindran de tot el món. La Sagrada Família, a diferència de la catedral de l'Almudena de Madrid, mai no ha necessitat diner públic per a la seva construcció, i en el futur els ingressos “provinents de la pedra” poden finançar de manera creixent projectes socials.

"A un jove arquitecte com Gaudí, avui, les administracions catalanes li donarien els permisos d’obres per a dur a terme els seus projectes genials, disruptors i innovadors? O bé hauria de marxar de Catalunya?"

Si voleu conèixer millor Gaudí us recomano el llibre d’Armand Puig (editorial Pòrtic), fruit de molts anys de treball rigorós i ben documentat.

Finalment, una pregunta incòmoda per als nostres poders públics, avui potser massa empoderats: a un jove arquitecte com Gaudí, avui, les administracions catalanes li donarien els permisos d’obres per a dur a terme els seus projectes genials, disruptors i innovadors? O bé hauria de marxar de Catalunya per a desplegar tot el seu potencial artístic i creatiu? Gaudí ens posa també, com a país, davant del mirall.